Raons quilomètriques

Sonava a la ràdio de l’autobús la cançó Tot anirà bé. Per damunt del fil ambiental i del bon presagi de la lletra del tema de Joan Dausà, l’atenció es va centrar en el gest del coordinador de l’autocar, en el moment que va aixecar el micròfon.“Vinga! Marxem! Ja hi som tots! Que tinguem un bon viatge!”, va desitjar, mentre des del fons del vehicle més d’un responia “Som-hi: gas, gas, gas!”, “cap a agafar la C-25”.“Si ens convoquen a Madrid, hi anem! Quan el destí va ser Brussel·les, també ens hi van trobar. En els casos en què les grans mobilitzacions són a Barcelona, doncs cap allà! Només cal que ens diguin el dia D i l’hora H, que el poble sempre hi serà. Persistim i persistirem.” Va ser una de les reflexions que, uns minuts abans que iniciés la ruta, feia ahir el coordinador de l’ANC a Girona, Tavi Casellas, mentre repassava els llistats de les persones apuntades als busos que van sortir de la capital gironina rumb a Madrid per assistir a la manifestació a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Encara de fosc, i prèviament que els motors dels autocars s’engeguessin, des de l’Assemblea es van repartir 140 estelades entre la gent; es van distribuir pancartes de tres metres d’amplada per 0,75 cm d’alt en què es llegia “Self-determination is a right, not a crime”, i un miler d’adhesius. Eren de color groc i, en aquest cas, les frases que hi sortien sobreimpreses, en castellà: “¡Pueblo de Madrid! Ellos os han ocultado la vergüenza de la represión del 1 de octubre. No se ha visto en ningún telediario”. Uns adhesius que van tenir el seu veritable protagonisme una vegada a destí. Una destinació que, a quarts de set del matí, es trobava a més de 600 quilòmetres.

Va ser un camí per parlar, per consultar les notícies on line sobre la jornada; per recordar la importància de donar força als partits catalans en les eleccions espanyoles del 28-A, per debatre per què no som capaços de crear una marca independentista política que sigui única, per evidenciar que s’han tret tantes vegades les estelades al carrer, que algunes ja són “històriques”, i per efectuar una inscripció col·lectiva al Consell de la República. En les converses traspuava, a més, la indignació pel fet que “una de cada tres paraules” d’alguns exdirigents espanyols que han declarat com a testimonis al judici al Suprem contra els líders independentistes per l’1-O es limitessin a un “no sé, no me acuerdo”. I, sens dubte, dins del bus s’escoltava un altre raonament majoritari: “Que en un mateix dia ens hàgim de desplaçar nou hores d’anada i nou de tornada no impedeix que ens haguem apuntat. La repressió que viu Catalunya és brutal i el fet de reclamar el dret a decidir és un dels puntals.”

A la primera fila d’un dels autocars que van partir de Girona hi havia l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, al costat d’una companya de despatx. En les converses grupals, el lletrat posava en relleu que “al Suprem s’hi està vivint un judici absurd”, amb “unes acusacions sense fonament” i on s’hi va veure “unes declaracions molt sòlides” dels encausats. De sobte, des de la quarta fila, una dona va comentar en veu alta que havia llegit per internet que un centenar de busos havien sortit també cap a Madrid des de diferents punts de l’Estat per sumar-se a la protesta. Cuevillas va valorar molt satisfactòriament aquesta solidaritat: “A Espanya, tenim més amics dels que ens pensem.” El lletrat augurava, de fet, que la manifestació seria molt transversal i amb un clam unànime: “És important que Espanya obri els ulls i que els demòcrates que hi ha a l’Estat tinguin més plataformes i altaveus per expressar-se i arribar a la ciutadania.”

L’advocat també va enviar en el trajecte un whatsapp a Puigdemont, amb motiu d’una anècdota del conductor de l’autobús, que li feia gràcia saber si el president la recordava. El xòfer va explicar que, el 2016, va veure Puigdemont dinant en un restaurant. El mòbil li treia fum i no parava de respondre trucades. El conductor va pensar: “Pobre Carles, no el deixen ni menjar!” Va ser, una estona després, quan es va assabentar que era perquè s’havia fet pública la notícia que seria el nou president de Catalunya.

La primera aturada de diversos busos va ser a Fonolleres. Després va començar una tirada més llarga, fins a Alfajarín i, ja el descans per dinar, a El Espolón. Des de Catalunya van sortir ahir uns 450 autocars, sumats als cotxes que hi passaven pel costat fent sonar el clàxon i amb estelades a la finestra; així com la gent que s’hi va desplaçar en moto, en tren o avió. La Guàrdia Civil va parar en controls alguns busos, mentre se sentia irònicament des de dalt que potser és “perquè fem cara de fayrosos o sediciosos”.

De camí també es van muntar les urnes del pla B, que es van exhibir a la protesta. L’arribada a Madrid va ser a les 16 h, on dues hores després va començar la manifestació i es van repartir pel centre els adhesius. En cadascun d’ells hi ha dos codis QR que enllacen amb centenars de vídeos de la vergonya, de la repressió policial patida l’1-O a Catalunya. Nou hores d’anada, un terç d’aquest temps de manifestació, i nou hores més de tornada. En pujar novament als busos, una sensació ja viscuda: la de la bona organització, la de la feina ben feta, la de l’enèsima constatació que els catalans som capaços del que ens proposem. També “una mica de confort”, perquè “agrada veure que s’ha sumat a la manifestació gent de la resta de l’Estat que està al nostre costat”: “A Madrid és on ens tenen els presos i, tal com hem fet, és on havíem de demostrar la nostra força!”