Els manuscrits de Carles Puigdemont

“Fent un esforç colossal per mantenir la serenor i la tranquil·litat d’esperit”. Així es trobava el president Carles Puigdemont el setze d’octubre del 2017, segons va escriure ell mateix al dietari que ha servit de base per al llibre escrit conjuntament amb el director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, que l’editorial La Campana publicarà el proper Sant Jordi. El manuscrit, que reproduïm al costat, deixa constància de la preocupació principal de Puigdemont en aquells moments: “un esclat de violència que arrossegui gent de banda i banda en aquell terreny incert i perillós en què la força s’imposi a la discussió democràtica”. Això sí que li treia la son. “Un esclat així és fàcil de dissenyar pels qui tenen tot el poder i cap escrúpol”, afegeix. “Calen uns quants provocadors i l’estímul de determinats mitjans de comunicació, i el conflicte està servit”. També es mostava convençut que “no hi ha cap escenari apocalíptic que ens estigui reservat, per bé que les conseqüències personals poder ser, en el meu cas, molt altes”.

A continuació reproduïm la transcripció íntegre de les notes d’aquell dia:

16 d’octubre 2017

Hi ha una cosa que és superior al meu patiment, i és el patiment de la gent

Aquests dies he patit veient gent angoixada i amb por. He patit veient gent esperançada tenint por de perdre l’esperança. He patit pels meus, la família i els amics, que han respectat el meu silenci i la meva preocupació.

No és fàcil per a ningú, això ja ho sabíem. També sabíem que superat un determinat punt, totes les previsions, planificacions i plans de contingència no serveixen de gaire res, i que cal anar avançant en funció dels moviments de l’altre.

L’estat d’amenaça que s’ha imposat acaba afectant decisions i estats d’ànim. Amenaça econòmica, amenaçava col·lectiva de repressió, amenaça personal, amenaça d’alterar la pau social en què volem viure. Veure gent tenint por a la reacció de l’Estat pot indicar la fortalesa de la posició de l’Estat, però revela, amb tota la seva cruesa, el problema de fons: la impotència de l’Estat de trobar altres arguments diferents als de la força i la imposició perquè els catalans ens decidim a ser espanyols.

En aquest estat d’amenaça hi ha el terreny adobat per a algunes de les armes més nocives de la nostra societat: el rumor i les notícies falses o manipulades. Sempre hi ha hagut rumors i falsedats, però és ara, en l’era de la globalització, la informació, la comunicació, les xarxes socials... en què aquestes armes depleguen tota la seva eficàcia letal. Això fa que molta bona gent cregui que ha arribat l’hora de treure els diners del banc, d’acumular aliments o de canviar el nen de l’escola. I en conseqüència, com que tots aquests moviments i pànics es xarxalitzen, en poques hores podem construir una societat aterrida.

O esperançada, també.

Però les pors i les esperances construïdes sobre aquesta base són altament manipulables i febles, tenen una gran volatilitat i alhora poden conduir a anàlisis molt equivocades de la realitat. I conduir a decisions precipitades.

Sóc conscient de tot això. També sóc el destinatari de pressions ingents, i tinc la sensació de ser el parallamps de Catalunya. Energies negatives i positives en col·lisió damunt del meu cap i del meu cor.

Com que en sóc conscient, miro de no prendre decisions influïdes d’aquesta atmosfera, en gran part tòxica i interessada. En complica l’explicació i la comprensió, però ho considero imprescindible.

Potser acaba passant que la decisió final es correspon amb un determinat corrent de pressió. Però això no situa aquella decisió en el terreny de la precipitació. Ben al contrari, dedico la major part del meu temps a meditar i reflexionar sobre el que hem de fer i com ho hem de fer.

Avui som més a prop de la independència que mai. Ho tenim a tocar. També som més a prop de predre-ho gairebé tot i de recular fins a posicions molt precàries, i aleshores sotmetríem el país –que vol dir la seva gent-- a nivells de repressió i venjança propis del període previ a l’Estatut de 1979.

Aquesta és una amenaça certa. Tanmateix, és possible? És factible que una fallida del projecte independentista justifiqui una operació d’anihilació del que ha fet que Catalunya sigui el que és?

Aquests dies estic fent un esforç colossal per mantenir la serenor i la tranquil·litat espiritual. Crec que no hi ha cap escenari apocalíptic que ens estigui reservat, per bé que les conseqüències personals poder ser, en el meu cas, molt altes. Crec que si la societat catalana en el seu conjunt manté l’actitud de rebuig a la violència i a la intolerància, no hi ha cap opció a la devastació nacional que somien els laboratoris de la Faes i Moncloa. N’estic convençut. I tot i les pressions vestides d’amenaça greu, em dóna força i confiança pels dies que han de venir. La meva única por que no he superat és la d’un esclat de violència que arrossegui gent de banda i banda en aquell terreny incert i perillós en què la força, el menyspreu, la intolerància, la manca de respecte i el buit mutu s’imposen a la discussió democràtica, a la discrepància i a la diferència que ha de caracteritzar tota societat democràticament madura. Això sí que em treu la son.

Un esclat així és fàcil de dissenyar pels qui tenen tot el poder i cap escrúpol. Calen uns quants provocadors i l’estímul de determinats mitjans de comunicació, i el conflicte està servit. Procuro que de la meva actitud, de les meves paraules i de les meves decisions no en surti mai res que serveixi d’excusa a ningú per recórrer a qualsevol mena de violència. No podríem ser mai lliures.

Per això em va decebre –i doldre!-- el discurs del rei del dia 3 d’octubre. Inaudit i inadmissible. El cap de l’Estat a qui la Constitució atorga un paper moderador, posant-se al davant dels qui uns dies abans cridaven «a por ellos!» amb aquella marcialitat amb què s’animen les tropes en sortir a combatre un enemic odiós. El rei va ser un irresponsable, va alentar a crispar l’ambient i a envalentonar els qui es creuen en el dret d’humiliar-nos a través de la repressió. He de reconèixer que vaig anar a dormir amb una gran angoixa, molt preocupat pel que aquelles paraules i aquell to estaven augurant.