Johnson llança una jugada d’alt risc

Eclipsat aquests darrers mesos per la pandèmia, el Brexit acaba de sortir de la quarantena obrint una enèsima crisi entre el Regne Unit i la Unió Europea (UE).

Els britànics van abandonar formalment la UE el 31 de gener, però la desconnexió efectiva no està prevista fins a l’inici del 2021. Londres i Brussel·les s’han donat aquest any de pròrroga per decidir quina serà la seva futura relació comercial, un cop el Regne Unit s’hagi convertit definitivament en un país tercer. Les negociacions, però, no avancen i s’han encallat en punts com ara si Londres ha de continuar sotmesa a les regulacions europees per accedir al mercat únic i els drets dels pescadors comunitaris a feinejar en aigües britàniques.

Ara, enmig del bloqueig de les converses, el primer ministre, Boris Johnson, acaba de torpedinar tot el procés negociador fent marxa enrere en pactes fatigosament tancats en fases anteriors. El premier pretén aprovar una llei de mercat interior que, a la pràctica, modifica de manera unilateral una part sensible de l’Acord de Retirada –el pacte de divorci firmat l’any passat amb la UE–, com és el protocol relatiu a Irlanda del Nord.

Per evitar, amb el Brexit, el restabliment d’una frontera física entre Irlanda del Nord (territori britànic) i la República d’Irlanda (territori comunitari) –que posaria en risc l’acord de pau a la regió–, el protocol signat l’any passat mantenia la província britànica “alineada” amb les regulacions europees i traslladava de facto la barrera duanera al mar d’Irlanda instaurant controls de mercaderies entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Johnson no accepta ara el que ell mateix va firmar, al·legant que trenca la unitat de mercat britànica, i proposa una “reinterpretació” del protocol que anul·la la garantia que no hi haurà frontera entre les dues Irlandes.

Tot i admetre la provocació que, amb la nova llei, incompleix un tractat internacional, Johnson s’escuda en la sobirania del Parlament de Westminster i en el fet que la polèmica revisió del protocol irlandès s’aplicaria, només, en cas de no arribar a un acord sobre la futura relació abans del 15 d’octubre, el termini imposat per ell mateix. Un argument que fa sospitar d’una tàctica de pressió negociadora. Però la jugada, carregada de risc, podria tenir una altra intenció, ja que empeny el Regne Unit cap a una sortida abrupta, l’escenari preferit per Johnson i la seva camarilla per poder subvencionar sense constrenyiments un sector tecnològic punter i les zones en declivi industrial que li van facilitar la victòria en les últimes eleccions. La perspectiva d’un Brexit dur, però, angoixa el món empresarial i la City, que temen la pèrdua d’accés al mercat únic en plena recessió per la Covid-19, i, per descomptat, la UE, que no vol veure un competidor deslleial instal·lat a l’altre cantó del canal de la Mànega.

L’aposta d’alt risc de Johnson té més efectes col·laterals, com ara la recrudescència de la guerra civil tory (els ex-primers ministres Major i May denuncien la pèrdua de confiança que comporta l’incompliment dels tractats internacionals) i l’impuls del procés independentista d’Escòcia (contrària al Brexit) i de reunificació d’Irlanda. Fins i tot arriba l’avís que uns EUA amb un president demòcrata evitarien signar cap pacte comercial amb el Regne Unit si consideren amenaçat l’acord de pau nord-irlandès. A Downing Street s’ho hauran de pensar bé abans de tirar la pròxima carta.