La gent i els conflictes

Rafa Luna va néixer a Lleida l'any 1958. Té un accent sui generis. Això li atorga personalitat, però em porta a preguntar-li d'on és, realment. “Tinc un amic especialista en fonètica, i em diu que tinc un accent singular. Sense castellanades, però diferent. Jo crec que és un català autodidacta, perquè els meus pares parlaven castellà. Aleshores jo, doncs, fins als tres anys aranès, després el lleidatà del Pirineu, després me'n vaig anar a les Terres de l'Ebre, molt a prop de la Franja. I de tot plegat...” Però d'on se sent? “Sóc pallarès, cherokee [indígena] com el que més. Recordo que a les festes de Llavorsí anàvem amb samarretes amb aquest lema. I ara hi ha un pub allà que es diu Cherokee. És la meva joventut. El meu paisatge és aquella muntanya”.

Explica que no ha fet vacances aquest estiu, absorbit per la precampanya, tot i que abans de l'esprint final, i en general, diu que busca i troba espais de no-militància. “Intento fugir dels dinars que són un monogràfic sobre la política del PP. M'agrada anar a sopar amb els amics de diferents tendències polítiques”. Està estressat? “Probablement hauria d'haver desconnectat a l'agost, però no podia. Com desconnecto? Sóc un enamorat de la muntanya.” Com a paisatge o com a escenari per fer coses? “T'has d'integrar a la muntanya. Fer senderisme, esquiar. No com a esport de pijos, sinó perquè com a pallarès vaig néixer amb els esquís baix del cul. Sí, sí, del cul, perquè al principi, ja se sap... Però el que més m'entusiasma és perdre'm en alguns poblets del Pirineu, on la gent encara quan parla narra les històries, i escenifica el que està parlant. Ho viu i t'ho fa viure. I la muntanya té de tot, els seus sorolls...És misteriosa”.

No li agrada el mar? “També, però quan toca a terra; si no, és molt monòton. En canvi, m'agrada el desert”. “M'agrada viatjar, però m'agraden més les persones que les pedres. Entre un monument i un col·lectiu o una cultura, trio el segon. Sóc un enamorat del Sàhara. Estic vivint el que està passant amb molta pena. Vaig estar vivint una setmanes amb les tribus del Sàhara de la franja alliberada, les que no estan ni als campaments de refugiats de Tinduf ni a Al-Aaiún”. “També he visitat el kurdistan iraquià, el Senegal...; he estat observador internacional a Bolívia. Sóc molt proper a la gent, em considero un gran humanista”.

I li fa por la solitud? “Una cosa és estar sol, i una altra cosa és la solitud. Pots sentir-te sol enmig de la multitud, o estar amb gent propera i trobar a faltar algú o alguna cosa. Per sort gaudeixo de bons amics, que la majoria no són del PP. Alguns em diuen ‘i tu ets del PP?, no m'ho puc creure'. Doncs, sí, i no passa res”.

Pels llocs on diu que ha anat, li agrada observar conflictes. Té vocació de psicòleg o què? “No. Jo vaig fer el graduat social, em vaig llicenciar en ciències del treball i després vaig tenir l'oportunitat de fer un màster en resolució de conflictes. Vaig gaudir moltíssim, vaig aprovar tots els mòduls amb excel·lent i des d'aleshores, em sento conflictòleg. És la meva vocació.” I què fan, els conflictòlegs? “No som ni psicòlegs ni sociòlegs. Ni mediadors. No solucionem els problemes. Intentem que els col·lectius trobin la seva solució. Si fem de mediadors, apliquem una solució, que és la nostra, no pas la d'ells”. Això li deu venir d'algun lloc, potser d'algun conflicte?, li demano. “Una vegada un professor em va dir que la violència era el recurs dels incompetents. A mesura que m'he fet gran he vist que els animals no són violents per naturalesa. Poden ser agressius, però els únics que som violents som els homes, perquè tenim aquesta manera socialitzadora de defensar-nos, que ha anat evolucionant des d'una violència física cap a una de psíquica que encara pot ser pitjor. Hi hauria d'haver una assignatura obligatòria on s'ensenyés els joves a solucionar els seus conflictes sense recórrer a la violència.”

No em crec que només el comentari d'aquell professor fos determinant. “Sóc fill d'una família republicana exiliada a França. El meu pare es va quedar en un poblet de la Vall d'Aran que es diu Les. Allà va conèixer la meva mare, una dona molt de dretes, i a casa jo podia observar allò que ara en diuen el memorial històric però no vist des del punt de vista de la revenja i de guanyadors i perdedors, sinó de quelcom que mai més no ha de tornar a passar. Cap dels dos no va renunciar a les seves idees, però em van ensenyar els valors de la reconciliació”.

Luna és director d'una entitat financera en excedència, però quan li pregunto què vol fer quan plegui de la política, insisteix en la gestió dels conflictes: “És cert que l'esquerra ha posat els grans moviments per la pau, però amb el referèndum de l'OTAN va caure el mite que els moviments per la pau eren exclusius de l'esquerra i van començar a néixer entitats des d'altres àmbits. I com que he vist que la conflictologia no requereix cap certificat ni cap carnet d'esquerres, doncs... muntaré una ONG”, conclou, i riu.

A tots els caps de llista els he preguntat per la mort. “L'ésser humà és tan perfecte, quant a sentiments, que no pot ser que després no siguem res. I no ho vinculo a cap convicció religiosa, que en tinc, però no confessionals. El més important a la vida és que es trobin l'emotivitat i la intel·ligència emocional. I d'això n'ha de quedar per força alguna cosa”.