Política

D’on veníem i on anem

La sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut va sacsejar la societat catalana fa deu anys. Tant, que alguns hi situen l’arrencada del procés per la independència. Altres la situen el 2012, quan el suport a la independència s’enlaira en les enquestes d’opinió. Això sí, l’explicació com a reacció a la crisi econòmica ha estat ja rebutjada per diversos treballs acadèmics robustos.

Un procés tan complex té per força diferents factors impulsors. La sentència n’és un accelerador. Però el procés s’engega més enrere, en la dècada del 1990, quan es posa en marxa un procés agressiu de recentralització a Espanya. La quarta vegada en el darrer segle i mig: com ja havia passat en la I República, el final de la I Guerra Mundial, i la II República. Quan és molt dèbil o cau el règim espanyol del moment, es produeix una revifalla de la política territorial, que genera la sensació que és possible una transformació cap a un estat plurinacional.

Tanmateix, la flexibilització territorial i la distribució del poder, per minsa que sigui, genera una reacció recentralitzadora, al curs desitjat per una majoria àmplia de la seua societat: el model centralitzat, en què el poder central pot decidir sobre qualsevol matèria, en qualsevol moment. La noció d’ordre i control, amb la capital, Madrid, exercint de trencaones davant la centrifugació perifèrica. Aquest fou el retorn a la normalitat que va sentenciar fa deu anys el TC.

La reacció a la recentralització –enfocament final adoptat en la reforma de l’Estatut aprovada al Parlament el 2005– havia començat quan la recentralització agafa força als anys noranta, i assoleix l’hegemonia cultural a Espanya en matèria territorial, ja ben consolidada. Això porta molts catalans a l’abandó de l’opció de reforma d’Espanya. I, juntament amb una divergència progressiva entre les preferències majoritàries en la societat catalana i en l’espanyola sobre com abordar els reptes del futur, nodreixen el creixement del suport a la independència.

Que això no es tradueixi immediatament en les enquestes d’opinió és ben normal. Molta gent dona suport a allò que veu viable, i no serà fins al transcurs del 2012 que creix la percepció de viabilitat de la independència, amb la corresponent traducció demoscòpica.

I la darrera dècada ens ha porta fins on som ara. Per alguns, el procés ha acabat; per altres, està estancat. Estructuralment es troba al mateix punt on s’ha situat en els darrers anys: Catalunya serà independent si una majoria de catalans ho volem i estem decidits a assumir els riscos i fer els esforços necessaris per aconseguir-ho. En aquest sentit, el referèndum de l’1-O, el context en què es produí i les seves conseqüències, ha reforçat –de forma irreversible– la preferència per la independència de molts catalans que havien anat assumint-la de forma gradual i progressiva en les dues dècades anteriors. I aquest procés polític, com tots els que ho són, s’anirà desvetllant en funció de l’acumulació de forces que aconsegueixi fer cada opció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Calvo: “El rei emèrit no fuig de res perquè no està immers en cap causa, simplement decideix sortir del país”

Madrid

Zaragoza creu que JxCat i ERC prefereixen “fer-se la traveta” entre ells abans que dialogar amb el govern espanyol

Barcelona

Més de 100 morts i 4.000 ferits en les dues grans explosions al port de Beirut

El Caire

Torra demana l’abdicació de Felip VI i denuncia les complicitats en la fugida

barcelona

Operació salvar la corona

Madrid

Torra apressa Sánchez a reunir-se pels fons europeus

barcelona

Cisma reial Sánchez-Iglesias

madrid
Romanents,   i ara què?
Opinió

Romanents, i ara què?

Diputat al Congrés pel Partit Demòcrata i Alcalde de Tortosa (2007-2018)

“Rei indesitjable al seu propi país”

BARCELONA