Política

Japó

La lluita d’un poble autòcton per la supervivència

A la recerca d’una identitat negada

Els ainu, els aborígens de les regions septentrionals del Japó, lluiten per preservar la seva llengua i cultura després de dècades d’assimilació

El Parlament japonès va aprovar per unanimitat el 2008 el reconeixement de la comunitat

El Museu Nacional, inaugurat l’any 2020, impulsa la revitalització d’un poble en risc d’extinció

“Hem d’aprendre dels maoris de Nova Zelanda, que han establert escoles per aprendre la llengua”

Poble qualificat de salvatge fins fa poques dècades, situat a les illes del nord del Japó, indret que ha estat la seva llar al llarg dels darrers mil·lennis, els ainu resisteixen amb orgull i dignitat per preservar una llengua i una cultura considerada actualment en perill d’extinció. Tot i que el Parlament japonès va aprovar el 2008 per unanimitat el reconeixement dels ainu com a “poble indígena amb la seva pròpia llengua, religió i cultura” i que estan dedicant esforços per promocionar aquesta cultura, no se’n pot veure pràcticament cap traça en l’àmbit públic a bona part de l’illa de Hokkaido (anomenada Ezo després d’un intent independentista democràtic d’aquests territoris el 1868).

Aquesta civilització va començar, segons alguns historiadors, a partir del segle XII, però els ainu ja havien poblat el triangle format per l’illa de Sakhalín, la d’Ezo i les illes Kurils entre els anys 20.000 i 10.000 abans de Crist, durant la darrera gran edat glacial del nostre planeta a través d’un pont de gel que llavors existia entre la península de Kamtxatka i l’actual Hokkaido. A Kamtxatka i en diversos llocs a l’est de Sibèria, encara hi ha grups ètnics petits molt semblants als ainu en molts aspectes.

Durant mil·lennis, els ainu van viure en una relació simbiòtica amb la naturalesa d’Ezo, amb una religió de la natura que en molts aspectes recorda el xintoisme japonès, on els esperits s’anomenen Kami i viuen en tot allò que és viu i el que és inanimat. A partir del segle XIII, tot i que ningú no sap exactament quan, van començar a arribar a l’illa els wajins, altrament coneguts com el poble yamato, una de les tribus que van colonitzar el Japó a la prehistòria i que ara és la majoria ètnica nipona actual, és a dir, els actuals japonesos. Els wajins provenien de l’illa d’Honshu, la principal de l’arxipèlag japonès, i a poc a poc van començar a apoderar-se del territori fins la rebel·lió de Shakushain del 1669, una revolta contra les autoritats nipones liderada pel cap ainu Shakushain contra el clan Matsumae, que representava els interessos comercials i governamentals dels japonesos a l’illa. I tot i que després es van produir altres aixecaments com el de Menashi-Kunashir el 1789, aquest va ser l’inici de la fi d’aquest poble tan lligat a la terra.

República incipient

A principis de 1868, es produeix la proclamació de la independència de la República d’Ezo del Japó, amb una organització similar a la dels Estats Units, i va ser el primer indret del Japó a haver-hi un sistema democràtic, ja que el país estava governat sota una estricta estructura feudal amb el suport dels senyors de la guerra i sotmesos a l’emperador. Aquesta incipient república, que va durar poc més de quinze mesos, va reconèixer la llengua ainu com a idioma oficial juntament amb el japonès, però un cop van entrar de nou l’exèrcit nipó no va quedar rastre de la república, i es va canviar fins i tot el nom de l’illa per Hokkaido.

A finals del segle XIX, quan va començar el procés de modernització del Japó i la seva obertura al món, els ainu, lligats a la terra i a un estil de vida tradicional, eren considerats uns bàrbars i salvatges, un poble inferior amb una cultura decadent que mereixien extingir-se. El govern central va emprendre mesures estrictes per liquidar aquesta cultura, començant per la prohibició d’utilitzar la llengua ainu: els nens a l’escola només podien expressar-se en japonès.

I tot i que aleshores la realitat de la cultura ainu era –i continua essent– molt rica, tant en mites i rituals, textos poètics, danses, música, com en artesania de fusta i tèxtil, el principal problema en què es va veure aquest poble és que res d’això estava escrit, ja que la llengua ainu no disposava d’una escriptura pròpia i la transmissió de la cultura era només oral. Després de la Segona Guerra Mundial, amb part del seu territori en mans de la Unió Soviètica i amb un Japó que vivia el seu major auge econòmic de la història, els governs no varen saber què fer amb els ainu i les seves “estranyes” tradicions i van ser marginats i menyspreats. Els parlants van abandonar la seva llengua, identitat, tradicions i van emigrar a grans ciutats com Tòquio.

“El que va passar amb els ainu els segles XIX i XX es va inspirar en el que altres potències colonials estaven fent als seus grups indígenes: confiscació de terres, l’ús d’escoles i internats per intentar obligar-los a ser assimilats forçant-los a aprendre japonès i la cultura japonesa i a no utilitzar la llengua ainu i prohibint les pràctiques i cerimònies tradicionals de caça i recol·lecció”, va explicar a El Punt Avui Jordan Ballard, un dels pocs experts estrangers en la matèria, investigador d’estudis indígenes i doctorand a la universitat de Hokkaido.

Interpel·lat sobre si aquest reconeixement que han tingut els ainu per part de les autoritats japoneses serà suficient per evitar la seva desaparició, Ballard creu que “les mesures són un bon començament i donen als ainu molt més marge legal i financer per protegir, preservar i promoure la seva cultura, però encara queden molts temes al voltant dels drets col·lectius –especialment els de caça i pesca– que cal tractar”. L’especialista es mostra optimista respecte del futur d’aquesta cultura: “Molts membres de la comunitat ainu es dediquen a promoure, protegir i preservar la seva cultura i pràctiques culturals, així que em sorprendria molt que desaparegués aviat.”

El Centre Nacional per al Renaixement i Desenvolupament de la Cultura ainu és al parc Upopoy, a la vila de Shiraoi, a poc més d’una hora de Sapporo. Inaugurat el juliol de 2020, disposa d’un museu, reproduccions exactes de com era l’estil de vida tradicional dels ainu, centres de reunions i tallers per al desenvolupament i la reeixida d’aquesta cultura mil·lenària. L’entrada al parc, el “camí a l’esperit ainu”, és un curiós camí flanquejat amb gravats d’escenes de boscos i animals sota el so de música tradicional que acompanya el visitant a la recepció principal.

El Museu Nacional Ainu és el punt de partida de la visita a aquest centre, on el primer que crida l’atenció és que els rètols són escrits en ainu, japonès i anglès, tot i que ocasionalment també en xinès i coreà. La sala central d’exposicions presenta la història dels ainu des de la seva pròpia perspectiva. L’exposició es divideix en sis temes: la nostra llengua, el nostre univers, les nostres vides, la nostra història, el nostre treball i el nostre intercanvi. L’exposició presenta aspectes importants del sistema de creences ainu i els rituals practicats en la seva vida ordinària, així com la projecció de curtmetratges sobre història, cultura i artesania.

El museu també mostra les diverses ocupacions tradicionals dels ainu, que durant molt de temps van ser considerats com a primitius caçadors recol·lectors, però que de fet utilitzaven diversos mitjans de producció sofisticats. Això condueix a l’exposició final, sobre com aquest poble feia comerç i participava en altres formes d’intercanvi amb els seus veïns.

Un dels responsables del museu, Shirouri en el seu nom ainu, va explicar a El Punt Avui que el centre representa “una gran oportunitat” per a la comunitat gràcies a l’ajuda del govern japonès per reviscolar la llengua i la cultura. “Hem d’aprendre dels maoris de Nova Zelanda, que han establert escoles perquè els indígenes aprenguin sobre la cultura i la història dels indígenes”, tot i que no es mostra especialment optimista per la supervivència de la llengua. “Ens agradaria reviure i ens agradaria mantenir la cultura i la història de la llengua per al futur dels ainu”, conclou.

El parc exterior disposa de reproduccions de les cases tradicionals ainu i d’altres estructures del dia a dia de la comunitat, com si fos una reconstrucció d’un poble ainu de finals del segle XIX.

20.000
anys
o 10.000 anys abans de Crist, durant la darrera gran edat glacial, va néixer la civilització ainu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Política

Agre comiat de Núria Marin com a alcaldessa de l’Hospitalet

Barcelona
Política

Albiach creu que “l’única” opció és un govern “progressista”

barcelona
Política

El PP veu “raonable” que els fiscals del procés es rebel·lin contra l’amnistia

barcelona
Política

Dimiteix de l’executiva d’ERC l’eurodiputat Jordi Solé

barcelona
Política

Illa insisteix en donar resposta a la “singularitat” de Catalunya en el finançament

barcelona
guerra a gaza

L’OMS documenta 480 atacs israelians a centres mèdics a Cisjordània

barcelona
Política

Rovira reitera a Sánchez un finançament singular per investir Illa

barcelona
guerra a europa

Kíiv i els seus aliats es reuneixen a Suïssa per fixar les bases del camí cap a la pau

barcelona
Àfrica

Ramaphosa, reelegit president de Sud-àfrica

barcelona