Rubalcaba, la revelació
El veterà socialista s'imposa per només vint-i-dos vots a Chacón, una aspirant que havia aconseguit fer creure que la pulsió de canvi era imparable
Els del càntabre admeten que en els últims dies havien perdut força terreny
La racionalitat per damunt de l'emotivitat. La transició tranquil·la per damunt de la rebel·lió. La veterania per damunt de la joventut. Amb 60 anys, gairebé quaranta de militància i un llarg full de serveis al PSOE i al govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba s'ha superat a si mateix convertint-se en la revelació del congrés que el PSOE celebra a Sevilla. Finalment, vint-i-dos vots l'han allunyat d'una segura jubilació política. Perquè Carme Chacón havia aconseguit que durant dos dies s'instal·lés un estat d'ànim –el de la victòria– que ho havia impregnat tot. Tant és així que durant tot el matí el nucli dur del candidat s'arrossegava pels passadissos anticipant la derrota.
“Què hi farem, és el que hi ha...”, afirma un dirigent, amb cara de pomes agres després d'escoltar els aplaudiments a Chacón. És el mateix que durant setmanes s'havia dedicat a comptabilitzar els suports amb què Rubalcaba arribava al congrés i que li garantien que tenia prou vots per no haver de patir.
Què és el que ha canviat perquè la situació hagi passat de blanc a negre i de negre a vermell en només quatre dies? En realitat, poca cosa. Malgrat que la contenció mostrada per l'auditori durant el discurs de Rubalcaba en contrast amb l'entusiasme que havia aixecat l'arenga de Chacón feien presagiar una altra cosa, la cita de Sevilla només ha mogut un grapat de vots. N'hi ha hagut prou, però, per fer anar de corcoll l'equip de campanya del candidat.
Els que mantenen que Rubalcaba sempre havia anat al davant en nombre de suports subratllen que en el tram final l'única cosa diferent és que la catalana havia retallat distàncies i això va provocar que els nervis inicials es traduïssin en por en vista d'un clima d'eufòria cada cop més contagiós. “Tot ha estat fum i més fum, però és cert que aquesta estratègia ens havia cegat”, admetia una col·laboradora de Rubalcaba.
Els de Chacón, en canvi, persistien en la denúncia que la guerra bruta s'ha imposat per tal d'aturar una oferta engrescadora. “Una part del PSOE ha votat de manera conservadora; a molts els fa por que s'obrin portes i finestres”, es lamentaven. Segons els detractors de Rubalcaba, no només ha pesat el temor pel futur col·lectiu, també per l'individual. “Si et diuen que perdràs això o allò, què fas?”, suggerint que l'amenaça en alguns casos ha funcionat. “I també el telèfon! Perquè Felipe González no ha parat de burxar delegats”, s'assegurava.
El paper de Zapatero
El que ja no s'explica en veu alta és que també a Zapatero se li atribueixen moviments –molt més subtils i discrets–, però en el seu cas per afavorir la que ha estat la derrotada. “Sabia que el més raonable ara és que passés el que ha passat, però el cor el tenia al costat de Chacón”, assegurava una persona que durant anys ha estat un dels principals assessors de l'expresident espanyol. Un cop més Zapatero vol i dol. Volia una transició tranquil·la –com la que ha triomfat–, però li ha dolgut que una dona jove i amb ganes de revolucionar-ho tot no hagi estat capaç d'emular la gesta que ell va protagonitzar el 2000: guanyar contra tot pronòstic el candidat de l'aparell per una diferència de només nou vots.
Però, per molt tranquil que sigui el procés que comença ara, els danys col·laterals que ha provocat la batussa interna són tan visibles que alguns dirigents territorials ja tremolen imaginant el cop de falç. El madrileny Tomás Gómez i el manxec José María Barreda són alguns dels damnificats per la derrota de Chacón. Però n'hi ha un de molt més visible, José Antonio Griñán. El dirigent andalús va jugar a la neutralitat activa, que a la pràctica volia dir mobilitzar els seus a favor de la catalana. Pensava que el canvi al PSOE serviria de revulsiu per poder retenir el poder a Andalusia i, si no, Chacón ja li faria un forat a l'executiva. Ara Rubalcaba li donarà una única oportunitat per expiar el seu pecat: que les urnes andaluses l'absolguin el pròxim 25-M.
LA XIFRA
El tercer assalt de Chacón
La tercera serà la bona? Després de veure's forçada a renunciar a participar a les primàries per al 20-N i d'haver sortit derrotada com a aspirant a la secretaria general, l'horitzó polític de Chacón es complica, si més no temporalment. Després de la tensió viscuda les últimes setmanes per la pugna amb Rubalcaba, ara es veurà obligada a patir la seva particular travessia pel desert. Durant la campanya pel lideratge, la catalana va assegurar que si era la nova líder del partit, sens dubte, es presentaria a primàries per ser la futura cap de cartell del PSOE a La Moncloa. Això tenia tota la lògica. En tot cas, si la crisi no ho capgira tot, aquest escenari no està previst fins al 2015. I quatre anys és massa temps en política. Dóna per recuperar-se i tornar a caure algun cop més. I, per això, encara que el seu equip afirma que és aviat per decidir res i que abans cal curar moltes ferides, qui diu que no es reservi per a un tercer assalt? Això sí, s'ho haurà de rumiar bé, perquè, com afirma Rubalcaba, “el PSOE ha de canviar per seguir sent el PSOE”. I aquest cap de setmana ha quedat molt clar.
