Política

opinió

Artur Mas

Un desastre democràtic, una oportunitat política

Quan ara fa deu anys un Tribunal Constitucional dividit, amb membres vacants o recusats, va decidir per majoria fulminar un Estatut que havia estat pactat per dos parlaments –el català i l’espanyol– i referendat amb un 74% de vots afirmatius pels ciutadans de Catalunya, probablement ningú no era del tot conscient de les profundes conseqüències que es derivarien d’aquella decisió. D’entrada, he de dir que la sentència del Constitucional era del tot innecessària; i no ho dic jo sol, sinó que m’ho va comentar personalment, temps després i de forma privada, un rellevant membre d’aquell mateix Tribunal. Tanmateix, la sentència no era només innecessària, sinó que representava la ruptura unilateral del pacte constitucional del 1978 en un dels àmbits més delicats, precaris i controvertits: el territorial.

Aquell pacte instaurava que la darrera paraula per aprovar un Estatut d’Autonomia la tenia la ciutadania del territori que promovia la norma estatutària. En el nostre cas, això significava que el Parlament català proposava l’Estatut, l’enviava a les Corts Generals, el negociava amb el Congrés i amb el Senat, l’acord es convertia en llei orgànica de l’Estat espanyol i, a fi que la dita llei entrés en vigor, calia el vot afirmatiu de la ciutadania catalana en un referèndum vinculant.

Doncs bé, després de seguir escrupolosament tot el procés descrit, el Constitucional va decidir ignorar la sobirania popular. Uns pocs magistrats dividits i barallats van alterar, amputar i trinxar l’acord de dos parlaments referendat per la ciutadania a través del vot directe. L’àrbitre es feia notar, i de quina manera. I deixava en evidència que era un àrbitre de part, matusser i poc fiable. Un àrbitre que perdia la seva legitimitat davant d’una part considerable de la societat catalana, que mai més s’ha recuperat.

Sis mesos després d’aquella decisió jo arribava a la presidència de la Generalitat. Vaig intentar trobar una sortida al cul-de-sac on la resolució del Tribunal ens havia dut, i vaig promoure el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Res a fer. La resposta del govern del PP, partit que havia actuat com a ariet contra l’Estatut, va ser d’una miopia política total, preludi de la ceguera que vindria després amb la repressió contra el procés sobiranista.

Fins aquí constato la dimensió del desastre. Atenció, però, a un fet que no ha de passar desapercebut: si la sentència tancava una etapa que havia durat trenta anys –del 1980 al 2010–, no és menys cert que n’obria una altra, en la qual estem plenament immersos. En efecte, sota la lava escopida pel volcà germinaven les llavors d’un projecte i d’un camí nous. Una part significativa i representativa de la societat catalana apostava pel dret a decidir i per la sobirania. El fiasco de l’Estatut es convertia així en una oportunitat, en una finestra que s’obria per descobrir un paisatge nou, en el qual vàrem començar a endinsar-nos dos anys després, a finals del 2012, amb aquelles eleccions anticipades que varen atorgar una molt àmplia majoria a favor del dret a decidir.

Les grans mobilitzacions populars que varen succeir-se, multitudinàries, pacífiques i exemplars, portaven implícit un missatge molt explícit: si l’Estat espanyol no ens vol dins seu com nosaltres hi volem ser, millor intentar ser fora sota el paraigua comú europeu. El lema de la primera gran Diada sobiranista era molt clar: “Catalunya, nou Estat d’Europa”.

Vull subratllar aquesta dimensió de nova oportunitat que va suposar la sentència del Constitucional. Altra cosa és que la sapiguem aprofitar. Els darrers deu anys donen motius d’esperança però també de desencís. I hem de tenir ben present que per aprofitar una oportunitat cal que molta gent hi cregui, que es mantingui unida, que guanyi aliats, que tingui perseverança i que actuï amb un just equilibri entre la raó i la passió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

González critica l’acord amb ERC i Bildu i adverteix Lastra que no consenteix que “ningú el faci callar”

Madrid

Iceta: “No pot ser que els espanyols paguin les rebaixes fiscals de Madrid”

barcelona

Budó, sobre l’acord d’ERC per als pressupostos estatals: “Benvingut sigui però vull veure que realment s’executi”

barcelona

El Suprem no emetrà una decisió sobre el tercer grau dels presos aquesta setmana

madrid
Sobrecost de 5.000 milions en les obres de l’L9 del metro

Sobrecost de 5.000 milions en les obres de l’L9 del metro

Barcelona

L’harmonització fiscal pactada entre ERC i el PSOE posa Madrid en guerra

madrid

ERC quantifica el suport al pressupost en 2.300 milions

Barcelona

Els països del sud exigeixen a la UE un “repartiment obligatori” de refugiats

BRUSSEL·LES

Connivència masclista a l’Estat

Brussel·les