Política

RAÜL ROMEVA

EXCONSELLER D’AFERS EXTERIORS, RELACIONS INSTITUCIONALS I TRANSPARÈNCIA

“El diàleg és l’opció que fa més probable la independència”

“Vivim un moment molt complex políticament i preocupa que això es transformi en polèmiques constants que ens consumeixin les forces”

“Espanya té gent condemnada a presó i també a l’exili per cançons que parlen dels motius que l’han portat a fugir”

Fa temps que sembla que les decisions de la fiscalia són l’únic pla polític de l’Estat per a Catalunya Seria tràgic haver viscut i superat aquests temps sense haver assumit unes noves actituds
El PSOE, amb els comuns al darrere, ha optat per cronificar el conflicte i per una polarització a l’alça
El problema no és Europa sinó aquesta Europa; la solució passa per més democràcia

Després de veure com se li suspenia cautelarment, i de manera fulminant, el règim de tercer grau, Raül Romeva narra en aquesta entrevista com veu la seva situació penitenciària i el moment, no precisament plàcid, que travessa l’independentisme institucional.

S’esperava una actuació tan amatent tant de la fiscalia com del jutjat de vigilància penitenciària per revocar-li el tercer grau?
El tercer grau era una situació normal si es té en compte el funcionament de la política penitenciaria. Malgrat això ja ens esperàvem una reacció contrària, potser no tant del jutjat de vigilància penitenciària, que ha actuat diferent en els casos de la Dolors i la Carme, però sí especialment del Suprem. Malauradament com a societat ens estem acostumant a confondre un procés judicial amb un garrot amb què agredir políticament i més enllà.
La suspensió és, en principi, cautelar. Confia que s’acabi revocant, tenint en compte els casos de Forcadell i Bassa?
Ho veig difícil, és una decisió de la nostra jutgessa de vigilància, i dubto que la revoqui. En tot cas m’alegra saber que en el cas de la Carme i la Dolors s’ha actuat amb justícia i poden continuar gaudint del tercer grau.
El Suprem ja s’ha atorgat les competències per resoldre sobre el règim penitenciari de tots vostès. Creu que hi ha una intencionalitat d’acarnissar-se i agreujar la sentència?
Sí, però hem d’entendre que aquí no estem parlant, ni són importants, les lleis ni els procediments. El Suprem juga a una altra cosa. Entenc que no sempre és fàcil, però els jutges haurien de procurar no dir o fer el que la llei no diu, ni intentar suplir el paper dels governs amb les seves decisions. Desgraciadament el que hauria de ser la feina de l’executiu espanyol fa temps que està en mans de fiscals i jutges, i del Tribunal Suprem en darrera instància. A l’Estat els partits fa temps que van decidir utilitzar la justícia com a arma de lluita política. Els partits els ofereixen càrrecs a l’administració o ascensos al poder judicial, el funcionament del Consell General del Poder Judicial hauria de fer reflexionar sobre un model que no serveix a la independència de la justícia, més aviat al contrari . Estem acostumats a llegir als mitjans de cada vocal del Consell si és del PP o del PSOE, i el mateix respecte de magistrats del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional, de l’Audiencia Nacional, etcètera. Quan utilitzen la cantarella cínica de la separació de poders, procurant que no se’ls escapi el riure, ho fan per continuar aprofitant-se’n.
I això té solució?
Si volguessin ser creïbles haurien d’emprendre una gran reforma de la justícia, per fer incompatible la funció de jutges i fiscals amb els càrrecs dels altres poders de l’Estat, per reformar el sistema de govern del poder judicial i per modificar completament el sistema d’accés a la carrera judicial. Per a un país no hi ha política més social i igualitària que tenir una justícia independent, neutral, àgil, accessible i sobretot justa.
Què li sembla que la fiscalia vingui a dir, de manera més o menys eufemística, que si no reorienten la seva manera de pensar no sortiran de la presó?
Crec que es comenta sol. És la definició més explícita de per què som presos polítics. Rajoy i el Partit Popular va externalitzar el procés català en determinats tribunals, i no sembla que Sánchez i el PSOE, ni el govern més progressista de la història estiguin gaire disposats a corregir aquest error. Malauradament fa temps que sembla que les decisions de la fiscalia són l’únic pla polític de l’Estat per a Catalunya.
Tem que tot plegat condicioni tant la junta de tractament com la Generalitat a l’hora de concedir-los, per exemple, un nou 100.2?
Si és el cas espero que no sigui així. Són funcionaris i els valoro com a bons professionals que treballen amb criteris tècnics i amb independència en les decisions. No obstant cal recordar que durant la Covid el Suprem va amenaçar-los prèviament a la reunió de les juntes si decidien passar el confinament a casa, com feien gran part dels presos en tercer i segon grau.
L’actuació de la fiscalia respecte a tots vostès és una estocada al diàleg amb el govern de Sánchez? Cal recordar que el ministeri públic és un òrgan jeràrquic que depèn d’ell.
Cal recordar que en un atac de sinceritat Sánchez va dir que la fiscalia feia tot el que li deia el govern, que la manava ell. Com he dit sembla que les decisions de la fiscalia són l’únic pla polític de l’Estat per a Catalunya. El diàleg és l’opció més desitjable i la que fa més probable la independència. Sempre que hi hagi una taula ens hi hem d’asseure, fins i tot si es creu que té poques probabilitats d’èxit. No ens podem permetre perdre aquesta bandera, i que l’Estat ho utilitzi en contra, però alhora no s’ha de posar tota la confiança i els solucions en aquest camí. Cal explorar totes les vies que siguin possibles o s’obrin en cada moment. Al llibre Esperança i Llibertat ho intentava explicar, més que un full de ruta el que ens cal en aquest moment és un GPS, sabem on volem arribar, en un entorn de circumstàncies canviants i desconegudes, necessitem la capacitat d’adaptació i de recalcular en cada moment. També ens és útil una mirada llarga, aquest és un conflicte que ve de lluny i que no es resoldrà de manera ràpida, ni fàcil ni indolora. Si el diàleg avui no dona fruits no passa res, no val lamentar-se o acusar-nos mútuament, l’adversari és un altre. Simplement tocarà continuar en el nou cicle que s’obrirà, millorant la nostra capacitat organitzativa i mobilitzadora, reforçant les estructures socials i polítiques, aconseguint el màxim poder institucional possible, i donant resposta a les necessitats i als problemes de la ciutadania d’aquest país. I tot això caldria fer-ho sense pocions màgiques ni mapes del tresor, però sí amb el cap alt, la mirada llarga, el verb serè i la mà estesa, i sempre amb pas decidit cap a la República.
Parlant del llibre ‘Esperança i Llibertat’, una de les activitats a què dedica més temps dins la presó és l’escriptura. Aviat publicarà un nou llibre que ha guanyat el premi d’assaig Irla: ‘Ubuntu, la República del bé comú’.
El vaig escriure durant el confinament, i es publicarà al setembre. La pandèmia global ens ha fet redescobrir que vivim en un mateix espai, interrelacionats, i ha tingut unes conseqüències que ens haurien de fer analitzar i replantejar a fons molts dels supòsits sobre els quals hem estructurat la nostra societat capitalista, i avui també tecnològica. Amb l’assaig parlo d’assumir una nova perspectiva mental que ens obligui a canviar d’actitud, de valors i de manera d’actuar, basada a recuperar l’experiència comuna com a plataforma per a qualsevol canvi, és a dir recuperar la vida comunitària, la idea del nosaltres, i del bé comú en la nostra societat. Seria tràgic haver viscut i superat aquests temps sense voler assumir noves perspectives mentals i noves actituds.
Veu recorregut a la proposta dels comuns de reformar el delicte de sedició, mesura que podria atenuar la seva situació?
Crec que l’única solució possible vindrà del reconeixement del conflicte, del reconeixement mutu i de la política, i que aquesta solució ha de ser global, en podem dir amnistia o el nominal que es consideri, però ha de ser una solució per a totes les persones represaliades, no solucions puntuals per a determinades persones. El que veig és que el PSOE està optant per la cronificació del conflicte i per una polarització a l’alça, i els comuns van al darrere de les decisions del PSOE.
Com es viu la crisi del coronavirus dins d’una presó? Hi ha més tensió?
En un grau d’aïllament molt elevat, passem 22 hores a la cel·la i només podem fer una trucada diària. No hi ha més tensió, però sí cert cansament en la població interna.
Tem que la pandèmia, i les seves conseqüències, sigui un pretext per posposar l’abordament del problema del conflicte polític a Catalunya?
Segur que el govern de l’Estat voldria que fos així, però crec que és ingenu creure que passarà. Al cor de part de la política espanyola i del poder judicial hi ha la tesi que l’independentisme desapareixerà a còpia de maltractar-nos a nosaltres. Estan desinformats o no entenen la naturalesa d’aquest procés polític, i creuen que funcionarà el “com pitjor, millor”. Però això no funciona, ni aquí ni allà. Milions de persones han assumit una idea, i fins avui, els al·licients per abandonar-la són nuls. Alhora Catalunya ha de poder i necessita participar amb veu pròpia en aquest món interdependent, segur que després de la crisi sanitària continuarem tenint els mateixos problemes estructurals que abans, si no més, i continuarà necessitant les eines pròpies d’un estat modern per fer-hi front de manera plena.
Vostè que coneix bé les institucions europees, han estat a l’altura d’aquesta crisi global, per exemple, amb l’acord sobre la reconstrucció?
En general no ha estat a l’altura, ha respost tard, no ha estat un actor rellevant al món i ha estat desunida. Europa viu una crisi institucional que li ve de lluny, es parla molt d’euroescepticisme, però a mi em preocupa més l’eurodecepció. L’Europa dels estats fa temps que fa aigües, crec que la solució no passa per recentralitzar els estats sinó per fer just el contrari: cedir competència en afers comuns cap amunt, cap a la UE; descentralitzar més en termes de gestió i responsabilitats; i en qualsevol cas establir més i millors mecanismes de coordinació. Se’n diu subsidiarietat. O Europa es reinventa en termes polítics i democràtics o no li veig futur. I és una llàstima, perquè soc dels qui pensa que si no existís s’hauria d’inventar. El problema no és Europa sinó aquesta Europa. La solució passa per més democràcia i per una democràcia més complexa. Si volem que s’imposi el sentiment eurosolidari hem de fer que la gent es pugui sentir europea per lliure adscripció, no per imposició estatal. Només així serà possible que la idea d’Europa deixi de ser una idea i com a molt una unió monetària, i esdevingui una realitat política i social. 
El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) revela que la diferència entre els catalans que no són partidaris de la independència (50,5%) i els que sí que ho són (42%) és la més elevada des de juny de 2017. És un símptoma d’esgotament del projecte?
Les dades estadístiques les hem de veure en el context de cada moment i en l’evolució del seu històric, no crec que sigui un símptoma d’esgotament, però sí que hem de tenir-les en compte i entendre que la responsabilitat de continuar fent de l’independentisme un projecte atractiu és només nostra, que en aquest projecte ens necessitem els uns als altres, i que en ens cal recuperar la iniciativa.
L’independentisme, avui, està excessivament tensionat internament?
Vivim un moment molt complex políticament, i sí que preocupa que aquesta complexitat es transformi en constants polèmiques que ens ocupen el temps, ens consumeixen les forces i no ens serveixen per avançar, sinó que ens afebleixen com a moviment. Penso que la complexitat demana el contrari: contenir les inèrcies destructives, abandonar la retòrica confortable però que s’allunya dels fets, mirar de pactar també les discrepàncies, evitar les desqualificacions i no entrar en els debats estèrils que se’n deriven. Està clar que ens necessitem els uns als altres. Necessitem debats sincers i constructius, contraposició legítima d’idees, consciència de la realitat, més capacitat d’integració i explicar-nos millor per continuar connectats amb la majoria social, per continuar guanyant eleccions, per continuar acumulant suports i per ser capaços d’afrontar els reptes que tenim amb fortalesa, al carrer i a les institucions.
Quina és la seva opinió de tot el que està passant a l’espai postconvergent amb la irrupció del nou partit de Puigdemont?
No és la meva funció comentar temes o decisions d’altres forces polítiques, no puc aportar gaire en aquest debat. Des d’aquí la presó només puc expressar la meva voluntat per treballar amb tots els espais polítics possibles per incorporar tothom que avui encara no se sent interpel·lat pel nostre projecte republicà.
No és paradoxal, o simptomàtic, que en un moment en què es predica reiteradament la necessitat d’unitat, l’independentisme estigui més fragmentat?
La independència és un mitjà, i per la seva naturalesa de mitjà l’independentisme és plural i molt divers, d’aquesta pluralitat n’hauríem de saber fer una fortalesa. Contra la fragmentació hem de parlar i escoltar-nos més. Tenir empatia, respecte a les opinions diverses, i hem de tenir clar que cap de nosaltres és imprescindible, així com que aquest és un país massa petit i aquesta una causa massa gran per no necessitar tothom. És l’única manera de ser realment útils per als ciutadans, i capaços d’avançar cap a solucions de futur.
Quan haurien de ser les eleccions, vist el context actual?
Aquest és un debat recurrent, no sé quan seran però el que tinc clar és que cal guanyar-les, i guanyar eleccions sense parar, i no deixar de lluitar per tot espai de poder institucional sense manies. Un moviment que aspira a la independència del seu país ha d’aspirar a guanyar-ho tot i amb les majories més àmplies, perquè lliurar les claus del Parlament als avaladors dels Tribunal Suprem seria enterrar moltes més coses que el propi moviment.
Tenint en compte la seva situació personal, com valora que el rei emèrit, sobre el qual pesen acusacions gravíssimes, hagi fugit de l’Estat?
Com la prova de la independència judicial i de la separació de poders que tant es posen alguns a la boca. El rei s’ha descobert ara com un gran corrupte, que no marxa d’Espanya; més aviat marxa de Suïssa, però ha estat massa temps impune, perquè molts espanyols han mirat a una altra banda, perquè els successius governs l’han emparat, i perquè la premsa no va complir el seu paper. Hi ha moltes similituds amb aquesta actitud i amb la que es té amb altres qüestions com la catalana.
El govern espanyol l’està encobrint? Pedro Sánchez no hauria d’actuar amb transparència i explicar l’acció del govern espanyol per ajudar en la fugida?
La casa reial hauria d’oferir explicacions, i, si no ho fa, ho hauria de fer l’executiu, que és qui governa en nom de la ciutadania. De moment Sánchez ha fet com si la cosa no anés amb ell, i Calvo l’ha descrit com un turista. A Ubuntu també parlo de la possibilitat de fer un referèndum sobre la monarquia, potser és a prop. En tot cas, hem de recordar que avui la realitat és que Espanya té gent condemnada a presó i també exiliada per cançons que parlen dels motius que han portat el monarca a fugir de la justícia, protegit pels poders fàctics.
I Podem, en quina posició queda en tot aquest afer?
Podem ha denunciat la situació de fugida, i s’hi ha mostrat contrari, però tenen una responsabilitat en això i en moltes altres qüestions que van més enllà de la denúncia. No són un partit a l’oposició; formen part del govern, són el partit que cogoverna amb el PSOE. Haurien d’assumir-ho i actuar com a tals.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Illa insta la Comunitat de Madrid a “revisar” les seves decisions sobre la covid

Madrid

Discriminades a la presó

girona

La judicatura marca múscul

BARCELONA

JxCat denuncia que el PDeCAT el pretén paralitzar

Barcelona

L’ANC delega als socis la resposta a la inhabilitació

barcelona

Segon atac a la seu d’Òmnium Cultural en menys de quinze dies

Barcelona

Ayuso ignora Illa i es nega a tancar Madrid per frenar l’escalada dels contagis

MADRID

Atac terrorista a París

PARÍS

Els nacionalistes gal·lesos ja preparen un full de ruta

Londres