L'estranya parella
El PSC és un partit amb dues ànimes, que vol dir amb partidaris de dues prioritats nacionals. Els que miren més cap a la Moncloa i vibren pugnant amb el PP, i els que hi van arribar als anys setanta des del catalanisme hereu de Rafael Campalans. Però les dues ànimes no són bessones, no són simètriques. Els catalanistes han aportat sempre al PSC el valor afegit, el bagatge intel·lectual i amb reconeixement social. Són els Raimon Obiols, Pasqual Maragall, Antoni Castells. En canvi, el segment electoral més ampli del partit és el de sensibilitat política espanyola. Són els 25 escons de Carme Chacón i “el PSC som nosaltres”, que va dir José Luis Rodríguez Zapatero.
El PSOE és conscient que pesa en el món socialista català. I ha jugat la seva influència des de la creació del partit fusionat l'any 1977. Felipe González va començar suprimint el grup parlamentari del PSC al Congrés quan va accedir a la Moncloa, l'any 1982, i José Luis Rodríguez Zapatero va provocar la retirada de Maragall com a president l'any 2005, segons explica l'exalcalde a les seves memòries. Alguns dirigents del PSC han començat ara a dir prou. No és el primer cop que ho fan, però sí que és la primera vegada que aquesta discussió esclata a les portes d'unes eleccions i amb les enquestes radicalment en contra.
Quan el PSC va perdre les primeres eleccions catalanes, l'any 1980, el partit va entrar en crisi. Van topar les famílies que havien participat en el congrés de la fusió. Els representants de l'antiga federació catalana del PSOE, liderats per Carlos Cigarrán, recelosos amb el catalanisme, es van retirar de la cimera i van declinar entrar en la nova direcció. Hi van quedar sols els denominats unitaris, amb Raimon Obiols i un petit sector esquerranista. Amb l'absència del sector del PSOE, és la vegada que el PSC ha estat més al caire de trencar-se.
Els de Cigarrán es van plantejar refundar el PSOE a Catalunya. Però va ser Ferraz que va tallar l'operació, mentre es cobrava la seva influència en el partit català. Ferraz va anunciar que només reconeixeria les decisions del congrés del PSC, i va desactivar els espanyolistes. El PSC, amb el relleu de Joan Reventós per Obiols, va certificar una unitat fonamentada en l'existència de dues ànimes, amb voluntat de col·laboració amb el PSOE.
La segona crisi es va produir el 1981, després de l'intent de cop d'estat, quan l'aleshores portaveu parlamentari del PSC al Congrés, Ernest Lluch, no va presentar les esmenes dels socialistes catalans a la LOAPA, seguint indicacions del PSOE. Van prevaler els interessos de política estatal. El partit espanyol va imposar el seu criteri, però Obiols llavors encara va reptar-lo fent cessar Lluch. Ha estat el darrer embat que ha fet el PSC al PSOE per una decisió a Madrid, i va acabar amb una derrota dels socialistes catalans: Felipe González suprimia l'any següent, quan va guanyar les eleccions, el grup parlamentari del PSC al Congrés.
El socialisme català es va conformar amb aquest escenari. Renunciava a guanyar les eleccions catalanes, les donava per impossibles. I va posar tot l'accent en les generals i en les municipals. Del 1982 al 1994 ningú en el socialisme català va qüestionar aquesta fórmula, i a canvi González situava el PSC en el govern espanyol, amb Narcís Serra com a gran representant a la vicepresidència. Va ser llavors quan va néixer la tesi del govern amic, i l'assumpció del federalisme com a idea força, polièdrica i inconcreta.
El tan citat congrés de Sitges de l'any 1994 va certificar que la fórmula grinyolava en un punt: els dirigents que guanyaven les eleccions no eren els que comandaven. I es va precipitar el relleu. Va acabar amb la successió d'Obiols per Serra, i més tard la d'aquest per José Montilla. Però no va ser en aquest cas una topada amb el PSOE la que va provocar els canvis.
El congrés de Sitges va desequilibrar el PSC cap als seus barons territorials. Se'n van salvar dirigents catalanistes com ara Maragall, aleshores el destacat alcalde de Barcelona. Després va venir el primer tripartit, quan els barons van anar a buscar Maragall a Roma perquè els encapçalés el projecte. Però amb l'Estatut va venir la gran topada entre el president català i Zapatero, i aquest va forçar el seu relleu polític. Va ser una decisió al marge de la malaltia de l'exalcalde.
Amb Montilla presidint el segon tripartit, la sentència del TC i la decisió de Zapatero de rentar-se'n les mans han provocat l'últim xoc. Montilla no ha fet com Obiols l'any 1981 i ha evitat tenir una pugna amb el PSOE. Va declinar-ho en el debat de política general al Congrés. Però és això el que ha obert la crisi amb Castells a tres mesos de les eleccions.
