Suïcidi històric de l’esquerra
Sánchez eleva l’historial d’investidures fallides i culmina amb Iglesias el fracàs que acosta les eleccions el 10 de novembre
El derroten 155 vots en contra
La malfiança del PSOE i Podem dificulta la revàlida al setembre
Abascal corona l’esperpent citant Unamuno contra Millán Astray
L’esquerra espanyola va regalar ahir als votants un suïcidi col·lectiu que acosta la repetició de les eleccions el 10 de novembre. Vuitanta dies després del 28 d’abril, el que havia de ser el dia decisiu de la investidura va esdevenir un anticipat cara a cara entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sobre qui es carrega la culpa de la desfeta per la no entesa davant l’electorat progressista i va deixar unes ferides que dificulten una revàlida per a la qual hi ha temps fins al 23 de setembre. Tot i que ERC oferia l’abstenció com a incentiu a l’acord i fins i tot Iglesias va improvisar una última oferta en directe renunciant al Ministeri de Treball a canvi de les polítiques actives d’ocupació, Sánchez eleva l’historial d’investidures fallides a dues i ho fa amb el cruent simbolisme de ser derrotat per 155 vots en contra (entre ells, els de JxCat) davant 124 vots a favor (PSOE i PRC) i 67 abstencions.
Els 155 vots en contra no són reals i la xifra és una obra del jutge Manuel Marchena, que a l’hora d’alterar les urnes va fer que no es comptabilitzi el vot dels diputats presos i que a efectes de còmput siguin sempre abstencions. Si no fos així, Sánchez hauria rebut 158 nos (els 155 i els tres addicionals de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull de JxCat). “Potser no hi ha justícia poètica, però sí que hi ha justícia aritmètica”, etzibava la portaveu de JxCat Laura Borràs.
Fidel a la lluita pel relat del guru Iván Redondo, Sánchez va inaugurar la guerra de retrets contra Iglesias tan aviat com va obrir el debat a dos quarts de dues i el va acusar d’una ambició desmesurada a l’hora de reclamar càrrecs tot i que el líder de Podem es va apartar. “El problema mai va ser el programa. Quin era el problema? Els ministeris”, va dir. “Cal un govern, senyor Iglesias, i no dos governs en un”, el va renyar. El PSOE es vanta d’oferir la vicepresidència social a Irene Montero i les carteres d’Habitatge i Economia Social, Sanitat i Igualtat, però Unides Podem ho nega perquè hi veu rètols sense poder. “Ens vam adonar que vostè volia entrar al govern per controlar el govern”, li va reprotxar Sánchez a Iglesias mentre el receptor del retret feia que no amb el cap sense perdre el rostre de decepció.
Que la clau de tot era la malfiança del PSOE a l’hora d’homologar els sorgits del 15-M com a esquerra de govern, Sánchez no ho va dissimular. “No es pot posar la Hisenda pública, el diner de tots els espanyols, en mans d’algú que no ha gestionat mai un pressupost”, va advertir el president en funcions.
Polítiques actives
En el seu torn de rèplica, Iglesias va improvisar un cop d’efecte final: es va vantar des de la tribuna d’acabar de rebre al mòbil un missatge d’un referent socialista –va fer l’al·lusió per despertar a l’audiència la sensació que provenia de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero però sense dir-ho– en què aquest socialista li aconsellava que oferís a Sánchez en directe renunciar a la cartera de Treball a canvi que Unides Podem gestionés les polítiques actives d’ocupació. “Però si són de les comunitats!”, li va etzibar la ministra de Treball, Magdalena Valerio. Sánchez va abaixar la mirada i va negar amb el cap sense mirar Iglesias. Davant el conill sorgit del barret d’Iglesias, Sánchez es va refugiar en els principis. “Si he de triar entre ser president no servint Espanya i les meves conviccions, trio les conviccions”, va proclamar envoltant-se de la patent de força de govern que li ha negat a Iglesias i obrint una pugna descarnada pel mateix espai ideològic.
“Una negociació «cutre»”
Iglesias no va oblidar que Sánchez ha deixat passar vuitanta dies parlant d’un mer govern de cooperació i fent infructuoses picades d’ullet al PP i Ciutadans per obtenir una torna de l’abstenció que el PSOE va regalar a Mariano Rajoy. “És molt difícil negociar en 48 hores el que no s’ha volgut negociar en 80 dies. Filtrant-ho tot als mitjans de comunicació, canviant la paraula propostes per la paraula exigències. Crec que una negociació de govern mereixia almenys no ser cutre”, li va reprotxar Iglesias a Sánchez i al seu equip negociador format per Carmen Calvo, José Luis Ábalos, María Jesús Montero i Adriana Lastra. “Creu vostè que en les últimes setmanes s’ha referit a nosaltres amb el respecte que mereix un soci de govern?”, va preguntar Iglesias, que cuidava les formes fins al punt de tenir un fil de veu molt suau.
Perplexitat d’ERC i PNB
Tot i no ser una desfeta seva, els portaveus més afectats eren Gabriel Rufián (ERC) i Aitor Esteban (PNB). “Un desastre”, va dir Rufián, que va alertar que buscar sort a la revàlida “complica tot a tots” per la Diada i la sentència del Suprem. Rufián no només servia en safata l’ofrena de l’abstenció dictada per Oriol Junqueras des de Lledoners, sinó que es va implicar en una mediació in extremis amb Ábalos i Iglesias que no va fructificar i va repartir la culpa entre els dos. “Podem té quatre anys de vida... Entrin al govern i demostrin durant quatre anys que són millors! I s’ho cobren a les urnes d’aquí a quatre anys!”, va animar Rufián a Iglesias. “Aixequi el vet a Iglesias perquè és un error que només ha fet que apujar el preu. Durant quant de temps es penediran del que fan?”, li va dir a Sánchez. Esteban (PNB) va lamentar que Sánchez i Iglesias incompleixin la frase del general Patton –“la pressió fa diamants”– i que ni sota la màxima pressió s’hagin entès. “Assaltar el cel... El cel es conquereix núvol a núvol”, va alliçonar el portaveu del PNB a Iglesias.
Paradoxalment, ERC i PNB van agitar un sentit d’estat del qual van abjurar Pablo Casado (PP) i Albert Rivera. “Un fracàs”, va dir Casado. “La banda de Sánchez ha tractat Espanya com un botí a repartir-se quan és la nostra nació”, va dir Rivera, que va dir “banda” vint-i-dues vegades per suggerir l’ombra de la criminalitat.
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, acudirà avui a La Zarzuela a comunicar el fracàs del seu encàrrec. L’esperpent del suïcidi de l’esquerra retransmès en directe va ser coronat per Santiago Abascal, que va citar el “vencereu però no convencereu” que Miguel de Unamuno dirigia a l’ultradretà Millán Astray. El Congrés apagava així els llums amb la sensació de barallar-se amb la història i amb l’esquerra espanyola plorant la pèrdua d’un tren que no sap si tornarà a passar: el del primer govern de coalició des de la Segona República.
