Política

opinió

‘Vegnens étot nos' (*)

L'arpità (alguns lingüistes s'obstinen a dir-ne francoprovençal, una vella denominació que no pot ser més desafortunada) és la llengua que ha unit en una sola cultura la població que viu al voltant del Mont Blanc. És un espai geogràfic que va des de Lió, a l'oest, fins a Sion, a l'est, i des de Nôchâtél, al nord, fins a Grenoble, al sud. En aquest país avui viuen sis milions d'habitants.

El cor d'aquesta terra és la gran Savoia (França), la Vall d'Aosta (Itàlia) i la Suïssa Romanda, uns territoris que, a més de compartir una mateixa cultura, han compartit llargs períodes d'història. Més que en cap altre lloc, en aquesta àrea la cultura arpitana ha viatjat a través dels temps i és aquí, encara avui, viva i productiva.

Des de fa uns quants anys la joventut arpitana d'aquesta terra ha retrobat els seus orígens i ha redescobert la llengua i la cultura dels seus avantpassats. I des de fa una mica menys aquesta mateixa joventut ha desplegat un moviment que aspira a construir el seu veritable país, més enllà dels esquemes capitalistes, més enllà dels lligams opressors dels estats.

Per a aquesta gent, la gent de Catalunya sempre ha sigut un model. I l'energia que s'emet de la terra catalana a Europa sempre ha servit als arpitans perquè poguessin trobar la força per lluitar per a la seva autoafirmació.

Els temps que estem vivint, l'amplitud i la profunditat de la crisi que enfonsa el sud d'Europa han posat de manifest el problema central que sacseja el nostre vell continent: què volem ser? Aquesta enorme pregunta ens turmenta. O volem ser consumidors, per exemple de Volkswagen i de tomàquets de la Xina, o triem de tenir uns quants automòbils menys i uns quants tomàquets més dels de tota la vida.

Escollim de ser allò que som, de ser allò que sempre hem sigut i de no ser allò que altres voldrien que fóssim. Perquè el veritable significat d'aquesta crisi és precisament aquest: el sistema, amb els models de vida que hem construït i que en bona mesura nosaltres mateixos hem fet créixer, ha arribat a la seva fi. És inútil que ens diguin que el creixement del passat tornarà, perquè l'únic que ens espera és un lent empobriment.

Avui tots ens adonem que hem arribat al capdavall del carrer i que el partit que es juga a Barcelona és un partit que aplega tots els pobles minoritaris d'Europa, tota aquella gent que la història ha inclòs cínicament dins dels límits dels altres.

Aquests pobles (considerats minoritaris justament per qui els domina) ara han de pujar a l'escenari i tenir la jurisdicció sobre el seu propi destí. Han de ser capaços de demostrar que poden aportar solucions als problemes. I al capdavant de tota aquesta gent diversa hi ha Catalunya, amb la seva cultura i la seva determinació, que són un exemple per a tots els altres.

I quan reflexiono sobre el que ha significat Catalunya per a mi, no em puc estar de recordar que als catalans els dec la meva maduració política. I encara més, els dec l'amor que tinc per la meva cultura, l'amor que tinc per la meva terra, la passió que tinc per construir el meu país.

És per això que jo l'Onze de Setembre també vull ser, amb altres companys arpitans, al costat del poble català. Perquè jo també vull ser independent. Perquè l'Onze de Setembre, almenys una vegada a la meva vida, vull tenir l'honor de ser català.

Visca Catalunya!

(*) Nosaltres també venim



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.