“L’exili, la presó i la tortura formen part de la nostra història recent”

Roger Tugas. Ens ho va proposar l’editorial i ràpidament ens va seduir perquè ara es parla molt de l’exili, del procés, però hi ha també aquest fil roig que lliga els diferents tipus d’exili que resta més silenciat. A posteriori també va ajudar la problemàtica sorgida quan Pablo Iglesias va reconèixer Puigdemont com a exiliat i el va relacionar amb els exiliats de la Guerra Civil. Vam veure més clar que l’exili és molt més que dos fets puntuals de l’últim segle, i que els moviments contestataris, entre altres l’independentisme, han patit molt aquesta repressió i calia explicar-ho.

R.T. Sí, alguns exilis són molt reconeguts i d’altres no ho són tant. El cas dels exiliats del tardofranquisme i la Transició van quedar ràpidament oblidats perquè en aquella època s’imposava un model majoritari, però la Transició va ser molt plural i si bé hi va haver gent que es va emmotllar als cànons de la Transició, un model d’estat autonòmic i monàrquic, d’altres vam combatre el franquisme fins al final i van defensar tots els punts de l’Assemblea de Catalunya, inclòs el de l’autodeterminació, que alguns van oblidar molt ràpid. A aquests exiliats dels anys 70 i 80, poca gent els recorda, però van patir moltíssim i d’això només fa quatre dies.

Mònica Hernàndez. Hi ha molt poca bibliografia i sovint quan preparàvem les entrevistes i fèiem una primera recerca a la xarxa no hi havia informació. La part política la teníem perquè coneixíem la història però la part personal no. En el meu cas, he hagut de trobar informació entre gent que els coneixia, testimonis i el mateix entrevistat.

R.T. Sí, de fet, pensem que aquest és un dels valors del llibre, el fet de poder recuperar la memòria històrica de gent que ha viscut a l’exili i que, a més, calia fer-ho ara, perquè ja són grans.

M.H. Sí, existeix aquest fil, tot i que són exilis diferents. Per una banda, els exiliats de després de l’1d’octubre eren càrrecs institucionals, tenien una projecció pública i un suport social, mentre que els exiliats del tardofranquisme i de la Transició no en tenien. Però sí que existeix una lluita i una manera d’entendre l’exili en tots ells que els uneix.

R.T. Parlem de fil roig perquè s’entengui que hi ha una continuïtat, però més que un fil continu seria millor parlar d’onades i cada onada té característiques pròpies. Hi ha l’onada d’exili durant el tardofranquisme, l’onada de l’1-O i l’onada de la Guerra Civil, que també va incloure independentistes, i si mirem més enrere també trobem la de Francesc Macià, que fa un segle va estar exiliat després de fundar la primera organització independentista. Si les comparem entre elles hi hauria moltes diferències, però també moltes similituds.

M.H. Hi ha un factor comú a totes que és la repressió constant de l’Estat espanyol. També hi hauria altres similituds com la tria de Bèlgica entre la majoria dels exiliats perquè existeix una xarxa que permet i facilita l’acollida i també una manera d’entendre la política, la repressió i també, podríem dir, una simpatia. I, per descomptat, tenen el mateix objectiu, la lluita.

M.H. Sí, ho expliquen els mateixos entrevistats, hi havia divergències internes i entre organitzacions perquè hi ha molts punts de vista per entendre l’independentisme i el que es viu en el dia d’avui en el si del moviment n’és un reflex.

R.T. La repressió al final el que intenta és trencar els llaços entre els dirigents d’un moviment i, si bé l’independentisme ja té tendència a la divisió, si fem un repàs de la història d’altres moviments que han patit l’exili també observem com han patit tensions internes i externes, com va ser el cas dels partits socialista i comunista durant el franquisme per les pugnes entre les direccions interiors i exteriors. No és res nou i la repressió no fa més que accentuar la possibilitat de divergències.

M.H. Un dels trets comuns dels exiliats és que veuen en l’exili una possibilitat de mantenir la lluita i una oportunitat, i ho expliquen tant els antics com els nous exiliats. Més que fugir de la justícia o de la repressió de l’Estat, l’exili és una oportunitat de poder continuar treballant pel teu objectiu.

R.T. Entre una onada i la següent hi ha dificultats i facilitats a parts iguals. És a dir, als anys 70 i 80 els problemes eren materials, la gent marxava sense papers perquè no existia la Unió Europea i es dedicaven a feines clandestines, precàries i no tenien accés a una sanitat pública. Era gent que havia trencat tots els vincles amb amics i familiars; hi ha exiliats d’aquells anys a qui se’ls moren el pare i la mare i no se n’assabenten fins al cap dels anys. En canvi, ara les dificultats són diferents. No tenen el coixí de solidaritat que tenien els exiliats dels 70 i 80 gràcies a aquell fil roig que provenia de la Guerra Civil, però gaudeixen de més suport social i d’eines telemàtiques per mantenir la comunicació. Però també hem trobat que els exiliats actuals, la majoria, no són gent jove que van a l’aventura com alguns exiliats recorden ara aquells anys, gairebé com un Erasmus als 25 anys. Els d’ara arrosseguen més responsabilitats, tenen família i han de destinar més esforços en el reagrupament familiar, com és el cas de Marta Rovira i Toni Comín.

M.H. Jo em quedo amb el procés de desemmascarament de gairebé tots. Tenim una visió dels polítics que es correspon a la que veiem a la televisió i aquí crec que hem aconseguit, humilment, trobar la cara més personal de Puigdemont, de Valtònyc... Tenia una imatge d’ells i ara he descobert la persona, com estan portant l’exili des del punt de vista emocional i com n’és de dura, l’experiència. Si parlem dels exiliats del tardofranquisme i la Transició, em quedaria amb la història de Roser Vernet o bé la de Josep Maria Garcia i Àngels Coté per la seva història d’amor i de lluita que comença en aquella època; es coneixen a l’exili en organitzacions diferents i rivals i després acaben compartint vida i lluita política. Són dues persones que m’han emocionat. A més a més, han obert casa seva a dues persones que els eren completament desconegudes i això és d’una generositat extraordinària.

R.T. Jo destacaria –i ho hem comentat entre nosaltres sovint– Valtònyc perquè té construïda una façana que es fa miques quan es despulla i explica la seva vida personal, molt complicada, i per què va decidir marxar a l’exili i no a la presó, perquè, precisament, ell ja havia tastat la presó des de molt petit. Ens va sorprendre moltíssim aquesta història.

M.H. Sí, però, en canvi, ens va dir que era la primera vegada que ho feia públic. Als seus pares els van empresonar quan ell era molt petit i es va quedar a viure amb la seva germana, que el va adoptar. Van viure junts fins que va arribar a la majoria d’edat i va començar a guanyar-se la vida. I així ho explica ara a tots aquells que li retreuen que sigui un fill de papà; ell se’n riu perquè la seva infantesa està molt lluny d’això.

La majoria viuen aquí i hi ha una minoria que viu a la Catalunya del Nord i Andorra. A aquests els va prescriure el delicte i van poder tornar.

R.T. Doncs que haurien de buscar un diccionari i cercar el significat perquè en realitat és una qüestió política. Només cal mirar enfora i la justícia europea cada vegada que els casos arriben a judici i s’assenyala que no hi ha raó de ser per a aquesta repressió que han patit. Això, per mi, ja legitima la seva situació d’exiliats. És precisament el fet de no considerar-los com a tals l que és una posició política arbitrària.

M.H. Entre els més antics sí que hi ha certa recança i crítica a la invisibilitat que han tingut, i ara, de fet, estan molt agraïts que es faci pública la seva història i que es faci aquest exercici de memòria històrica pendent. Entre els exiliats actuals jo no he tingut aquesta sensació ni ells han expressat una sensació de menyspreu,i cal dir que qui no ha tingut tanta presència mediàtica, com l’Adrià Carrasco, és precisament perquè no l’ha volgut.

R.T. Cada exiliat ha gestionat més o menys la seva. Marta Rovira ens explicava que ella voluntàriament va renunciar a la presència mediàtica o a la seva visibilitat perquè el primer que volia fer era arreglar la seva situació personal i familiar. Meritxell Serret, per exemple, ens diu que hi ha un biaix de gènere, que els homes acostumen a sortir més, però, és clar, això ja passa a l’interior; per tant, a l’exili també s’hi suma aquest factor. Potser l’únic conflicte que s’explicita més i que ja és públic i notori és el de Toni Comín, que retreu a ERC, el partit pel qual era diputat, que quan va decidir marxar a l’exili l’organització no li fes prou costat com a exiliat. Potser aquest és el cas més clar.

M.H. Els motius són molt diferents. En el cas de Meritxell Serret, per exemple, és una decisió consensuada amb la parella, i a vegades és l’entorn familiar qui decideix que la millor opció és l’exili. L’Adrià Carrasco, per exemple, també és un cas diferent. No sabem quant de temps va passar des que va saltar per la finestra i va marxar a l’exili, perquè abans va passar un temps aquí amagat i després va optar per l’exili havent contactat amb l’advocat Gonzalo Boye. Cada cas és diferent, hi ha decisions preses a última hora i altres de més meditades.

R.T. En el cas de Marta Rovira tenen un paper clau els preparatius que porten a terme per conscienciar la seva filla petita que potser tancarien la mare a la presó. I és precisament aquest treball dins les parets de casa i una profunda reflexió sobre les conseqüències de la presó el que va conduir a veure que potser no era la millor opció pensant en la filla.

M.H. Jo crec que caldria aprofundir en el relat que es fa de la Transició espanyola perquè ha quedat el mite que va ser una Transició ordenada i que d’un dia per l’altra va acabar la dictadura quan, en realitat, va ser un procés molt progressiu i la repressió no es va acabar amb la mort del dictador perquè, tal com expliquen alguns exiliats a Catalunya, fins als anys 90 encara es torturava a la comissaria de Via Laietana. L’exili, la presó i les tortures són molt més presents en la nostra història més recent del que alguns volen o els agradaria recordar.