Política

Ernest Maragall

Candidat d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona

“Si no reaccionem ara, acabarem convertits en una Miami de tercera”

“La voluntat és liderar i allargar la mà en més d’una direcció, cosa que espero que pugui ser entesa, atesa i compartida”

“El compromís que vaig proposar a les forces independentistes és un punt de partida per treballar entre tots”

“Amb el compromís, Barcelona, com a institució, estaria en disposició d’afermar el republicanisme”

En qüestions de seguretat no hi ha hagut ni iniciativa ni capacitat d’entesa, només queixa respecte a altres institucions
No tenim una justícia mínimament efectiva i adaptada a la inseguretat que es produeix en una gran ciutat com és Barcelona
Barcelona és ben barata i això és el pitjor escenari per gestionar aquesta situació d’èxit que tenim i que genera conseqüències
S’ha de fer una política molt agressiva de transport públic i ja de transport públic no contaminant
Els resultats de les eleccions generals, en què ERC va guanyar a la ciutat de Barcelona, li deuen donar encara més esperances de cara a les municipals.
Sí, tinc més esperança però també més autoexigència. Hi ha un missatge d’estímul molt potent, fantàstic..., però també hem d’estar a l’altura. I hem de tenir en compte que cada elecció té la seva pròpia lògica i el seu propi mapa; tampoc es pot pensar que tot sigui una reproducció del mateix esquema.
Tot indica que el nou consistori serà fragmentat políticament. Vostè ja ha proposat un possible acord, un front democràtic, amb Junts per Catalunya i Ada Colau. Manté la proposta?
Com més dies passen, més tinc la impressió, i els resultats del 28-A m’ho reforcen, que la meva aspiració ha de ser liderar, encarar el debat i governar. Espero que a l’hora de governar aquesta mà allargada en més d’una direcció pugui ser entesa, atesa i compartida. És evident que hi ha moltes coses per compartir amb un grup o un altre en moltes matèries. La voluntat és governar i liderar, però també és obvi que la ciutat demana i espera un govern més estable, de majoria, que no estigui subjecte als capricis de ningú, que pugui dibuixar horitzons. Nosaltres estarem en aquesta perspectiva, la d’un govern que tingui un compromís clar i defugi tota ambigüitat en els àmbits que n’hem dit de llibertat i democràcia, això que aplega el 80% de la ciutadania, i creiem que a l’Ajuntament es podria expressar en aquestes tres forces perfectament, i la CUP, si vol.
El govern estable és clau per tirar endavant projectes. Colau no ha pogut en molts casos.
Fins i tot un govern amb minoria amb acords puntuals pot fer molt més del que s’ha fet en aquests quatre anys. A mi em sembla que el govern sortint té una mala excusa a l’hora d’explicar que els seus incompliments o les seves mancances tenen a veure amb el fet que altres institucions no els han acompanyat o altres forces polítiques no els donat suport. Qui guanya ha de ser capaç de construir acords i majories i relació efectiva amb altres instàncies i institucions i cap d’aquestes coses ha succeït, i responsabilitzar els altres és sempre un refugi fàcil, l’últim que ha de fer un alcalde o una alcaldessa. L’Ajuntament de Barcelona, i crec que aquest és un dels elements que han de definir el nostre projecte, ha de donar la cara, ha d’assumir la iniciativa, ha de perseguir, ha d’exigir i ha de treballar per aconseguir allò que no apareix en una majoria aritmètica.
I si Colau o Collboni treuen un vot més que vostè, estaria disposat a parlar amb ells per formar un govern?
Aquest tipus d’exercicis especulatius... En democràcia hem d’estar disposats a rebre i respectar el veredicte dels ciutadans i a partir d’aquí exercir les nostres responsabilitats, complir amb l’encàrrec que ens han fet.
A banda del pacte democràtic, també va proposar un compromís a les forces independentistes. El manté?
El mantinc absolutament. I crec que el podem treballar. Nosaltres vam fer una proposta prou concreta, però entenem que altres grups hi vulguin afegir coses. La CUP hi ha fet una formulació pròpia; de JxCat encara no tenim resposta formal, però estem encantats de tenir una oportunitat, una taula per treballar això, i si hi ha algun altre criteri, afegir-lo.
És a dir, agafar el seu compromís, el de la CUP i el dels que hi hagi, i refer-los en un de comú?
Sí, seure i treballar. Em sembla que és important. I em sembla que Barcelona, com a institució, estaria en condicions no només d’esborrar tot vestigi d’ambigüitat en aquest terreny, com s’ha produït en el mandat de la senyora Colau, sinó a l’inrevés, de fer un pas endavant, d’afermar el compromís republicà i d’avançar conjuntament cap a la independència. I això fer-ho oferint al país una il·lustració clara i potent del que vol dir unitat d’acció. Això no és senzill i hi ha molts legítims punts de vista, però ens toca intentar-ho.
I si Barcelona és Capital entra al consistori, també el podria negociar?
Sí.
Ja m’ha deixat clar què no li agrada especular... però, Manuel Valls té opcions?
No crec... però no només pels resultats de les darreres eleccions ... més pel que trobo en la ciutat, parlant amb la gent, debatent... és que això que avui per avui és practicament impossible. Ja no és una hipòtesi que estigui sobre la taula.
Què li ha passat a Barcelona perquè la seguretat torni a ser la principal preocupació dels barcelonins?
Això ve d’anys, no només del període Colau, també del període anterior, del govern de centredreta de la ciutat. Hi ha una barreja de manca d’iniciativa, d’omissió i d’eficiència de gestió. De manca d’iniciativa perquè el que ha passat és que la pell de la ciutat ha canviat i la delinqüència també. Estem en una ciutat global i hi som per a tot, per als èxits i per als problemes. En temps dels alcaldes Trias i Colau no s’ha estat capaç d’afrontar el tema. Després, a més, hi ha qüestions internes, de gestió. Hi ha un tema d’increment del nombre d’efectius i de reposició adequada del cos per raons de jubilacions, i això és urgent. Hi ha també el tema de quina és la funció de la seguretat, mentre la societat ha canviat la funció de la Guàrdia Urbana. L’Ajuntament no els ha governat per afrontar les noves situacions.
I això com es fa?
Això vol dir més hores de prevenció, més hores de carrer, més associació directa entre la Guàrdia Urbana i la funció de seguretat. En canvi, hi ha altres funcions que les poden fer altres professionals i alliberar plantilla per ser al carrer. La plantilla de la Guàrdia Urbana no pot estar als despatxos... Els conceptes de convivència, d’espai públic, es poden tractar des d’altres funcions. No hi ha hagut ni iniciativa ni capacitat d’entesa; hi ha hagut una queixa respecte a les altres institucions, però no una feina de col·laboració amb resultats, de coordinació amb la Generalitat. Nosaltres ens posarem en aquesta línia i això vol dir, efectivament, més presència de Mossos però també coordinar-se amb altres policies locals i altres ajuntaments per acabar la impunitat que avui representa que la gestió estigui limitada pels termes municipals en una ciutat real com és l’àrea metropolitana. I en darrer terme, hi ha una altra dimensió, que és la justícia. No tenim una justícia mínimament efectiva i adaptada a la inseguretat que es produeix en una gran ciutat com és Barcelona. Necessitem una justícia àgil, de decisió ràpida, que tracti els temes que el Codi Penal considera de delinqüència menor i que provoca una altra falca d’impunitat brutal. I enfront d’aquesta impunitat, la senyora Colau tampoc no ha sabut reaccionar.
Tots els partits parlen d’ampliar la plantilla de la Guàrdia Urbana. Tot es basa en mesures punitives?
Jo no he dit això. El pitjor que pot passar és que pensem que amb una subhasta del nombre de guàrdies urbans ho estem resolent. En les propostes que venen de les diverses dretes això és molt habitual: la seva concepció de llei i ordre i càstig. Ara, és obvi que hi ha d’haver acció real en el combat contra la delinqüència, ja que a mi m’expliquen coses difícilment suportables...
Parlem de convivència. Què cal fer amb els manters?
És un altre tema que s’ha d’afrontar amb una visió integral, de diversitat d’instruments. S’ha de resoldre, no es pot acceptar amb la intensitat i la freqüència d’ocupació de l’espai públic actual, contrària a totes les regles bàsiques de convivència. Al mateix temps, aquest és un grup de ciutadans que el que vol és treballar, no es pot confondre això amb delinqüència. Hi ha unes qüestions dins del circuit de producció del material, de circulació del material, de determinats magatzems, del transport..., i aquí hi ha una responsabilitat de l’Estat i del sistema de duanes. Ara, si ens quedem només amb el que veiem i no anem a les causes, malament rai. Però, al mateix temps, hi ha cada cop més línies d’acció possibles en la feina directa amb els manters des del punt de vista de formació, d’activitat econòmica, i fins i tot des del punt de vista de contacte amb els mateixos sectors econòmics que avui en pateixen les conseqüències. Ens hi hem de posar al cent per cent, començant per l’exercici de l’autoritat democràtica de la gestió de l’espai públic. Ara, hem de fer també tota la resta de coses, perquè, si no, estem empenyent aquests ciutadans a la delinqüència i això, en termes de conseqüències per a la ciutat, és molt pitjor.
Els problemes de seguretat i convivència, què tenen a veure amb el model de turisme de Barcelona?
Els turistes no en tenen la culpa, però és obvi que hi ha una correlació. Abans parlàvem d’èxits i conseqüències d’un model econòmic, i per això cal canviar-lo. El turisme és un actiu fantàstic i no el podem ni maltractar ni abandonar, ni tampoc rebutjar; el que hem de fer és governar-lo. En aquesta matèria hi ha hagut també un cert desgovern, s’han atacat algunes coses, s’han fet algunes accions en pisos turístics il·legals, però ni amb la intensitat ni amb l’eficàcia que voldríem. Estem decidits a portar-ho d’una manera més contundent. Proposem un recàrrec sobre la taxa turística que recapta la Generalitat i que aquest recàrrec sigui íntegrament per a l’Ajuntament. Barcelona ha de fer-se valdre. Avui en dia, Barcelona és ben barata, i això és el pitjor escenari per gestionar aquesta situació d’èxit que tenim i que genera conseqüències. I, d’altra banda, ens hem de fer valdre també amb l’autoritat democràtica aplicada en els capteniments d’allò que podem considerar admissible d’aquells ciutadans que ens visiten. Que ens vinguin a veure és fantàstic, que no respectin els nostres criteris de drets i deures, de respecte mutu, de gestió de l’espai públic, etcètera, no. En això hi ha d’haver un missatge molt clar.
I aquests ingressos nous, per a què servirien?
Hem de compensar més els barris que en pateixen l’efecte, hem d’oferir més bon manteniment, una millor neteja, seguretat... També es poden dedicar a diversificar el turisme. Hem d’estar afavorint, amb aquests nous recursos, una determinada acció cultural que pot ser un atractiu més però que per si mateix necessita reforç. I per treure gent del centre, cosa per la qual els acords metropolitans també hi juguen.
En habitatge, un altre dels problemes de Barcelona, què proposen?
Definim bé la qüestió. La qüestió de l’habitatge afecta els joves de la ciutat, que no poden emancipar-se, i afecta el conjunt de la població, que veu que té una pressió intensa sobre el seu habitatge actual. El que no es pot permetre és que una part tan important de la ciutadania hagi de dedicar més del 40% dels seus ingressos a sostenir l’habitatge per la via del lloguer que paga. I això afecta al que li puja el preu però també a la globalitat de la ciutat. I això demana una resposta immediata, en aquest cas via regulació, via tocant la durada dels lloguers i via limitació dels preus. Tot això de cara a donar una certa seguretat, estabilitat, a consolidar el dret de l’habitatge. L’objectiu és que ningú hagi de dedicar més d’un 30% dels seus ingressos a l’habitatge. I, a partir d’aquí hi ha una sèrie de mesures, algunes més urbanístiques, com és l’obtenció de sòl per dedicar-lo a habitatge de promoció pública, sempre de lloguer, comprar habitatge, exercir el dret de retracte, ajudar a finançar nou habitatge... Hi ha una diversitat de mesures a aplicar, i ens cal una dimensió metropolitana d’aquestes polítiques.
Sobre això, hi ha un cert descontentament per una possible manca de lideratge metropolità.
Cada cop és més explícit que en algunes qüestions ja no n’hi haurà prou amb la dimensió municipal. Un altre exemple seria el camí cap al compliment dels acords contra el canvi climàtic de la conferència de París; en això necessitarem estratègies metropolitanes, necessitarem programes d’inversió per a la transformació de l’estoc d’habitatge, dels vehicles, per passar del fòssil a l’elèctric i de l’individual al compartit, per instal·lar energia solar als habitatges... I per a tot això necessitarem aliances amb el territori, amb l’àrea metropolitana i amb tot el país. El procés de canviar de consumidors a productors ha de tenir una dimensió Barcelona, una dimensió metropolitana i una dimensió país, i diria que això és dramàticament urgent si volem complir amb els requisits.
Mobilitat i qualitat de l’aire són conceptes que ja van units. Què en pensen del peatge tipus Londres?
Ho hem d’estudiar bé, no ho hem de rebutjar. Ara, seria una mesura temporal. Tampoc és el remei, el remei són les polítiques de fons, de limitació, de zones de restricció, de polítiques d’estímul per a la conversió de la flota de vehicles, però amb un de ritme, no com ara, sinó a l’engròs. I això inclou inversions en habitatges per a l’energia solar, per als carregadors elèctrics... Però això demana exigència i estímul. De tota manera, si parléssim només de mobilitat interior no estaríem tan malament: ja hi ha un bon percentatge de gent que es mou a peu, en transport públic o vehicles lleugers, però hi ha un tema de fons que és la mobilitat obligada per raons econòmiques i per insuficiència de transport públic. S’ha de fer una política molt agressiva de transport públic i ja de transport públic lligat a aquesta lògica de no contaminació.
Quan parlem de mobilitat, també Rodalies és mobilitat, metro és mobilitat...
Això vol dir un compromís clar de l’Ajuntament i una corresponsabilitat de la Generalitat i de l’Estat. També vol dir saber fer un bon ús de programes europeus, cosa que no s’ha sabut fer. Aquestes qüestions no són ni fàcils ni barates, però hi ha recursos, i hi ha, fins i tot, capacitat inversora del propi Ajuntament que no s’està utilitzant adequadament. Un altre defecte de la governació actual és que ha crescut molt la despesa, com és lògic i necessari perquè estem en una situació de crisi, però no hi ha hagut una inversió productiva, necessària per anar preparant els futurs, per anar afrontant més les coses i no només els efectes de les coses.
En mobilitat, què cal? Més pacificació, més superilles?
Més enllà de les marques i de la darrera superilla concreta, el concepte de pacificació i d’anar definint itineraris per a vianants ens agrada. Ens hem d’acostumar que fins i tot els vehicles elèctrics han de tenir un ús limitat, ja que hi ha d’haver una bona oferta de transport públic. I això s’ha de fer d’acord amb els veïns, amb acords dins cada barri, amb molta cura... Alguna operació s’ha volgut fer des d’un laboratori de savis i després és quan la superilla del Poblenou acabarà sent positiva però el procés que s’ha dut a terme no pot ser.
En el programa parlen d’avançar cap a la governança col·laborativa i fer possible que hi pugui participar més enllà del que es fa cada quatre anys. Què vol dir?
La situació actual està marcada per la distància que s’ha anat consolidant entre l’administració i la ciutadania. I això passa en una ciutat que es defineix pel fet de tenir un actiu potentíssim, que és una societat activa, la que s’organitza, que substitueix l’administració en molts casos. Això s’ha volgut substituir per una mena de govern ideològic i dogmàtic que ha acabat generant desconfiança en aquesta mateixa societat. Per tant, hem de reconstruir la relació, ha d’haver-hi una assumpció de responsabilitats clara també del sector privat... Defenso que hem de fer un triangle virtuós entre el sector públic, l’Ajuntament; el sector privat, l’empresa, i la societat, i les tres portes som imprescindibles. La societat tal com és ara, amb la seva riquesa, és un actiu, és una les definicions de Barcelona. Aquesta societat ara no està al servei de la ciutat, està o negada o marginada, i això és un error gravíssim. Això admet una correcció molt ràpida, no és un tema d’inversió, és un tema d’actitud, de complicitat, de saber-la construir, és arribar a acords i, al mateix temps, prendre decisions i governar.
També parlen al programa de reindustrialitzar Barcelona. Entenc que es refereixen a noves tecnologies.
Abans he parlat del canvi del model econòmic: si no reaccionem ara, en aquest terreny ens quedarem convertits en una Miami de segona o tercera, una ciutat turística barata, mentre ara el que hem de fer és ser la ciutat del coneixement d’alt valor afegit. I això vol dir tenir una estratègia, d’acord amb tots els actius que ja tenim en aquest terreny, des dels centres de recerca potentíssims fins als emprenedors. Això, a més, ha de tenir una gran repercussió en termes de llocs de treball, de PIB, per a la ciutat.
El PSC i la plataforma de Manuel Valls aposten per dos grans esdeveniments, una Exposició Universal i uns jocs olímpics d’estiu, per fer avançar la ciutat. Aquest és el model?
El model no ho ha de ser, però les dues coses poden ser instruments en un moment concret i per a un objectiu determinat. Poden ajudar a la transformació urbana. No es tracta tant de dir si sí o si no, han de ser, en tot cas, instruments que s’inscriguin en un model global de ciutat. El que no poden ser és distracció de recursos. Si retornen a la ciutat, en termes socials, més del que demanaven, endavant. Si són simplement per somriure i lluir una setmana i no estan enquadrats en una cosa més profunda, de renovació de la ciutat, millor fer una altra cosa.

El veritable ‘efecte Maragall’

Tant per bé com per mal, Ernest Maragall (Barcelona, 1943) és el veritable ‘efecte Maragall’ en aquestes eleccions municipals en què són uns quants els grups que es volen atribuir el llegat del seu germà, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona entre el 1982 i el 1997. Ernest Maragall coneix bé la casa, ja que hi va entrar a treballar l’any 1960 i entre el 1995 i el 2004 hi va tenir diverses responsabilitats polítiques, totes amb el PSC. El candidat, que s’ha fet les fotografies al costat de la seu nacional d’ERC, ha estat també conseller del govern de la Generalitat en dues ocasions, una quan encara militava al PSC, a la cartera d’Educació, i la més recent, ja representant ERC, a la d’Acció Exterior.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió
Maria Lluïsa Oliveres

Després de veure ‘Mientras dure la guerra’, d’Amenabar

Mare de l’eurodiputat Toni Comín

Guanyar temps per a Torra

Barcelona
Un 61,6% de catalans creuen que el govern és ineficaç  amb els problemes del país

Un 61,6% de catalans creuen que el govern és ineficaç amb els problemes del país

barcelona
LAURA BORRÀS
PORTAVEU DE JUNTS PER CATALUNYA AL CONGRÉS

“Amb ERC, ni peix ni cove”

Barcelona

Puigdemont cita a Perpinyà el Consell per la República

barcelona

Macron empeny la reforma

París
Gegants amb  peus de fang
L’APUNT

Gegants amb peus de fang

Trump rep un bany de masses entre els seguidors antiavortistes

Washington

Cs duu al Parlament el cas del P3 a Girona

girona