“No hi ha política d’èxit si al darrere no hi ha consens polític”

Va ser un descobriment de les dinàmiques de partits de les quals ara ja estic molt allunyada. Em sento molt propera al país, la ciutadania i la cosa pública, però entenc que des del punt de vista polític ser independent, en aquest model actual, no hi té cabuda. Per fer política parlamentària has de ser militant d’un partit polític i actuar en conseqüència amb l’organització. Jo ara em sento més identificada amb una visió institucional més àmplia i amb una visió tècnica i jurídica que pot complementar determinades vocacions polítiques, que n’hi ha de bones i saludables.

El que importa és creure en el paradigma de la integritat i conèixer que l’administració pública és complexa i té uns procediments administratius molt sectorials. En els últims anys hi ha hagut canvis molt importants en les normatives que són tot un repte, especialment les referents a l’administració electrònica, la contractació pública i el reglament europeu de protecció de dades. Són tres canvis transcendents que han de venir acompanyats d’una formació contínua i un coneixement jurídic molt estret.

S’ha fet un esforç molt important al govern de la Generalitat, a molts municipis, a l’AMB, però calen recursos per als municipis petits. Hi ha la Xarxa de Governs Transparents, que coordina totes les polítiques públiques locals i territorials del país, i s’ha fet un gran esforç per part dels treballadors de coordinació i generació d’estàndards d’harmonització. Però cal una voluntat política ferma i, en aquest sentit, els responsables d’impulsar aquestes polítiques públiques han de ser organismes independents com l’Oficina Anticorrupció de Catalunya. Les polítiques de transparència són l’altra cara de la moneda de la lluita contra la corrupció i una defensa a ultrança de l’interès general.

Es va dissenyar un registre de control de grups d’interès. Hi ha 250 directius que han signat un codi ètic on s’implementa un programa informàtic que deixa traçabilitat de les reunions, tal com es fa també a la Generalitat.

Sí, el canvi cultural està en marxa i hi ha moltes persones compromeses amb aquestes sinergies. Evidentment cal voluntat directiva i hi ha gent més convençuda i d’altres que encara s’hi estan resistint. Estem en una xarxa estatal d’organismes i ens coordinem amb les comunitats autònomes i amb organismes estatals i europeus. El retiment de comptes, la transparència i les polítiques d’integritat, si no es treballen amb un esperit de col·laboració i coordinació, no tenen cap sentit.

Implementar la gestió de dades, la governança de dades. L’avaluació de les polítiques de transparència que corresponen a la Sindicatura de Greuges ja està feta dins dels seus informes anuals. Hi ha administracions que han corregut més que altres.

La capacitat de fer tributar per l’explotació econòmica de les dades, per exemple. Estem parlant d’una explotació econòmica que dona molts beneficis i, en canvi, no tributa en els estats. Les empreses gestionen les dades, les usen i les venen, per la qual cosa cal avançar en una possible taxa d’Owen però aplicada a les empreses d’explotació de les dades personals que nosaltres els cedim cada vegada que acceptem unes cookies. El ciutadà hauria de rebre una compensació econòmica pel fet de lliurar les seves dades i això són innovacions que s’han de poder plantejar per tal de desplaçar el focus fiscal cap a determinades empreses i organitzacions que són les que se’n beneficien. En els pròxims anys la gestió de les dades ha de ser una política d’estat, una política pública prioritària.

Ara estem veient que els imports més elevats de contractació pública se n’estan anant a grans empreses de telecomunicacions i no pas a petites i mitjanes firmes, quan, en canvi, la llei de contractació pública dicta que són aquestes últimes les que s’han de potenciar, i així ho recullen les directives europees.

Per un factor de lobbies, la simplificació de tràmits, el desconeixement i perquè dona lloc a sobrecostos: si tu generes un gran contracte hi ha necessitat de subcontractacions i hi ha més risc de frau en aquestes subcontractacions. És molt difícil fer l’avaluació de l’impacte de la gestió econòmica d’un contracte de milions d’euros i això està passant en àmbits com les telecomunicacions i la mobilitat. L’organisme de la Competència i Europa estan advertint que s’ha de desconcentrar i diversificar la contractació pública. Aquest és l’autèntic model de polítiques d’integritat, perquè al final tot es redueix en com es gestiona el diner públic.

Hi ha un tema que em preocupa i que ha aflorat molt durant la pandèmia, que és el canvi de concepte de la confidencialitat de les dades, per exemple les dades mèdiques. S’hi estan abocant moltes dades sense que hi hagi garanties de confidencialitat amb la persona que rep aquesta informació. És informació de caràcter universal, això vulnera la normativa i s’estan produint canvis molt importants sense que hi hagi una noció jurídica des de l’espai públic d’aquests canvis. Entenc que hi ha una dinàmica d’emergència, però també hi ha determinats itineraris que venen marcats més per la inèrcia que no pas per una planificació tècnica i raonada. Cal molta més informació a l’usuari, i aquí són clau les agències de consum. L’estatus de ciutadà consumidor ha d’estar molt més garantit i hi ha camp per córrer. La normativa existeix, el problema és que no s’aplica.

Com a prèvia, vull destacar que no hi pot haver una política d’èxit si al darrere no hi ha un consens polític. Ara mateix estem en una exigència de clars consensos que es focalitzin en l’interès general. Va ser una bona notícia que la llei de transparència s’aprovés per ampli consens. La llei de consultes va ser qüestionada només per uns partits polítics, no tots, i el Constitucional només en va revocar una part; tot el que és participació ciutadana persisteix i hi ha un aval del Constitucional per exercir el dret a decidir. Hi ha vies legals i si no hi són s’han de poder construir perquè cal resoldre aquesta situació amb un plantejament coherent amb tot el que es va treballar per exemple en la comissió pel Dret a Decidir, on també hi havia el PSC. Va ser un tema molt transversal i s’ha de treballar amb una visió molt jurídica i amb una visió d’altura de mires constitucionals.

Hi ha qüestions que són d’ordre negociador i, per tant, els que han de negociar hauran de tenir assessors jurídics per trobar com desencallar el punt mort en què ens trobem. I també calen experts externs que donin sortides jurídiques de pes. Els debats prematurs o precipitats o parlar d’escenaris sense saber el recorregut que pot tenir aquest diàleg, és una mica temerari. La sentència del TC que va revocar la declaració de sobirania del Parlament el 2013 reconeix el dret a decidir i per tant cal voluntat política per adaptar les respostes al que s’acordi políticament, però el dret no és un impediment.

Crec que hi ha moltíssima gent i operadors polítics que en privat et reconeixen que fins que no hi hagi una solució global respecte de la repressió això no es podrà desencallar, i crec que aquest escenari global el té assumit fins i tot el president Pedro Sánchez. Però també és cert que hi ha institucions de l’Estat a qui els està costant comprendre que la millor defensa és la modernització de les institucions i l’adequació dels estàndards democràtics. En alguns espais això costa i posaria com a exemple el Tribunal de Cuentas, el Consell General del Poder Judicial i alguns àmbits de la fiscalia. L’operació Villarejo ha sigut una resposta a determinades dinàmiques però n’ha remogut d’altres i, tot que des de fora sembla simple, és molt complex. Ara la solució per a Catalunya passa per una amnistia, i si no se’n vol dir amnistia se n’hauria de dir d’una altra manera, però el que és clar és que no es podrà continuar amb procediments vius, s’haurà de fer algun tipus de llei on s’estimi per interès general l’adequació dels paràmetres de la Unió Europea que ja surten esmentats en l’informe del Consell d’Europa.

Mai hauria imaginat que s’arribaria tan lluny. Europa, però, també ha reaccionat de manera favorable. L’informe del Consell d’Europa marca un abans i un després, cal llegir-lo. És claríssim que Europa li ha dit a Espanya que això s’ha de resoldre d’una manera democràtica i no repressiva perquè la pluralitat política amb més o menys encerts s’ha de respectar i s’ha de poder arbitrar un sistema on el dret a decidir o el dret d’autodeterminació, que és el mateix, es pugui exercir en un algun moment d’acord amb la fórmula que s’acordi en la taula de negociació. El més important és la voluntat política i el sentit més profund del dret i de la democràcia que planteja el Consell d’Europa. Cal retornar a la ciutadania la confiança en les seves pròpies institucions, que siguin un valor per a la ciutadania si no tenen els dies comptats.

Evidencio que el franquisme encara no ha acabat i que la Transició, amb tots els seus encerts, va tenir unes lloses que encara pesen i que ens les hem de treure del damunt. Resta franquisme residual en algunes institucions. Des del racionalisme democràtic és evident que les solucions es poden trobar i s’han de trobar i que la repressió és un camí contrari a la solució. La política s’ha de poder fer amb determinació i sense renunciar al que es proposa en els programes electorals. Si els partits que proposen que Catalunya ha de ser independent tenen un nombre de vots suficient, s’ha de poder arbitrar d’alguna manera. El pacte del referèndum era un bon pacte i allò s’ha de poder recuperar. En un món global les resolucions no es queden en un calaix, la justícia és un mirall de la consideració que un país té pels drets fonamentals, i això és el que ha vingut a dir el Consell d’Europa. La democràcia té contingut material i s’ha poder valorar fins a quin punt aquest principi democràtic i el respecte a les lleis fonamentals es manifesta en les pròpies actuacions de l’Estat. I en aquest sentit queda molt camí per recórrer.