Política

MEIR MARGALIT

EXREGIDOR DE JERUSALEM, ACTIVISTA I PROFESSOR

“Ens han robat l’Israel que somiàvem”

“La generació que lluitàvem per un país just ens sentim exiliats a la nostra pròpia terra”

“No pots parlar de democràcia amb milions de palestins sota l’apartheid; cal posar fi a l’ocupació”

EN DEFENSA DE LA PAU
Meir Margalit (Buenos Aires, 1952) és un dels principals experts en la ciutat de Jerusalem i en el conflicte israeliano-palestí, i ho és des d’una perspectiva d’esquerres i de la construcció de la pau. Ha estat regidor d’aquesta ciutat com a membre de Meretz, el partit tradicional d’esquerres jueu, ara sense lloc a la Knesset (Parlament). Li desagrada el rumb del país i de la seva esquerra, i critica el seu partit per haver deixat de banda la causa palestina en la darrera campanya electoral. Va lluitar a la guerra del Yom Kippur i avui és activista contra l’enderrocament de llars palestines.
No comparteixo lluita amb les protestes actuals; mai he considerat Israel una democràcia
La majoria del poble israelià no entén conceptes com els drets humans i la justícia social
A la dreta israeliana hi ha grups que busquen vessar sang, però veig lluny una guerra civil

La deriva conservadora que Israel protagonitza des de fa dècades ha culminat recentment amb la creació d’un govern amb accent obertament supremacista. L’israelià que ha liderat la política de país durant el segle XXI, Benjamin Netanyahu, ha aconseguit tornar al tron de primer ministre tot i estar imputat en tres casos de corrupció. Però ho ha fet al capdavant d’una coalició amb grups d’extrema dreta que ha arrossegat el país fins a la implosió.

La reforma judicial que l’executiu israelià vol tirar endavant pretén eliminar el contrapoder que suposa el Tribunal Suprem. La mesura allunyaria Netanyahu d’una futura entrada a la presó i donaria via lliure a Itamar Ben-Gvir i a Bezalel Smotrich, colons i ministres de l’actual govern, per fer i desfer als territoris ocupats sense haver de retre comptes davant de ningú. Des de fa setmanes, centenars de milers d’israelians es manifesten contra el que perceben com una pèrdua de drets civils a mans d’un executiu d’estil antidemocràtic.

Vostè ha treballat per un Israel just durant dècades. Com està?
La meva generació, que somiava en un país basat en la justícia, en els valors morals i en la pau, està profundament frustrada, dolguda i amb sensació d’impotència. Sentim que ens han robat el país. El més comú és sentir-nos com exiliats al nostre propi país. No ens en sentim part. Qui pot marxar a l’exili se’n va, i qui no, ha de crear-se una bombolla i esdevenir exiliat al seu propi país. Les darreres eleccions del novembre em van indicar que això està perdut. He invertit 40 anys en una lluita que al final he perdut. Per sort, veiem joves que surten a manifestar-se amb una força i una energia impressionants, però nosaltres entenem que la lluita d’aquesta generació jove no és la mateixa a què aspiràvem nosaltres, parlant del moviment pacifista.
Vostè parla d’un Israel somiat que s’ha esvaït. Hi ha algun punt d’inflexió que expliqui aquest canvi de rumb?
Sí. Hi ha un punt d’inflexió clar el 6 de juny del 1967. El procés de degeneració gradual d’Israel comença amb l’ocupació dels territoris després de la guerra dels Sis Dies. Aleshores ocupem el Sinaí, els alts del Golan i Cisjordània. Aquí Israel comença el procés que el porta d’una cultura relativament humanista –que tampoc no cal idealitzar en excés– a una cultura militarista. Ara som al cim d’aquesta cultura militarista que ha degenerat la societat d’Israel. Tota aquesta violència, la tendència dretana, fonamentalista, religiosa i messiànica estan íntimament relacionades amb l’ocupació. El 1968 ja hi va haver intel·lectuals, com el professor Yeshayahu Leibowitz, que van advertir que l’ocupació degenera. Aleshores ningú ho entenia, però ara és claríssim. Ell va predir on porten aquests atacs de messianisme que farien mal a la societat israeliana.
L’esclat social actual permet algun grau d’optimisme? Podria revertir la tendència conservadora de les darreres dècades?
Estic d’acord que aquí hi ha motius per ser una mica optimistes. Però sento que aquesta gent no lluita pels mateixos objectius pels quals molts hem lluitat durant tant de temps. A les manifestacions, davant l’atac feixista i antidemocràtic, aquesta gent crida “de-mo-crà- ci-a”. Diuen que no permetran que el govern destrueixi la democràcia israeliana. Però aquesta és la gran diferència entre la nostra visió del món i la d’aquests joves. Jo mai he considerat que a Israel hi hagi democràcia. Ni que aquesta, com diuen successius governs, sigui l’única democràcia de l’Orient Mitjà. Israel ha estat una etnocràcia, una democràcia només per al grup ètnic hebreu. Quan tens milions de palestins discriminats vivint en un règim d’apartheid no pots parlar de democràcia, i per això cal posar fi a l’ocupació. La gent al carrer no parla de l’ocupació. Creuen que si tornem al règim anterior aquest país serà de nou l’única democràcia de l’Orient Mitjà. A les protestes d’aquests dies veuràs milers de banderes israelianes. Ho sento, jo no m’identifico amb ella, és la bandera de l’ocupació. Avui no tinc bandera. La lluita d’aquests joves em fa sentir menys sol, però no és la meva.
A les protestes hi ha hagut alguna referència a la causa palestina. Creu que idees com la seva o com la del Meretz anterior a l’actual podrien guanyar rellevància en un moment com aquest?
És cert que, dins dels centenars de milers de manifestants, en pots trobar uns quants centenars que es manifesten contra l’ocupació. I veuràs cartells que diuen: “Mentre hi hagi ocupació no hi haurà democràcia.” Però estem parlant de centenars, o en el millor dels casos d’uns quants milers, dins d’una onada de centenars de milers de manifestants. Sí, existeixen, quan vaig a les manifestacions estic amb ells, però som pocs. El tema de l’ocupació va desaparèixer de l’agenda dels grans partits polítics. Mentrestant, els dos grans feixistes del govern, Itamar Ben-Gvir, el ministre de policia, i Bezalel Smotrich, el ministre de Finances, continuen fent el que els sembla. Així que no tinc gaires motius per sentir-me alleugerit.
Hem sentit veus d’extrema dreta cridar a la violència contra altres israelians. Troba algun element sobre el terreny que acosti Israel cap a un escenari de conflicte civil?
Perquè hi hagi una guerra civil, calen dos bàndols que vulguin lluitar. A la dreta hi ha grups molt fanàtics que busquen vessar sang. Com el grup anomenat La Família, que va adoptar el nom ni més ni menys que de la màfia italiana i que ha atacat manifestants físicament. Però de l’altre bàndol, a la mal anomenada esquerra, no hi ha gent que vulgui lluitar. Mentre això sigui així, no veig aquí un escenari de guerra civil. Violència sí, no en tinc cap dubte i ja l’hem vist en el passat, però ara per ara la guerra civil la veig lluny.
Als grups d’ultradreta els interessa la reforma judicial per ampliar la sobirania israeliana sobre territori ocupat, però Bezalel Smotrich és també una mena de governador de Cisjordània. Des d’una perspectiva palestina, quin impacte té això?
A banda de ministre de Finances, Smotrich és també encarregat del que s’anomena l’administració civil dels territoris ocupats. Els colons sempre fan el que volen. No importa el que Netanyahu pugui prometre als EUA. Israel va prometre que no construiria més assentaments durant un temps però els colons sempre han fet el que han volgut i ara, a més, tenen suport públic. Ni tan sols ha arribat als mitjans de comunicació, però ells continuen creant assentaments il·legals allà on els roti, cosa que és l’últim clau al taüt d’un procés de pau que mai no ha existit. Tot això serà dramàtic per a Palestina. El somni palestí desapareixerà almenys durant una o dues generacions, atès que l’Autoritat Palestina (AP) està greument debilitada. No veig cap possibilitat que hi hagi una intifada articulada per l’AP. No tenen possibilitat física de fer-la. Això és un cop fatal a la idea de crear un estat palestí independent. Alguns companys diuen que això a la llarga pot sortir bé. Que ja que l’estat palestí no sorgirà, ens trobarem davant d’una situació binacional de facto, en què la demografia dirà l’última paraula. Si els palestins són la majoria d’habitants d’aquesta regió, hi ha dues opcions: o això es transforma en un estat amb apartheid i el món reacciona com va fer-ho amb Sud-àfrica; o, encara que el món no reaccioni, el poble palestí algun dia accedeix a no tenir un estat propi però demana drets humans i civils com qualsevol altre habitant d’aquest territori. En el moment en què els palestins siguin majoria, Israel deixarà de ser un estat jueu, ja que els jueus seran minoria nacional. Podrien passar una generació o dues fins que això succeeixi però, en última instància, els palestins guanyarien, atès que Israel deixaria de ser un estat jueu.
Fa un parell d’anys que Human Rights Watch, Amnistia Internacional o B’Tselem, grup israelià, empren la paraula ‘apartheid’. La societat israeliana l’ha acollit o se l’ha plantejat?
No. Aquest tema no li importa, a la majoria de la societat israeliana. Aquest debat es desenvolupa dins un nucli molt limitat de gent pacifista i humanista. La majoria de la societat dubto fins i tot que tingui una idea del que està passant, malgrat que tothom passi per l’exèrcit i hagi vist amb els seus propis ulls el que passa als territoris ocupats. Estan condicionats de tal manera que no entenen conceptes com els drets humans, l’apartheid i la justícia social. No són part del seu vocabulari. Una de les crítiques que ens fem és que no aconseguim parlar el mateix idioma que la majoria de la societat israeliana.
Sovint les campanyes per enderrocar llars palestines viuen un repunt durant períodes de tensió. Les autoritats diuen que segueixen una motivació estrictament legal. En tenen alguna altra?
Totes dues van juntes. La motivació és política i el mitjà que estan implementant és legal. Israel, per poder discriminar i fer mal a la població palestina, necessita una llei que li ho permeti. Una llei no ve concebuda per Déu, sinó que està escrita per homes i dones determinats amb agendes polítiques concretes. Israel pot dir al món que actua de forma legal, però la motivació és política i ideològica. Vull comparar-ho amb un altre període històric problemàtic. Per poder matar els seus oponents polítics, Stalin havia de portar-los a judici. Ell no volia assassinar-los al carrer com feia la junta militar a l’Argentina, necessitava enviar-los a judici. Israel també necessita una façana legal per poder fer totes aquestes barbaritats, però que no hi hagi dubte que es tracta d’una farsa legal.
Sempre s’ha suposat que Netanyahu acaba sortint-se amb la seva, però aquests dies molts observadors indiquen que es troba a les mans dels seus aliats...
Sembla que ha perdut el control. Els seus aliats d’ultradreta el tenen controlat. Quan fa dues setmanes va tenir la possibilitat de fer un pas enrere, no ho va fer. El president va proposar patrocinar negociacions. El Netanyahu clàssic d’anys enrere li hauria respost: “Gràcies, president, per donar-me una escala que em permeti baixar d’aquest arbre tan alt al qual he pujat.” No ho va fer perquè l’extrema dreta el té controlat i no veu com desfer-se’n.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

Polèmic pas per a la derogació de la Llei de Memòria Democràtica balear

barcelona
corea del nord

Putin avala un tractat d’associació estratègica amb Corea del Nord

barcelona
política

Diana Riba presidirà també el grup d’Aliança Lliure al Parlament Europeu

barcelona
israel

Legisladors ultres israelians creen una assemblea per reocupar Gaza

barcelona

La Mostra del Vi de l’Empordà del 27 al 30 de juny a Figueres

FIGUERES
OTAN

Stoltenberg fa costat a l’holandès Rutte com a nou cap de l’OTAN

barcelona
llengua

La presidència hongaresa refreda les expectatives per l’oficialitat del català a l’UE

barcelona
itàlia

Itàlia fa el primer pas per a l’elecció directa dels primers ministres

barcelona
guerra a europa

Kíiv denuncia una suposada decapitació d’un soldat ucraïnès capturat

barcelona