Quibuts, del col·lectivisme a la privatització

Per molts, serà per sempre l'exemple d'un somni fet realitat, la plasmació d'un ideal assolit amb esforç. Per d'altres, en canvi, una fita romàntica però ja passada de moda. El que ningú discuteix, però, és que el quibuts, un model de comunitat únic al món creat per pioners durant l'estadi de formació de l'Estat d'Israel i del qual se celebra enguany el primer centenari, suposa un capítol clau en la història del país.

El primer quibuts, Degània, va ser creat gairebé quatre dècades abans de la fundació de l'Estat israelià (1948). Aquest establiment, com la majoria dels que van venir després, va ser construït en un indret inhòspit, fet que incidia en la seva forma de vida. Els primers habitants del centre van assecar pantans i van haver de fer front a malalties i a greus problemes de seguretat.

En gran part, els quibuts van anar determinant les futures fronteres d'Israel i van aportar millores a la societat, tant pel que fa a l'àmbit de la defensa, com de l'educació i el treball agrícola. El pes del seu significat i simbolisme sempre va ser molt més gran que el percentatge dels seus habitants amb relació al conjunt de la població.

El model comunitari conforme al qual vivien els quibuts -cadascú treballa segons les seves possibilitats i rep segons les seves necessitats- es va convertir en una de les targetes de presentació més importants d'Israel. Durant dècades, va funcionar, tot i que la ideologia era més forta que el resultat econòmic.

Precisament, la crisi econòmica dels anys 80 va provocar una revolució. "Si no fèiem canvis, corríem el perill de desaparèixer", explica Aviv Leshem, portaveu del Moviment dels Quibuts. "La situació econòmica de molts era precària i era inevitable iniciar un procés de privatització".

Pagar la llum i el menjar
L'igualitarisme absolut va desaparèixer de la majoria dels quibuts. Dels 273 que encara hi ha avui, 188 van adoptar el nou model, que inclou diferències salarials segons el treball de cadascú. A més, es van privatitzar serveis que fins llavors tots els quibuts rebien de manera gratuïta com, per exemple, l'electricitat o el menjar. També és va permetre la propietat privada, com la compra d'un cotxe particular, una adquisició impensable fins llavors. "Els mitjans de producció, però, segueixen sent comuns, de tots, i temes com l'educació i la sanitat es gestionen de manera col·lectiva, això com el medi ambient i els espais compartits al quibuts", explica Aviv Leshem.

"Abans, el quibuts tenia membres -javerim, que en hebreu també significa amics- i ara són els javerim els que tenen un quibuts", diu Dov Avital, mazkir (secretari) del quibuts Metzer. Pot semblar un joc de paraules, però el que reflecteix aquesta frase és un canvi de prioritats. "Abans, tot allò col·lectiu era el més important, allò primordial. Ara és clar que la felicitat de l'individu és al centre de tot. Això fa que el quibuts segueixi existint, però adaptat a la nova realitat".

Malgrat els canvis, que, per cert, no van adoptar tots els establiments -ja que alguns van seguir optant, amb matisos, pel col·lectivisme i la plena igualtat-, el quibuts es manté com a institució i també com a estructura jurídica. "El tema de la mútua responsabilitat entre els membres garanteix a tothom disposar de més del mínim que podria rebre de la societat, a fora, i això suposa tant un valor com un compromís", subratlla Aviv Leshem.

"Tornem a ser atractius"
Avital, per la seva banda, reconeix que els quibuts no han trobat encara el model definitiu per a la seva institució centenària, la forma estable amb què hauria de funcionar. "Encara estem buscant i som conscients que l'equilibri ideal és un procés que no s'ha acabat".

Tot i que a algú li pugui sorprendre, probablement la millor prova que la transformació dels quibuts va ser positiva -en permetre'n la supervivència i millorar-ne el funcionament general- és el fet que en els darrers anys joves que els havien abandonat desencantats amb l'experiència comencen a tornar-hi.

"Som atractius de nou", proclamen orgullosos alguns javerim. "Les coses bones les vam saber mantenir i, per contra, vam aconseguir adaptar-nos a la necessitat de millorar tot allò que no funcionava".