El «bon noi» d'Esquerra

En les últimes eleccions europees Oriol Junqueras, en el primer acte públic com a candidat d'ERC, es va definir com un «bon noi». El 2011, a la presentació de la seva candidatura, juntament amb Marta Rovira, per presidir la formació va fer servir la mateixa fórmula. Les últimes setmanes, però, ja l'ha variat una mica després del naixement del seu primer fill, en Lluc, i en algun míting ja parla de «bon pare».

Aquest «bon noi i bon pare» s'ha convertit per mèrits propis en un dels personatges de l'any. L'octubre del 2011 va agafar les regnes d'ERC, un partit que estava gairebé en fase terminal. Després dels dos tripartits, s'havia enfonsat electoralment –només tenia deu diputats– i les guerres internes afloraven com bolets. Les famílies estaven destrossant el partit de Macià i Companys.

I Junqueras ha aconseguit calmar la tempesta. Després de diversos mesos de negociacions a l'ombra va configurar una executiva que va acontentar tots els corrents de la formació i la immensa majoria dels militants, que des d'un primer moment van donar suport a Junqueras, conscients que si entraven en una altra guerra de poders –com la que van protagonitzar Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Carretero o Uriel Bertran en el seu moment– la vida d'ERC perillava. En aquest procés de cohesió s'ha de destacar el paper que hi va jugar l'antic president d'ERC, Joan Puigcercós, que va fer un pas enrere i es va posar al costat de Junqueras i el seu equip.

Però un dels factors decisius per poder teixir complicitat va ser la capacitat d'Oriol Junqueras per sumar i buscar consensos. «Sóc un cosidor», repeteix sovint. I la veritat és que ho ha anat demostrant. Al partit, amb la pau que ara s'hi respira. Al Parlament europeu, on va bastir una forta aliança de treball amb Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV). I a Sant Vicenç dels Horts, on va aconseguir l'alcaldia essent la força més votada i gràcies a un pacte de govern amb CiU i Iniciativa.

Un Sant Vicenç dels Horts que sempre està en boca seva. Es nota que està orgullós del seu municipi i dels seus conciutadans. En tots els seus discursos sempre hi ha una referència més o menys explícita a aquesta població del Baix Llobregat i a les anècdotes protagonitzades per alguns dels amics de l'Oriol com el chino Micael i la china María o Maxi Calero, «conocido en el mundo entero».

Uns amics que parlen castellà –el 82% dels veïns de Sant Vicenç dels Horts són castellanoparlants– i que s'han anat convertint a l'independentisme. Com es pot entendre aquesta transformació? Com s'explica que ERC guanyi en un feu teòricament hostil? Junqueras els ha anat convencent amb arguments. Amb pedagogia i didactisme, una de les armes que explota al màxim i que ha anat cultivant amb els anys que ha exercit de professor universitari. Com diuen alguns dels seus coneguts, es tracta d'un polític diferent, que s'allunya dels tòpics. «És molt senzill», explica un dels veïns de Sant Vicenç en un vídeo de precampanya que va fer furor a les xarxes i en què apareixia la realitat social del poble. I que va inspirar el lema electoral dels republicans: «Un país per a tothom».

Un cop cosit el partit –les úniques diferències públiques que va tenir van ser amb l'exsecretari general, Joan Ridao–, Junqueras es va afrontar al primer repte. Les eleccions espanyoles, que va superar amb èxit repetint els tres diputats. Però el veritable examen han estat els comicis del 25-N, que han suposat un gran èxit per a Esquerra, que s'ha convertit en la segona força amb 21 diputats. El candidat Junqueras ha convençut els electors amb una aposta nítida per l'independentisme i les polítiques socials. Els votants, doncs, han tornat a donar confiança a ERC.

Ara Esquerra és clau en la governabilitat del país i després de l'acord amb CiU s'enfronta a un repte majúscul: que Catalunya pugui celebrar la consulta el 2014. Seria l'única manera de justificar el gripau que s'haurà d'empassar els propers mesos, les severes retallades.

Els crítics amb Junqueras li retreuen aquest pacte amb la federació i que des que va pujar a la presidència d'ERC hagi estès la mà a Artur Mas en detriment del PSC o l'antic tripartit d'esquerres.