De Calella a l’Havana
La 53a Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell es va afegir a la celebració dels 500 anys de la ciutat cubana, amb Arjau, Neus Mar, Port Bo i Son de l’Havana
El 16 de novembre de 1519, el conqueridor espanyol Diego Velázquez de Cuéllar va fundar la vila de Sant Cristòfol de l’Havana, que ara coneixem simplement com l’Havana, la capital cubana, que, per tant, celebra aquest any el seu 500è aniversari. L’efemèride es remarcava en el programa de la 53a edició de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, tot un clàssic de l’estiu a Catalunya que, evidentment –deixant de banda altres conseqüències de la conquesta espanyola d’Amèrica– no existiria sense aquell llunyà fet fundacional d’ara fa mig mil·lenni. De fet, la cantada de Calella és un cant anual a l’agermanament entre Catalunya i Cuba, dos països que han tingut força connexions històriques i alguns singulars paral·lelismes i influències mútues, entre aquestes la senyera estelada, inspirada en la bandera cubana.
Ahir, com cada primer dissabte de juliol, la platja del Port Bo es va tornar a convertir en la gran catedral de l’havanera, sota la cúpula estelada i amb la mar com a escenari. En aquesta 53a edició van actuar els palafrugellencs Arjau , Port Bo i Neus Mar i la formació barcelonina Son de l’Havana .
La cantada de les cantades, que té com a director artístic Oriol Oller i que va ser presentada per Rosa Bel, va començar amb el grup Arjau, que va interpretar Mar de bonança, Tània, Mi madre fue una mulata, Com no t’he d’estimar i Tamariu. Tot seguit, Son de l’Havana va cantar El capità, Onades dins del cor, Yo te diré, Palmito de barbacoa i La barca xica, i després Port Bo, presència inalterable de la cantada, va continuar amb Una tarde paseaba, El barquito de nácar, La nave, El salanc de Caella i Lola, la tavernera. Neus Mar, acompanyada per Emilio Sánchez (guitarra), Pep Rius (contrabaix), Sònia Zurriaga (acordió) i Enric Canada (percussió), va cantar Vivir en la Habana, Llop de mar, Cançó de la petxina, La caça dulce i Plora guitarra. Per acabar com és de llei, amb els espectadors agitant els mocadors, tots els músics de la nit es van tornar a trobar sobre l’escenari per cantar plegats La bella Lola i El meu avi, en una plàcida nit marinera d’estiu.