Política

JOAN GANYET

EXDIPUTAT, EXSENADOR I EXALCALDE DE LA SEU

“El procés ha estat un error; ara cal refer l’Estatut”

Cal aïllar els extremismes. Catalunya no se’n sortirà sense una generalització del diàleg, i per fer això cal una nova actitud mental
Bones paraules sempre són interessants, però calen polítiques efectives. L’actual govern no té un projecte per al Pirineu

Vostè fa 12 anys que està retirat de la primera línia política, manté algun vincle amb el PSC?

Mai he format part activa de l’aparell del PSC ni he tingut càrrecs dins del partit, però hi continuo vinculat. La socialdemocràcia a Europa, a Espanya i a Catalunya, i també a les polítiques locals, té molt futur. De fet, és imprescindible.
El PSC actual reivindica que és catalanista però que això no necessàriament ha de voler dir que hagi d’estar a favor del dret a decidir. En aquest debat on se situa vostè?
Jo també soc catalanista de tota la vida. I alguns dels que ara són extremistes en tot això de la independència no ho eren, i quan manifesten aquesta mena d’odi irracional al que en diuen Estat espanyol en certa manera renuncien als seus orígens... El que tinc molt clar és que l’anomenat procés ha dividit els catalans i ha fet un molt mal servei tant al catalanisme com al moviment popular que agafava àmplies capes socials. I també al prestigi de Catalunya, que era enorme en temps de la Transició, fins i tot abans, com a societat avançada i europeïtzada, i en bona part això s’ha perdut pels fets dels últims anys. És possible que es trigui dècades a aconseguir reconstituir el prestigi de Catalunya com a societat.
Però el conflicte polític roman. Com se surt del punt on és ara? Estaria d’acord amb un referèndum? O un nou Estatut?
El primer que cal és aïllar els extremismes. Hi ha extremistes a Catalunya. El que va passar fa uns dies a la Rambla de Barcelona no és normal en una societat culturitzada, el respecte als morts per atemptat és una cosa sagrada! L’element central de la societat catalana ha de reflexionar si el procés ha valgut la pena, si no ens hem donat cops de cap contra el mur, i veure com se’n surt. La manera més fàcil, no dic l’única, és primer fer un gran esforç de pedagogia, en el sentit d’admetre que ha estat un error forçar les coses en aquesta direcció, que la realitat és la que és, i que el que s’ha de fer és una negociació pausada i pautada per refer l’Estatut, que és veritat que l’actual, amb les retallades que hi va haver, no està referendat pel poble de Catalunya. Per tant, s’ha de referendar un nou Estatut pactat, i primer a dins de Catalunya, perquè no es pot sempre anar evocant l’enemic exterior. Catalunya està ara enormement dividida, i això és un element molt negatiu de cara al nostre futur col·lectiu. El primer que s’ha de fer és soldar la societat catalana, com ho estava i com hi havia contribuït moltíssim la idea del catalanisme que teníem sota el franquisme i en els primers temps de la Transició. Per tant, cal pactar dins de Catalunya, entre els partits que representen el centre de la societat, perquè sempre hi haurà algun extremista que sortirà per l’esquerra o la dreta. I també les entitats, associacions culturals, esportives, empresarials, sindicats... Cal fer un gran esforç d’aproximació de posicions per arribar a un redactat de nou Estatut que haurà de ser respectuós amb la Constitució, i aleshores posar-lo a referèndum. És clar que sempre hi ha lectures, però no es pot fer un Estatut contra la Constitució, cal recordar que els catalans vam ser els que la vam votar més majoritàriament, i ara per a algunes persones és el diable, quan en aquest país i en qualsevol altre és fonamental per a la convivència.
Com veu el funcionament de la taula de diàleg entre governs?
El diàleg sempre és essencial, sense no s’arriba enlloc. No voler participar, com fan alguns partits i fins i tot gent que hi ha al govern, en un diàleg que pot arribar més lluny o més a prop penso que és una errada fonamental. Catalunya no se’n sortirà sense una generalització del diàleg, i per a això cal una nova actitud mental. Reflexionar sobre el que ha passat, veure en què ens hem equivocat i sobretot no pensar només en els pròxims quatre anys, en les pròximes eleccions generals, catalanes o locals, sinó pensar a 20-30 anys, per deixar una Catalunya cohesionada a les properes generacions, amb un bon encaix dins d’Espanya i d’Europa.
Vostè va ser vint anys alcalde i diputat al Parlament, senador… Com veu la política actual, respecte de la de la seva època?
Era molt diferent. Cal tenir en compte que la generació que vam entrar en política activa després de les primeres eleccions democràtiques, als ajuntaments, al Parlament o al Congrés, havíem viscut sota el franquisme i, per tant, havíem pogut confeccionar, cadascú al seu cap, un projecte per a la nostra ciutat, per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Eren projectes dispars. Però ara veig que molts polítics professionals, no tots perquè mai es pot generalitzar al 100%, estan massa pendents de les xarxes socials i abans de fer una cosa ja l’expliquen. I no hi ha res que tingui transcendència que no hagi necessitat i merescut abans una profunda reflexió prèvia. Per mi manca reflexió. I sobra espontaneïtat i aquesta necessitat imperiosa de parlar i opinar cada dia de moltes coses. Respecto cada vegada més els polítics que parlen poc.
Sobra agressivitat també?
Sí, no m’hi trobo. Hi estic molt incòmode i no m’agrada participar, no estic a les xarxes socials i el que cal és seriositat, treball conjunt, flexibilitat i una sensibilitat per les necessitats col·lectives més enllà de la promoció personal. Crec que hi hauria d’haver una escola de polítics...
Hi ha facultats de ciències polítiques...
No és el mateix... Amb això no vull dir que sigui obligatori anar a una escola per aprendre a ser polític; passa per una manera de ser, unes característiques personals, influències, etc. Una de les coses que vaig aprendre fent d’alcalde és que no és bo anar a veure els polítics amb responsabilitats en les altes estructures a queixar-te que estàs marginat, que no et fan cas... S’hi ha d’anar amb un projecte sota el braç. Quan la gent es presenta a les eleccions ha de tenir un projecte, que després serà referendat o no per les urnes, però per això soc contrari a un sistema proporcional en les eleccions locals, perquè moltes vegades es dona el cas que el que les guanya després no governa. L’alcalde hauria de ser sempre el més votat, com passa a Andorra o a França. Al cap d’uns anys la gent li pot reiterar la confiança o no, però no pot ser que gent que té projectes polítics diferents s’ajuntin a correcuita en una nit de negociacions boges i es posin a governar junts, perquè el que en sortirà serà un nyap.
Va ser senador per l’Entesa, un assaig del tripartit que vindria després. Ara alguns diuen que en vindrà un altre...
No ho sé, però l’experiència viscuda amb l’Entesa de Progrés va ser magnífica. Hi havia l’Isidre Molas, Jordi Solé Tura..., gent molt important. I em vaig adonar que a vegades els catalans ens pensem que tots els altres estan pensant sempre en Catalunya, però al Senat hi havia gent de Cantàbria, d’Andalusia, bascos, gallecs... que pensen en el seu territori. I es tracta que cadascú busqui el millor per a la seva petita pàtria, però que després siguem capaços d’arribar a acords a través de la negociació. En el cas de l’Entesa es va arribar a un acord entre tres partits diferents i la gent a Catalunya va respondre, vam tenir un bon resultat electoral. Quan s’ajunta gent per anar a unes eleccions obté normalment bons resultats, i en canvi quan els partits es divideixen es tiren al precipici. Aquella experiència va ser molt positiva, ens vam adonar que posant els nostres projectes polítics en comú podíem fer acció conjunta, i vam tenir una incidència notable al Senat.
I després al govern de la Generalitat…
Efectivament. Sempre he pensat que es va fer una tasca mai perfecta però sí molt positiva, que després els mitjans de comunicació conservadors de Catalunya i d’Espanya han volgut desvirtuar, i ho han volgut vendre com un temps perdut. De cap de les maneres. Jo mateix vaig ser l’encarregat de gestionar la llei de barris, una idea de l’Oriol Nel·lo. I ara està inactiva, però continua sent necessària, perquè era una acció de govern pensada a favor dels més desvalguts, els que viuen als barris més marginals. I com aquesta podríem citar-ne d’altres, hi va haver una acció de govern molt considerable.
Un dels grans problemes avui a Catalunya és el despoblament. El govern està endegant polítiques per revertir-ho, però creu que n’hi haurà prou? O es va tard?
Soc una mica escèptic, perquè en els últims anys no hi ha hagut autèntic interès per les àrees de muntanya. Som l’1% de Catalunya, i per tant no tenim un pes electoral important. És molt diferent si analitzem les inversions que fa el govern al Pirineu de l’actitud dels polítics que venen de baix quan fan visites pastorals i ens diuen: “Quina sort teniu amb aquest ambient, us envegem...” Bones paraules sempre són interessants, però el que cal són polítiques efectives, i no es fan inversions al Pirineu. L’actual govern de la Generalitat no té un projecte per al Pirineu.
Hi ha una candidatura de Jocs d’hivern sobre la taula…
La que s’ha tancat és un fracàs.
Ara se n’impulsa una altra en solitari…
No anirà gaire lluny perquè no s’han fet les coses bé, s’han fet molt malament. No hi ha lideratge ni un equip tècnic potent que pugui fer un projecte tècnic a l’altura de les circumstàncies. Cal tenir en compte que tenim uns competidors internacionals molt potents, i Catalunya i el Pirineu només podran tirar endavant amb unitat. No pot ser que es faci un projecte deficient en despatxos a 200 km del Pirineu, i només es pretengui fer una consulta als pirinencs quan ja tot estigui fet. Les coses no es fan així, i per això ara és més necessària que mai la unitat d’acció dels pirinencs per ser una veu respectada. Han de poder participar des del primer moment en el projecte olímpic!
Però vostè hi està a favor, dels Jocs?
Sí, és una barbaritat que alguns grups extremistes diguin que hi estan en contra: doncs home, depèn de com es proposi la cosa. Tenim a la Seu un exemple claríssim, nosaltres vam ser extraordinàriament beneficiats per haver participat en els Jocs de Barcelona 92, tenim un parc olímpic que des d’aleshores és el que ha celebrat més proves internacionals de tot el món, i a més, tal com va fer Barcelona, i en això soc un gran admirador de com Pasqual Maragall la va transformar, també vam aprofitar per poder invertir 6.000 milions de pessetes en la millora dels serveis i equipaments de la ciutat.
Vostè creu molt en una àrea funcional transfronterera, per compartir serveis amb Andorra i el sud de l’Estat francès…
Sí, els pirinencs no serem res, ni els andorrans tampoc, ni els ariegeoises, si no ens unim. I com que la construcció d’Europa s’ha de basar no en l’anul·lació però sí en l’atenuació de les fronteres estatals, aquí tenim un magnífic projecte, amb un pal de paller que és Andorra, que és al centre del Pirineu amb una població ja molt alta, 80.000 habitants, que va cap a la congestió perquè és molt petita, només 465 km², i en canvi està envoltada de valls que tenen molt territori, molta bellesa i els seus projectes respectius. El que no pot ser és que cada vall del Pirineu faci la seva guerra sense coordinar-se amb les veïnes, i propugnem un win-win: que Andorra, en el marc del conveni que està negociant amb la UE, faciliti que hi hagi un esment a la necessitat de reforçar intensivament les relacions amb els veïns en temes com ara infraestructures, transport, sanitat, medi ambient, agricultura, indústria, etc. Ells ho necessiten i nosaltres també, així que benvingudes siguin les polítiques que puguin venir de la Generalitat i l’Estat, però necessitem també que la UE hi participi i doni l’aval a l’àrea transfronterera que estem creant.
Aquesta és la seva gran dedicació ara?
Estic entre els impulsors del projecte, però també faig altres coses com ara articles en diversos diaris. I he trobat un camí en l’art a través de la fotografia, que m’ha interessat sempre. De fet els arquitectes som compositors d’espais i volums, i jo també componc fotos, n’he fet un parell de llibres, faig exposicions i és una manera de relacionar-me amb la societat.

Un històric del PSC

Arquitecte de formació, i forjat en el moviment antifranquista, Joan Ganyet i Solé (la Seu d’Urgell, 1946) va ser diputat al Parlament del 1980 al 1999, una tasca que en gran part va combinar amb l’alcaldia del seu municipi, que va ocupar del 1983 al 2003, una etapa en què a més seria vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya. Entre el 2000 i el 2002 també va ser senador de l’Entesa de Progrés, un conglomerat format pel PSC, ERC i ICV que després tindria continuïtat amb el tripartit al govern de la Generalitat, on seria director general d’Arquitectura i Paisatge dins del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de Quim Nadal.

També ha estat membre d’Òmnium Cultural, del Congrés de Cultura Catalana, de Grups d’Alta Muntanya i de diverses entitats locals, i avui continua implicat a millorar la governança de la seva terra, el Pirineu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
FRANCESC VIAPLANA I MANRESA
ALCALDE DE LA SEU D’URGELL (ERC)

“Al Pirineu hi ha innovació, però cal millorar-ne les infraestructures”

Òmnium insta els partits a cercar una estratègia compartida

Barcelona
LAIA CAÑIGUERAL I OLIVÉ
DELEGADA DEL GOVERN DE LA GENERALITAT A LES COMARQUES GIRONINES

“És el pressupost que més creix en 17 anys”

GIRONA

Justícia entrega les restes d’un tercer soldat exhumat a Móra

Terrassa

Els EUA abaten el “globus espia” xinès sobre l’Atlàntic

WASHINGTON
El Radar

Tres anys després, encara el ‘Brexit’

Perseguit per l’ombra de Johnson

Londres

Iceta confirma que l’Estat jugarà “fort” pel Thyssen de la Costa Brava

girona
Estat espanyol

Aznar i Rajoy garanteixen suport “incondicional” a Feijóo

Barcelona