Els quaderns Parera

Com és tornar a casa després d’anar a la guerra? El terrassenc Frederic Parera i Tusell ho va deixar escrit el dilluns 10 d’abril del 1939 en els seus dietaris: “Avui sí que es pot dir que la felicitat ha entrat de nou en mi, i que tots els de casa l’hem sentit al fons de l’ànima. Ja soc a casa…! I que n’és, de bonic, això de poder dir, després de 19 mesos d’absència, «Ja soc a casa…!» [...] A les sis en punt arribàvem a Terrassa. M’he acomiadat de seguida dels companys i me n’he anat cap a casa ràpidament. Pel camí feia mil pensaments i em deia: «Qui sap si a casa ja no viuen al mateix pis, en aquests tres mesos que no he tingut notícies d’ells!» Però quan he sigut a la Rambla i he albirat el balcó de casa, he sortit de dubtes en veure-hi les mateixes macetes i visillos que quan vaig marxar. [...] Ha vingut a obrir la Soledat, i, darrere seu, els seus pares. Ens hem abraçat fortament, hem plorat i rigut, no sabent pas el que ens passava.”

La seva veu directa ha quedat recollida en el llibre Enyor i amistat al front republicà (Els Llibres de Terrassa, Fundació Torre del Palau), dels historiadors Maria Mercè Grau i Esteve Tarragó. Les entrades al dietari s’inicien el 18 de juliol del 1936, de manera que la primera part és un testimoni de la vida a la cocapital del Vallès fins que Parera marxa al front, el 23 de setembre del 1937. A l’octubre té el primer bateig de foc, a prop de Belchite. “Els dietaris tenen un gran valor, perquè són la visió d’un soldat de lleva, a qui ha tocat anar a la guerra, sense adscripció política. Està al front desitjant tornar a casa, amb una sensació constant d’enyor i d’amistat amb els companys”, diu Tarragó. Els quaderns no estan centrats en operacions bèl·liques, sinó en qüestions de la vida quotidiana al front: el fred, el menjar, la intendència, els desplaçaments, la neu i el desig diari omnipresent que s’acabi la guerra i la normalitat coneguda torni. En total, Frederic Parera va recórrer 800 quilòmetres a peu en un any i mig.

“La seva filla Maria Carme va tenir la sensibilitat humana i històrica de conservar els dietaris”, aplaudeix Grau. Els quaderns i les cartes que havia enviat a la dona, Soledat Avellaneda –amb qui es va casar el desembre del 1933–, es van recuperar coincidint amb la pèrdua de memòria de Parera a causa de l’Alzheimer. “Esperava les cartes amb tota la necessitat per intentar escapolir-se de la realitat de trinxera, que no solament és la violència o el perill de les bales, sinó també la pudor i la misèria, els dies de desesperança, de plantejar-se si seria possible tornar”, remarca la historiadora Ana Fernández, que ha escrit el pròleg de l’obra.

Parera aporta detalls emotius sobre com el va rebre la filla i què va fer aquella mateixa tarda del 10 d’abril per intentar recuperar una normalitat anterior a la guerra que mai més no tornaria: anar a passejar per la Rambla d’Ègara amb els companys terrassencs del front: “Com que anava tan llastimosament brut i ple de polls, i sense afaitar, la Soledat m’ha preparat un bany i roba neta, aquella roba tan blanca de casa. Tot em feia una il·lusió gran. Hem deixat les converses per a més tard i m’he rentat ben bé. Després m’he mudat bé, i, com que és dilluns de Pasqua i la Soledat feia festa, hem sortit més contents que unes pasqües a passeig, amb ella i la nena. Pel camí, tothom m’aturava. [...] He dinat a casa la mar de bé, enmig d’una alegria immensa. Tot em semblava un somni. La Soledat no sap el que li passa. La nena també està molt contenta i no em vol pas deixar, i els pares tenen una gran alegria. El Posas, el Comas i l’Alàs ja han arribat també. A la tarda els he vist a la Rambla.”

Microhistòria que és història en majúscules.