MARTA VILALTA
ERC
“El que jo tenia clar és que volia ser periodista”
“És sa que a casa cadascú defensi les seves opinions amb respecte”
“N’estic orgullosa, soc filla d’una família de pagesos d’un poble petit”
Campionat de patinatge provincial del 2014
Per il·lustrar aquesta entrevista, Marta Vilalta ha triat una fotografia del campionat de patinatge provincial del 2014,l’inici d’una temporada que va ser molt bona, en què va acabar participant en tornejos a Galícia, Itàlia i França. “Hi surto amb la meva germana, a qui sempre he estat molt unida i amb qui hem compartit sempre la passió pel patinatge. Vull que sàpiga que, malgrat que a vegades la feina fa que no ens puguem veure tant com voldria, sempre em té i em tindrà al seu costat.”
A casa sempre em deien que no em fiqués en política perquè encara podia acabar malament
Soc culer des que tinc memòria, però he de confessar que fa anys ho patia molt més
En el seu cas, la conciliació familiar és una qüestió resolta o, com passa a tantes altres dones treballadores, continua essent una assignatura pendent?
La conciliació no és una assignatura pendent només de les dones treballadores. És una tasca pendent que tenim com a societat. És cert que el pes de les cures ha recaigut i recau majoritàriament sobre les dones, però això no és només un debat sobre conciliació, sinó de model. I, efectivament, cal canviar-lo.
Milita a ERC des del 2004. Recorda quina edat tenia quan va decidir que es dedicaria a això, vull dir quan va tenir la primera consciència que aquest era el seu camí?
Recordo que ja de ben petita m’interessava la política i tot el que passava al meu voltant. Ara bé, jo tenia clar que volia ser periodista, i això és el que vaig estudiar a la universitat. Justament en els anys universitaris, plens d’inquietuds, és quan vaig vincular-me a les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya). A partir d’aquí, una cosa porta a l’altra: vaig anar assumint responsabilitats dins l’organització juvenil fins que em vaig convertir en diputada el 2012. I des de llavors fins ara.
Va decidir que seria a ERC des del primer moment o abans la va atreure alguna altra formació?
Sí, des del primer moment. Em defineixo com a independentista i d’esquerres (mal que li pesi al Salvador Illa) i des de sempre vaig tenir clar que el partit amb el qual jo em sentia identificada era Esquerra Republicana. Llavors eren els anys del tàndem Carod -Puigcercós, que van ser clau per obrir el partit i per demostrar que l’independentisme també podia governar.
Tenia algun familiar que es dediqués a la política abans que vostè?
No, cap. Al contrari, a casa sempre em deien que no em fiqués en política, que acabaria malament. Però no els vaig fer cas, perquè crec en la política com una eina per canviar les coses i transformar socialment la realitat. El dia que no sigui útil, tancarem carpeta.
A casa dels pares, per Nadal i quan es troben per dinar, parlen de política o es tracta d’un tema que s’aparca per evitar discussions?
Aquesta és la típica idea falsa de l’unionisme, que l’independentisme ha trencat famílies i ha afectat els diners familiars. I jo nego la major. Sempre he pogut i hem parlat de tot. De fet, a les sobretaules sempre es generen discussions sobre tots els temes. Enguany, sense anar més lluny, la pandèmia, les restriccions, o en altres ocasions el Barça, per exemple. I això és sa. Que cadascú defensi les seves opinions amb respecte i després, ben amics.
Quan va ser elegida diputada per primera vegada els seus pares li van donar algun consell?
Que sigués jo mateixa i que no canviés. Estic molt orgullosa de les meves arrels. Filla d’una família de pagesos d’un poble petit. I crec que això, haver de treballar tots els estius per ajudar la família o aprendre que a la vida no tot és fàcil d’aconseguir, m’ha modelat com soc. El meu pare va morir fa onze anys, igual que el meu padrí patern, i per tant no han pogut veure les responsabilitats que he anat assumint, però crec que d’ells he heretat la voluntat de lluita i la defensa de la justícia.
La política és vocació, però vostè té altres aficions molt intenses, com per exemple el Barça. Ara suposo que enfortida amb els èxits del futbol femení.
També soc culer des que tinc memòria. Tot i que he de confessar que fa uns anys ho patia molt més. Si el Barça perdia, jo no sopava. Amb els anys ho he après a relativitzar o potser és que altres qüestions han anat guanyant prioritat. En tot cas, les fites del Barça femení aquest any són importantíssimes per començar a trencar la gran desigualtat que existeix en aquest món i sobretot per generar referents.
El món del patinatge es va perdre una gran patinadora, es pot dir d’aquesta manera?
[Riu] Jo no ho diria així. Però sí, he fet patinatge artístic més de trenta anys de la meva vida, i és la meva gran passió. I amb aquest esport he après el que vol dir entrenar-se hores i hores, però també treballar en equip, i una gran lliçó que serveix per a la vida: que quan caus t’has d’aixecar ràpidament.
Sempre ha tingut una gran vinculació amb l’associacionisme. Manté contacte directe amb alguna associació, actualment?
Segurament una de les meves preferides és el Club Esportiu Patí Torregrossa, el club del meu poble. Ara no puc practicar el patinatge, però quan trobo cinc minuts em calço els patins... I també tinc un record molt especial de quan jugava a escacs..., fins als 18 anys ho vaig fer! A nivell cívic soc sòcia d’Òmnium Cultural i també intento participar, tant com puc, en tot el que s’organitza al meu poble.
Amb quin diputat o quina diputada de l’oposició té més bona relació? En aquesta legislatura que acaba de començar o en l’anterior, tant se val.
Em porto molt bé, perquè ens coneixem de Lleida, amb el Pau Juvillà, de la CUP. Però també conec de fa temps l’Alícia Romero, del PSC, i tenim molt bona relació malgrat les diferències polítiques.
I amb quin o quina té pitjor relació?
No tinc cap mena de relació amb els diputats i les diputades de Vox.
Des de fora es té la sensació que, al marge de les batusses a l’hemicicle o als mitjans, els parlamentaris són tots molt amics.
El respecte és el més important. I hi ha uns mínims. Per tant, a vegades passa que amb els grups de l’oposició pots discutir-te molt però després has de seguir parlant per negociar esmenes a les diferents iniciatives parlamentàries, o per intentar tramitar lleis, o per la feina més del dia a dia. Però amb Vox estem parlant d’un altre nivell. És un partit ultra, d’extrema dreta, les seves idees van en contra justament d’allò que soc i em sento, i en contra dels grans consensos, així com dels mínims democràtics. La nostra missió és poder-los esborrar del Parlament, a ells i el que representen d’intoleràncies i odi.
Com desconnecta de la feina?
Es fa molt difícil desconnectar i jo tampoc en sé gaire, perquè sempre estic pendent del mòbil. Però ho intento, perquè és necessari. Intentaré fer una mica de vacances aquest agost i també llegir, que m’encanta. El primer que em vull llegir és el llibre que em van regalar per Sant Jordi, l’últim del Jaume Cabré, Consumits pel foc, i també Contra l’adversitat, d’Oriol Junqueras.
El professor Junqueras
A la universitat, Marta Vilalta va tenir de professor Oriol Junqueras. Allà segurament es va consolidar la vocació política. Ella ho recorda d’aquesta manera: “El vaig tenir de professor a la carrera, el segon quadrimestre de primer curs, i em va fer història de Catalunya del segle XX. I com a professor era doncs tal com és, un orador brillant, capaç de fer-te reviure els diferents passatges històrics que narrava. I, encara el més important, era molt proper, amic de tots els alumnes i capaç de teixir grans complicitats amb tots els diversos estudiants que tenia per les diferents facultats”. Encara en el terreny universitari, el fet de ser llicenciada en periodisme segurament li ha servit a l’hora de desenvolupar les seves responsabilitats polítiques perquè són dos mons que estan molt vinculats. Ella ho té ben clar: “La política sense el periodisme no arribaria a la gent, i el periodisme sense la política deixaria d’escriure moltes pàgines. Per tant, són dos mons que coexisteixen estretament i es necessiten. Haver estudiat periodisme m’ha servit molt per a la tasca de fer de portaveu del partit. M’agradaria que poguéssim fugir del periodisme de declaracions.”
Marta Vilalta
Marta Vilalta Torres (Torregrossa, 1984) és secretària general adjunta i portaveu d’ERC. Llicenciada en periodisme i amb estudis de ciències polítiques, va exercir de periodista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
