Política

L’anàlisi

Sánchez, de Crimea al Sàhara

Discrepo dels que diuen que el govern espanyol ha canviat de posició en el conflicte del Sàhara, perquè des que el Marroc va començar a obstaculitzar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espanya mai havia volgut incomodar-lo. Un Marroc que podia qüestionar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·laboració del qual era necessària per combatre el terrorisme gihadista.

Quan Espanya es va desentendre del territori el 1975 va començar una guerra que es va aturar amb la Resolució 690 del Consell de Seguretat del 1991, que establia que els sahrauís es pronunciarien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser independents o part del Marroc. El pla desplegava una missió, la MinursoI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 persones residents als camps de refugiats de Tindouf o al territori ocupats pel Marroc. Però aquí es va estancar tot perquè Rabat va exigir que s’incloguessin els marroquins desplaçats cap al Sàhara a partir del 1976. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exsecretari d’estat nord-americà James Baker per desencallar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va aprovar el pla Baker II, acceptat pel Front Polisario, pel qual mantenint-se inicialment el territori en mans del Marroc, retornarien els refugiats de Tindouf i s’atorgaria una administració autònoma. I al cap de quatre anys se celebraria un referèndum en el qual podrien votar tots els residents al territori. Però llavors el nou rei Mohamed VI s’hi va oposar, ja que es donava la paradoxa que molts dels fills dels colons marroquins també apostaven per la independència. En aquells anys vaig entrevistar tres vegades per a l’Avui el president del Front Polisario i la República Àrab Sahrauí, Mohamed Abdelaziz, i se’m queixava que Espanya havia abandonat el seu paper com a potència que legalment encara en tenia la sobirania. I tan cert que diputats i regidors de tots els colors anaven als campaments de Tindouf a mostrar la seva solidaritat, tant els governs del PP com els del PSOE donaven l’esquena a la celebració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més realista, amb un referèndum improbable o amb una negociació factible, havia de ser un Sàhara amb autonomia dins del Marroc. Però amb això el Marroc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la marroquinitat del Sàhara, va empènyer milers de joves a saltar cap a Ceuta com a resposta al fet que el líder del Polisario, Brahim Ghali, estava hospitalitzat a Espanya. Però resulta incomprensible que Pedro Sánchez hagi enterrat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha incomodat Algèria, necessària per garantir el gas, o pel fet de ser mal moment per legitimar annexions com la de Crimea, sinó perquè amb Rússia membre del Consell de Seguretat sembla difícil que s’aprovi una resolució que liquidi el referèndum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia