Trentè aniversari de l'acte del Camp Nou
Tret de sortida de la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes
Crida-nostàlgia
Un 24 de juny de fa trenta anys La Crida a la Solidaritat, recent creada, va omplir el camp del Barça en resposta als atacs contra el català i l'autonomia Els activistes d'aquell moviment reivindiquen la rellevància històrica de la seva lluita pacífica
-
El festival de la Crida a la Solidaritat al Camp Nou va omplir l'estadi amb més de 80.000 persones i va convertir-se en un símbol de la defensa de la llengua ROBERT RAMOS. -
Àngel Colom –antic dirigent de la Crida– i l'alcalde barceloní Pasqual Margall ROBERT RAMOS. -
L'expresident del Ciemen Aureli Argemí i de l'exportaveu de La Crida Carles Riera, dilluns a la preestrena del documental JOSEP LOSADA. -
Un nen encèn una flama a l'acte del Camp Nou ROBERT RAMOS.
“Sense la Cridasegurament no s'haguessin fet les consultes sobre la independència”, diu Argemí
El 18 de març de 1981 l'antic secretari de l'abat Escarré a Montserrat, Aureli Argemí, redactava a corre-cuita un manifest d'urgència en un racó del paranimf de la Universitat de Barcelona. Eren les primeres línies del que es convertiria en el Manifest de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. L'exmonjo i expresident del Ciemen Aureli Argemí (Sabadell, 1936) explica ara que aquell dia havien preparat un petit acte amb intel·lectuals catalanistes per respondre al Manifiesto de los 2.300, però que “la gent del poble va començar a entrar al paranimf” i van haver de reconvertir “el petit acte” en “alguna cosa més gran”. D'aquella trobada va acabar naixent un moviment cívic i pacifista anomenat La Crida. Aquell grupet, amb l'atreviment de la joventut, va decidir que el seu primer acte públic seria omplir el Camp Nou –80.000 persones a l'època– un dia de Sant Joan de fa 30 anys amb una festa de reafirmació cultural i nacional. El més fort és que ho van aconseguir.
Avui es compleix el trentè aniversari de l'històric acte del Som una nació del camp del Barça. No hi ha cap acte oficial de commemoració. No hi ha cap festival organitzat.
Al Camp Nou, ja no s'hi fan actes
polítics. L'únic recordatori serà l'estrena del documental La Crida, història d'una resposta produït per Zeba Produccions i que emet avui Televisió de Catalunya. Un dels autors
del documental, Sergi Guix, denuncia que “la història ha tractat malament aquest moviment” i que “poca gent de la generació més jove se'n recorda, del que va fer La Crida”.
Evidentment, ningú ha proclamat noves Crides aquest Sant Joan. Hi ha més nostàlgia que acció. Crida-nostàlgia, dirien. L'independentisme viu un bon moment de forma i la situació –social i institucional– del català és la millor de la història recent. Després de dues eleccions quasi consecutives, el moviment social generat per la manifestació del Som una nació del 10-J i per les consultes sobre la independència espera oportunitats.
1981: el final i l'inici
L'any 1981 va ser especialment convuls políticament –i militarment– a l'Estat. Els que dirigien
des de Madrid l'anomenada Transició anunciaven el final de la festa federalitzant passant pàgina, però sense canviar de llibre. El 23-F i el Manifiesto dels 2.300 denunciant una discriminació del castellà són
el preludi del naixement de La Crida. “Era una època d'humiliació a Catalunya”, opina un dels antics portaveus de La Crida, Àngel Colom, avui a les files de Convergència. “Però la resposta no va ser contra el Manifiesto sinó contra tot el procés d'involució general”, diu. Feia quatre mesos del cop d'estat de Tejero, dos anys de la Constitució, quatre de les primeres eleccions lliures, i tothom era conscient que Franco havia mort a penes feia sis anys. Tot era encara massa gris. En paraules de Colom, “els partits catalans eren massa tous. Nacionalment, hi havia tebior”.
“Però hi va haver una reacció popular”. L'anàlisi de l'exconseller i dirigent d'ERC Josep Huguet, en la preestrena dilluns del documental de Zeba a la seu del Ciemen, és que “aquest país va saber respondre a l'agressió i La Crida va esdevenir una reacció de dignitat”. La reacció va ser de tal magnitud que tres mesos després de l'acte del paranimf es va omplir el Camp Nou amb un espectacle ludicoreivindicatiu. “Amb aquesta festa volem proclamar als quatre vents que som una nació”, va ser el crit que va donar inici per megafonia a l'acte. Aquell Sant Joan va ser el primer pas d'una Crida que començava 12 anys d'activisme no-violent sempre aliè tant a Terra Lliure com als partits polítics.
Tot i que al principi s'ho miraven amb escepticisme, veient l'èxit de convocatòria, els partits s'hi van sumar. L'endemà la crònica d'El Punt va remarcar “l'absència d'UCD, de la dreta” i de l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. En canvi, sí que “hi eren a la primera fila Raventós, Roca Junyent, Benet, Obiols, Magda Oranich, Alavedra i Núñez com a president del Barça”. Passada l'eufòria i ja amb els primers problemes (econòmics), els partits van invisibilitzar-se.
La Crida a la Solidaritat va promoure la desobediència civil durant una dècada per fomentar l'ús de la llengua catalana i impulsar la identitat com a nació. Sabent que la millor defensa era un bon atac, La Crida va optar per una acció ofensiva per impulsar l'ús social, públic i oficial de la llengua; prioritzar la cultura catalana per sobre d'altres expressions culturals, fossin americanes o espanyoles, i modernitzar
la lluita nacional no-violenta.
Durant els anys vuitanta, La Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana a Catalunya i l'exterior, denunciant les empreses que consideraven que discriminaven el català, entre elles El Corte Inglés, Galerías Preciados, Telefónica i Correus. Després arribarien, però, els mals moments amb els deutes econòmics, l'afer de les subvencions que La Crida rebia d'amagat de la Generalitat o la sortida d'Àngel
Colom per fer política a ERC.
Precisament Colom considera ara que l'acte del Camp Nou “va marcar un abans i un després” i que el principal èxit de La Crida va ser “haver elevat el llistó nacional” contra “la tebior” d'aquella època. “Va trencar prohibicions que es volien imposar després del cop d'estat del 23-F”, assegura el veterà Aureli Argemí, que afegeix que “La Crida va reprendre la dinàmica de l'Assemblea de Catalunya”, però anant molt més enllà i convertint-se “en un dels primers moviments massius que van apostar clarament per accions en pro de la independència”. La Crida va crear, segons explica Carles Riera, un dels portaveus i ara president del Ciemen, el lema Som una nació, autodeterminació. “Vam ser els primers i encara avui dia, lamentablement, és una missatge plenament vigent”, conclou.
Acostumat a la feina des de la societat civil, Riera creu que “la resposta de La Crida també va ser important per dir que amb els partits i les institucions no n'hi ha prou. Catalunya té una societat civil organitzada i La Crida aposta per mantenir la seva força social”. La Crida és, segons ell, “pionera” d'altres moviments que van venir després com la CAL, la PDD o les consultes. Argemí, tornant a l'origen, fa un balanç polèmic: “Tot el que va venir després és fruit d'aquell moviment. Sense La Crida segurament no s'haguessin fet les consultes sobre la independència i el moviment nacional català no tindria la força que té”.
