L'obsessió contra la llengua

La mort de Joan Solà, gran estudiós i defensor de la llengua, ha coincidit amb l'última ofensiva contra l'ús públic del català. La coincidència no és atzarosa, sinó fatal, perquè la persecució de la llengua fa 300 anys que dura. A l'inici de la transició molta gent pensava que aquesta hostilitat històrica s'aniria temperant a mesura que la democràcia es consolidés a l'Estat espanyol. Però no ha estat així. Des del primer moment, el prudent procés de normalització lingüística que els governs autonòmics han impulsat a Catalunya i, en graus molt menors, a les Illes i al País Valencià ha estat vist pels aparells de l'Estat i els partits espanyols, especialment el PP, com una erosió intolerable de la unitat d'Espanya. Aquesta actitud demostra que el nacionalisme espanyol no ha renunciat a l'objectiu d'assimilar a la llengua i la cultura dominants de matriu castellana les altres llengües i cultures peninsulars.

L'anticatalanisme és un dels marcs en què es mou la política espanyola. Els dirigents del Partit Popular saben que la impugnació dels reglaments lingüístics de les institucions catalanes (a l'empara de les decisions del Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) els reportarà suculents rèdits electorals a Espanya. És clar que, a mitjà termini, també els pot dificultar un possible pacte amb CiU. Però el fet que l'anticatalanisme sigui un factor desestabilitzador (perquè obstaculitza enteses necessàries per a la governabilitat de l'Estat) no contribueix pas a aturar-lo.