“Si vols la via unilateral cal més força que un 50,01%”

Soc dels que creuen que fiscals i jutges, que són els representants genuïns del que és l’Estat espanyol, fins i tot per damunt dels mateixos governs, volen fer un escarment a l’independentisme per diverses generacions. Perquè no consideren el que està passant un problema polític, sinó un qüestionament i una amenaça al seu estatus, el de l’Estat. La cara que feien aquests jutges i fiscals quan les defenses s’explicaven, i quan desmuntaven tots els seus artefactes jurídics, ja va donar a entendre que aquest judici era un tràmit que els calia passar. M’agradaria molt equivocar-me, però crec que això està dat i beneït.

Hi ha gent que m’estimo i aprecio i que està o bé a la presó o patint perquè li poden embargar la casa. I aquesta és una situació que cada matí et ve al cap, fins i tot en moments de gaudi. Ens estem acostumant, de manera dramàtica, a una situació que no és normal. I tot això, més el que ja va passar abans, fa que quan algú et ve amb determinats purismes, com ara dient que el 6 i el 7 de setembre no es van fer bé les coses, no admetis certs debats. La persona més votada en les eleccions espanyoles a Catalunya és a la presó i el més votat en les europees, a l’exili. Ens estem acostumant a això. I és molt gruixut.

El que es troba a faltar és buscar una via alternativa al que es va intentar després de l’1 d’octubre. Aquell referèndum es va fer amb tot l’Estat en contra, inclosos els seus mecanismes de repressió. I en aquest context, es va celebrar i es va guanyar. I això últim, m’agrada recordar-ho perquè a vegades sembla que no hagi passat. Posteriorment es va intentar una via unilateral que no es va portar fins al final. I el mateix moviment, allà, es va adonar d’una certa incapacitat per gestionar l’endemà de l’1-O. I encara estem aquí. No hi ha tant una falta de lideratge, sinó d’idees de com vehicular el procés. I el debat no és fàcil. Sempre et quedarà la via unilateral, no s’hi ha de renegar, al contrari. Però la incapacitat per generar altres vies, que no s’acaben de trobar i on sabem que l’Estat no hi posarà res ni voldrà negociar, fa que encara estiguem en la unilateral sense poder trobar altres opcions. I aquesta unilateralitat requereix majories molt sòlides. I en aquest context s’està desviant el debat, que no és el de via unilateral sí o no. Sinó si hi ha la majoria suficient per sustentar-la. I si no la tens, t’has d’inventar una altra cosa. Tenim una gran majoria, s’ha arribat més lluny que mai, i ara el que cal veure és si aquesta es pot ampliar.

Sí. Hi ha qui ho intenta ridiculitzar, però és una veritat com un temple. En unes eleccions hem arribat al 50%, tot i que, a vegades, aquests números són discutibles. Però bé, jo soc d’aquells que creuen que els referèndums es guanyen per un 50,01%, no amb un 60% o un 70%. Ara bé, si vols tirar endavant una via unilateral, potser has de tenir més força que aquest 50,01%. És un resultat absolutament legítim, i hauria de ser suficient, però per enfrontar-te a un estat, i a un com l’espanyol, necessites una majoria molt sòlida. I ara estem en un buit on ningú sap com acabar de tocar la tecla. I davant d’això què s’està fent? ERC, el que predica, i jo ho defenso, és que, quan hi ha eleccions, els independentistes el que han de fer és guanyar-les.

Tota aquesta lletania sobre el 6 i el 7 de setembre em sembla ridícula. Quan un estat et barra el pas, no pots mantenir les maneres a menys que no facis res. El purisme, portat a la pràctica, és no fer res. Tant de bo s’haguessin pogut fer les coses d’una altra manera. Dit això, l’independentisme ha madurat molt i ha estat capaç de fer un discurs inclusiu. I això és el que ha fet més mal a l’unionisme. I ERC ha estat clau. Ser transversals és el que ens ha fet forts. I això et desmenteix allò de la fractura social i aquestes ximpleries que es deien des de Madrid sobre els sopars de Nadal, etc. I malgrat que aquest discurs de la fractura no és real, és veritat que hi ha gent no independentista que davant una majoria, o una situació nova, es pot sentir ferida. És normal. Els canvis socials són canvis, i n’hi ha que no s’hi saben adaptar. Estic convençut que el senyor Duran i Lleida no està gens content amb l’estatus actual, i certs dirigents o votants del PSC o del PP, tampoc. D’acord. Però els independentistes fa molts anys, tants com quaranta, que hem hagut de viure amb una situació que no era la nostra. I hem jugat amb les regles del joc, i ens hem hagut d’empassar situacions no precisament agradables.

Sí, però això és lògic. I ho hem de desdramatitzar. Malgrat la seva transversalitat, i precisament per això, l’independentisme té diferents expressions. I, per tant, és normal que hi hagi aquesta pugna per assolir l’hegemonia. Una cosa és quin partit, o moviment, s’articula per anar al davant, i una altra cosa és la situació que s’està vivint a l’antiga Convergència, de mutació cap a altres opcions i que ha generat que aquest espai polític no vulgui perdre l’hegemonia que ha tingut durant molts anys a Catalunya. Però tot això, que és normal i lícit, és una qüestió menor quan hi ha una línia estratègica compartida. Una altra cosa és quan aquesta línia no hi és, o no és clara, perquè llavors hi ha contradiccions.

Espanya no sent cap necessitat de fer això. Cap. Entenc que, quan algú demana un referèndum pactat, no s’és tan ingenu de creure que això pot arribar a passar. Si un dia tenim prou força per forçar la situació, aquest referèndum arribarà, que ningú s’enganyi. Serà l’última proposta del govern espanyol abans que Catalunya sigui independent. Això passarà. Però serà a partir de la nostra força, no perquè l’Estat vulgui fer-lo o el necessiti. Això del referèndum pactat moltes vegades és tàctica per fonamentar l’argument de l’Espanya democràtica i l’esquerra federal. Però cap d’aquests dos mites existeix.

No, és senzillament perquè són de tradició jacobina. No ha existit mai una esquerra espanyola de tradició realment federalista.

Res. Només tacticisme i ganivetades, que és el que hem vist fins ara. Primer per tradició, i el PSOE es mou en un hàbitat, el de Madrid, que és absolutament inhòspit per a Catalunya, els catalans i, per descomptat, per a l’independentisme.

S’anirà fent crònic, tot i que no cal oblidar que aquest conflicte fa molts anys que hi és, tot i que amb l’1 d’octubre, o amb l’empresonament de la nostra gent, ha arribat a un punt crític. I el conflicte continuarà obert fins que siguem capaços de vertebrar una majoria més sòlida per capgirar això. Perquè hi ha una cosa que a Madrid, tret d’uns pocs, no han acabat d’entendre, i és que, malgrat tota la campanya adversa que té l’independentisme, la seva resiliència és absoluta. Ningú fa marxa enrere. I aquesta és la gran notícia. I la pregunta que fem moltes vegades els més veterans de la causa és aquella de: “Coneixes algú que anés a totes i que ara hagi fet marxa enrere?” I no, ningú. Potser n’hi ha algun cas, d’acord, però la tendència és a la inversa, que cada cop se suma més gent al moviment. Hem de ser conscients, però, que aquest és un conflicte obert i que a mi m’agradaria que durés molt poc, però malauradament no crec que sigui així.

S’ha de saber distingir. L’Europa institucional és l’Europa dels estats i, com ja estem veient, amb casos com el del senyor Tajani, respon essencialment als interessos dels estats. És una santa aliança. Hi ha una altra Europa, però, que ha actuat diferent, com s’ha vist en el cas dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han cedit. I l’únic que ens queda és convèncer les societats d’aquesta Europa perquè un dia puguin fer tombar els estats. Però aquests seran els últims, perquè entre ells es defensen. Tots tenen les seves misèries al rebost.

Ara, amb la perspectiva del temps, veiem la celebració de l’1-O com un fet emocionant, però per aquelles dates molt poca gent donava un duro perquè s’acabés fent. Es va concentrar molta energia a fer-lo, i no hi va haver la capacitat d’analitzar què fer després. I amb això no estic dient que es fes mal fet, perquè si a cadascú de nosaltres ens posessin en aquell lloc, no era gens fàcil gestionar una situació que era explosiva. A toro passat, que es diu, tot és molt fàcil. No sé si es podia fer gaire res més.

El resultat final hauria estat el mateix. Fins i tot convocant-les, el 155 s’hauria aplicat igual, el senyor Rajoy hauria dit que aquelles eren unes eleccions que no valien… Al final, hauríem acabat al mateix lloc. El govern va fer el que va poder en una situació gens fàcil.