Política

ROGER TORRENT

PRESIDENT DEL PARLAMENT

“Ens hem centrat més a competir que a cooperar”

“Potser el gran dèficit de la legislatura és que no hem estat capaços de dibuixar, prou clarament, una agenda política compartida des de l’independentisme”

“Ara el que cal és que es posin sobre la taula alternatives; i jo no en veig gaires”

És important, però també necessari, que l’espai polític de la post-Convergència faci endreça
La independència és més necessària que mai, perquè és el que ens permetrà sortir de les crisis en què estem
Hem tendit massa vegades a banalitzar la paraula república i, de tant fer-ho, li hem tret contingut
És impossible que ERC pacti amb el PSC, aquells que avalen l’article 155 i la repressió
Hi ha una part de l’independentisme que s’agafa en excés a la retòrica i no fa aterrar els projectes
Junqueras i jo vam coincidir que aquest no era el moment perquè encapçalés la candidatura d’ERC

En un context en què els bioritmes de la política catalana, i més específicament els de les files independentistes, estan especialment agitats, parla el president del Parlament, Roger Torrent, quan la legislatura ja llangueix.

Quina opinió li mereix l’anunci del president Puigdemont de constituir un nou partit?
Respecto tots els processos interns de la resta de partits. Dit això, una de les grans riqueses de l’independentisme és la seva pluralitat ideològica i la transversalitat que ens ha fet grans. I des d’aquesta perspectiva, ERC defensa una proposta progressista, de centreesquerra i independentista, i és bo que l’espai postconvergent, el centredreta, també presenti una proposta electoral que sigui capaç de maximitzar resultats en el seu espectre ideològic. Per tant, per a l’independentisme és interessant i necessari que aquest espai s’endreci.
No deixa de ser paradoxal, però, que en el moment que es pregona unitat, l’independentisme estigui més atomitzat que mai.
Nosaltres, la unitat sempre l’hem entès com a unitat estratègica, perquè és important que hi hagi ofertes electorals diferents. I no perquè si, sinó perquè, al final, es tracte d’apel·lar a la ciutadania d’aquest país amb una proposta independentista que vagi al cor de les seves aspiracions ideològiques. I, en aquest sentit, ERC té molt clar que és un partit progressista i de centreesquerra, i fa una oferta socialdemòcrata i independentista. Per tant, la pluralitat és bona si després es conjumina amb una unitat estratègica. És a dir, amb una agenda política que ens permeti avançar.
Però aquesta “unitat estratègica” s’ha trencat, o com a mínim esquerdat, no?
Potser el gran dèficit d’aquesta legislatura és que no hem estat capaços de dibuixar, prou clarament, una agenda política compartida des de l’independentisme i des de la majoria parlamentària. Ens hem centrat, massa vegades, en una lògica més de competició que no de cooperació. Jo espero que aprofitem aquest procés que estem vivint col·lectivament per reordenar-nos, perquè alguns s’endrecin, i per assentar bases noves que serveixin per trobar punts de trobada de cara a la propera legislatura.
I tot això que descriu no passa perquè, essencialment, el que estan fent els partits independentistes és pugnar per una hegemonia electoral?
D’entrada, cal tenir clara una premissa: representem projectes polítics diferenciats, amb matisos molt evidents. Per exemple, al Congrés dels Diputats hem vist fa poc com JxCat votava en contra de derogar una reforma laboral que, per contra, nosaltres entenem que és absolutament lesiva per als interessos de la classe treballadora. Per tant, són propostes ideològicament diferents. I això és legítim i, fins i tot, saludable. Ara bé, també és cert que malgrat aquestes disputes, que legítimament es traslladen a un context electoral, crec que hauríem de ser capaços d’explicar quina és la nostra posició estratègica per als mesos que venen. Ja que no ho hem fet prou bé durant aquesta legislatura, és imprescindible que ho fem ara. ERC ja té una proposta estratègica molt clara, i ara jo espero que en aquests processos d’ordre intern, o bé si anem a eleccions, s’aprofiti per explicar estratègies.
De cara a un escenari electoral, però, a ERC ja li va bé que l’espai de JxCat es fragmenti, no?
ERC el que vol és guanyar la independència. Volem una república i hem treballat durant molts anys en això, a vegades sent i sentint-nos molt minoritaris des del punt de vista de l’hegemonia política i cultural del país. Estem molt acostumats a picar pedra. Per tant, és imprescindible que estiguem forts i tinguem una proposta clara. Nosaltres apostem per passar de la reconstrucció a la república, i hem fet una agenda política amb set eixos bàsics que dibuixen aquest horitzó pel qual hem de treballar políticament i socialment en els propers mesos. I ara hem d’exigir al conjunt dels sectors de l’independentisme quina és la seva proposta tant des del punt de vista social, perquè aquí hi ha matisos, com per a la resolució del conflicte polític amb l’Estat. A mi no m’interessa què passarà aquest cap de setmana o quants retuits tindrem aquesta tarda, sinó on serà el país d’aquí a quatre anys. És imprescindible que tots els actors de l’independentisme ens autoexigim propostes clares en aquest sentit, més enllà de determinades retòriques i discursos que poden sonar molt bé.
Està dient que una part de l’independentisme viu de la retòrica o el simbolisme?
Estic dient que una part de l’independentisme s’ha agafat, excessivament, a la retòrica i no ha aterrat els projectes. Hem tendit massa vegades a banalitzar la paraula república i li hem tret contingut. No per repetir-la molt i dir-la en tres de cada quatre paraules, i no per fer discursos molt grandiloqüents apel·lant-hi, estem oferint un projecte comprensible i que faci front a les necessitats i les inquietuds de la ciutadania. Jo diria que justament el que passa, a vegades, és el contrari. El que estem fent és convertir república en una paraula talismà que no vol dir gaire res. I el projecte republicà, és justament el contrari d’això. Va de trepitjar el carrer, explicar-se als veïns i explicar que república va d’escoles, de sanitat o de drets i llibertats. I això, no ho hem fet prou.
En aquesta anàlisi, s’està referint a JxCat?
No parlo de sigles, parlo de determinats corrents dins de l’independentisme.
Quan parla de fer autocrítica, també val per a episodis puntuals com ara no haver donat una resposta conjunta al suplicatori de Laura Borràs?
Parlo en conjunt. Parlo, per exemple, del moment de les sentències de l’1-O o d’una cosa sobre la qual, crec, hem pecat massa vegades, i que desorienta: quan tu fas un determinat discurs, o retòrica, que no s’adiu exactament amb les decisions i els fets que prens, això genera una certa desorientació entre la ciutadania. I no ens ho podem permetre de cap manera, perquè, al final, això comporta frustració. Hem de ser conseqüents i explicar cap on anem, amb tots els ets i uts, i explicar quin és el nostre projecte polític per aconseguir la independència. Nosaltres fa gairebé noranta anys que defensem un projecte, i ho hem fet molts cops en solitari, però justament per això sabem que el que es tracta és d’oferir una agenda que, evidentment, vagi en la línia de respondre a les voluntats de fons de la ciutadanía però, sobretot, que ens permeti dir on serem d’aquí uns mesos.
No creu que donada la trencadissa que hi ha hagut entre els partits de govern, i que es pot il·lustrar en l’enfrontament viscut entre vostè i Josep Costa (JxCat) a la mesa, es fa difícil creure que es podrà refer com si res la unitat entre vostès un cop passin les eleccions?
Necessitem bases noves i treballar amb diferents lògiques. Massa cops ens hem instal·lat en la lògica de “o acceptes la meva proposta o vaig a desgastar-te”. I així no es pot construir gaire res. És evident que la ciutadania ha vist molts cops amb incredulitat determinats episodis polítics que s’han produït durant la legislatura. I, si es vol, són puntuals, però la suma explica una actitud de fons, que és la que hem de saber superar. L’independentisme és més necessari que mai, perquè és l’únic projecte que ens permet sortir de les crisis social i política que tenim a sobre. I, en aquest sentit, nosaltres apostem per un govern independentista i progressista que comparteixi una agenda republicana, l’exercici del dret a l’autodeterminació i una agenda de lluita antirepressiva. I aquests elements han d’estar sobre la taula, i a partir d’ells construir aquest govern progressista i independentista.
Però hi ha una divisió de fons, no menor, entre els que defensen la unilateralitat i els que segueixen una via més pactista per assolir aquesta independència. Hi ha síntesi possible?
La via d’ERC és una via per guanyar la república, i hem fet un procés d’explicar a la ciutadania quin és el nostre projecte. I això no és fàcil, perquè comporta molta pedagogia i debat, i enmig d’aquesta lògica competitiva en què estem instal·lats, fer això no és fàcil. Estem en un context en què, massa vegades, una idea que triga més de deu segons a poder explicar-se parteix en desavantatge. És més fàcil fer una piulada. Per això és tan difícil, també, explicar quina és la nostra proposta. Ara el que cal és que es posin sobre la taula alternatives; i jo no en veig gaires. De fet, si se separa determinada retòrica del que finalment s’està proposant o es reconeix que hi ha, jo crec que no hi ha gaires diferències. Nosaltres no som ingenus, i ja sabem que l’Estat espanyol no negociarà un referèndum per vocació democràcia. I per ERC no es fàcil seure a negociar amb el PSOE i que ho faci el Josep Maria Jové, però malgrat això ens asseiem en aquesta mesa. Som molts conscients que la nostra força és la de condicionar l’Estat a seure a negociar, a través de la mobilització social però també amb la força política. I això vol dir majories i un govern fort que governi, i ho faci be, a Catalunya i que condicioni la política estatal.La unilateralitat no l’aplica qui vol sinó qui pot. I aquesta és una reflexió que l’independentisme s’ha de fer sempre.
Si suma, ERC farà tripartit amb PSC i els comuns?
És impossible que ERC pacti amb el PSC, aquells que avalen el 155 i la repressió. Però és que, a més, representem projectes polítics antagònics. Nosaltres volem una república i una resolució democràtica al conflicte amb l’Estat, i això és als antípodes del que planteja el PSC.
Concretar la data de les eleccions és ja inajornable?
Això correspon al president Torra fer-ho, i tot i que ningú discuteix aquesta prerrogativa, és lògic que, des d’un punt de vista polític, es parli dins la majoria que forma el govern com transitem en aquest final de legislatura. I ens sembla que això ens ho demana la ciutadania. I no és només parlar sobre la data, sinó de com ens acostem enmig d’una crisi duríssima. I el govern i el Parlament el que hem de fer és definir-nos en aquells debats que generin eines per respondre-hi.
Però si la qüestió es dilata, serà un tribunal qui acabi convocant aquestes eleccions…
Aquesta és una de les qüestions sobre les quals ens hem d’asseure a parlar. Jo, òbviament, soc partidari que qui ha de fer aquesta convocatòria ha de ser el president, i no un jutge. Però, insisteixo, correspon a les forces que conformen la majoria del govern discutir-ho, i al president Torra decidir el quan.
Enmig de la crisi de la Covid, entén que hi hagi ciutadans, també votants independentistes, que no vulguin saber res de segons quins debats?
Jo crec que passa el contrari. S’ha demostrat, amb totes les incerteses i inquietuds que ens afecten, que la independència és més necessària que mai. Hem pogut veure, un altre cop, quins són els límits d’una autonomia minvada, i amb ella no podrem gestionar el que ens ve a sobre. Necessitem eines i recursos, i la manera d’aconseguir-los és amb la independència. A més, ja hem tornat a veure, amb tota la seva intensitat, com el règim del 78, de nou, voldrà mantenir la inèrcia de conservar l’statu quo actual. I això ens porta a una reflexió: qualsevol política transformadora, de canvi de paradigma, és possible amb aquest règim del 78? Jo crec que no.
El context actual no pot donar peu a que la Mesa de Diàleg es circumscrigui a parlar, exclusivament, de la gestió de la postpandèmia?
Això no ho permetem. Si algú creu que la crisi actual ha fet desaparèixer el conflicte polític amb l’estat, s’equivoca. I nosaltres insistirem que cal negociar sobre ‘arrel del problema, que és el dret a decidir. I si hi ha alguna temptació a confondre el debat, no deixarem que passi perquè obeïm a un encàrreg de la ciutadania.
ERC es replantejarà el seu suport al PSOE si es consolida el seu flirteig amb Ciutadans?
Qui ha de decidir què vol fer amb la legislatura a l’Estat és el PSOE. Nosaltres hem estat molt clars, i hem manifestat que volem aprofitar la nostra capacitat d’influir en la governabilitat amb l’Estat per forçar-lo a seure a negociar. I si això no passa, o acaba sent una posició purament cosmètica, la legislatura s’haurà acabat. L’autoproclamat govern més progressista de la història, ho ha de demostrar amb fets i amb la capacitat per buscar una resolució democràtica al conflicte amb Catalunya.
La possible concessió del tercer grau als presos ha de ser un element que ajudi a greixar les converses?
És una bona per a e lls i la seva família, és obvi, però no deixa de ser una decisió tècnica que ja està prevista en els procediments per complir una pena. I, per a nosaltres, la única alternativa és l’amnistia.
El seu nom, en algun moment, va sonar com a possible cap de llista d’ERC, però vostè ja s’ha descartat i entenc que el seu candidat és Pere Aragonès?
El meu candidat serà el que esculli ERC.
Que serà Pere Aragonès…
Això correspon als militants decidir-ho. El que és clar és que jo no ho seré. Ja vaig dir que jo estava a disposició del partit, i sobretot del seu president, Oriol Junqueras, i tant ell com jo mateix vam coincidir que aquest no era el moment perquè jo encapçalés aquesta candidatura. I si ara l’escollit és el Pere Aragonès, serà un excel·lent cap de llista i un excel·lent president de la Generalitat, i em tindrà al seu costat.
La seva resposta dona a entendre que de cara al futur, però, s’ofereix...
Avui en política tot passa voltant, i jo faig meva una frase que vaig sentir fa mesos i deia que, avui dia, aquesta tarda és mig termini i la setmana entrant és una eternitat. A partir d’aquesta lògica, no sé què ens portarà el futur, i cal recordar que poques hores abans de ser triat per ser president del Parlament, no en tenia ni idea que passaria. Des d’allò col·lectiu cal fer plans de futur, però en el pla individual cal treballar en el dia a dia, i el que vingui ja vindrà.
Com a president de la cambra, li queda el regust amarg de no haver sabut temperar la política catalana?
És una qüestió en què hi he reflexionat molt, i no vull que soni a excusa, però la polarització política no és una qüestió exclusiva del Parlament. Ara ho estem veient al Congrés dels Diputats, per exemple. Però és veritat, també, que massa vegades l’hem vista al Parlament. I la polarització té un problema, més enllà de la confrontació ideològica abrandada, que és la simplificació dels missatges. I em preocupa molt que l’obsessió sigui el tall de cinc segons que es penjarà a les xarxes. Dit això, ja vaig haver de fer una reunió amb tots els grups per rebaixar la tensió, després de dues expulsions a diputats, i crec que, honestament, des de llavors hi ha hagut una altra actitud en relació amb el primer tram de la legislatura.

k

L’entrevista sencera a wwww.elpuntavui.cat


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els alcaldes de grans ciutats es neguen a cedir el romanent

Barcelona
En directe

Els consellers de Treball i d’Educació informen sobre les targetes moneder

Barcelona

L’opositora bielorussa Svetlana Tikhanósvkaya es refugia a Lituània

Moscú

Treuen Trump d’una roda de premsa per un tiroteig al costat de la Casa Blanca

Washington

El ‘referèndum’ d’Urkullu

GIRONA / Vimbodí i Poblet

El Parlament omet en el BOP els acords sobre el rei

Barcelona

Artadi no descarta Borràs ni Puigdemont

barcelona

L’oposició desafia Lukaixenko

MINSK

Detenen a Hong Kong el magnat Jimmy Lai acusat de conspiració estrangera

Tòquio