El rei que sí que va mediar

Després de l’èxtasi, la ressaca, el mal de cap, el retorn al vertigen de la crua realitat. Acabada de dissoldre la gran manifestació de dissabte venia de gust plantejar als que havien anat a Madrid una pregunta de difícil resposta: I després d’això, què? La prudència aconsellava no fer-ho, perquè a molts dels manifestants es quedava encara un llarguíssim camí de retorn a casa amb autocar, i era millor deixar-los marxar amb el gust dolç de la conquesta de la Cibeles, que no pas enredar-los en el laberint amarg dels dubtes.

Però sempre hi ha el dia després, i per a aquells que hi van fer nit, aixecar-se amb l’ànim encara independentista a Madrid, un diumenge al matí a primera hora, va servir per descobrir fins a quin punt la ciutat de carrers acabats d’esbandir a cop de mànega d’escombriaire, havia girat full amb facilitat d’un dissabte de penitència i continuava inalterada i inalterable al clam dels catalans. Inalterada i sense ruboritzar-se, perquè la capital que fa pocs dies s’encenia com una teia d’espanyolitat indignada quan el terme “mediador” va sonar com a via d’exploració en el conflicte sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, celebra aquests dies una singular exposició d’un rei dels espanyols que, oh, meravella, va fer de mediador en causes humanitàries en la Gran Guerra de 1914 a 1918.

La mostra, que s’exposa al Palacio Real, recull la correspondència d’Alfons XIII amb autoritats militars en conflicte per auxiliar ciutadans belgues, alemanys o francesos atrapats en la cruesa del xoc bèl·lic. I precisament la tasca de “mediació humanitària” del monarca és la que s’exalta en el cartell que anuncia la mostra, una mediació que molts catalans van trobar a faltar en el besnet d’aquest Borbó, el dia que Felip VI va mirar fixament a una càmera de televisió, va tancar els punys amb ràbia indissimulada i va decantar-se per sempre més per un dels dos bàndols de l’Espanya en conflicte.

El Madrid que exerceix de capital d’estat s’ofèn quan se li proposa una mediació amb la Catalunya rebel perquè la considera una cosa pròpia, un afer intern, com el pare que diu que al seu fill el renya ell i ho arregla amb una plantofada. I res més lluny de la realitat, perquè dissabte va poder constatar com els és d’estranya i difícil d’entendre la realitat catalana. Tan difícil però també tan fàcil com comparar les banderes que engalanen molts balcons del Madrid, teles sòbries, d’un vermell encès, taurí, i d’un groc eixut, de terra castellana, d’una tela antiga, de tradició, res a veure amb les estridents i novíssimes banderes comprades a correcuita a qualsevol basar de Barcelona per disfressar d’espanyolitat la capital d’un país que dissabte va anar a dir adeu a Espanya.