Política

Antoni Tàpies

Artista

L'art després de Tàpies

A Catalunya hi ha una tendència al monoteisme artístic. Tàpies va morir després que els seus hereus. Ara cal configurar un univers artístic ampli i plural

Antoni Tàpies, com a les filosofies orientals que tant l'apassionaven i que basen molts dels seus pensaments en la dualitat de les coses, tenia dos pols oposats. En la seva joventut va deixar-se anar estilísticament pel surrealisme que també practicaven altres companys del grup Dau al Set com ara Tharrats, Cuixart i, sobretot, Joan Ponç. Un realisme màgic que amb el temps va esdevenir abstracció. Tàpies va voler donar dimensió matèrica al pensament i va emprendre el camí de l'informalisme, una manera europea d'entendre el que als anys cinquanta practicaven als Estats Units els artistes del expressionisme abstracte. De la figuració a l'abstracció, però sempre intentant reflectir l'essència humana que intentava captar sovint mitjançant objectes trobats que l'apropaven també a l'art povera. Un esperit que va emergir des de la complicitat amb altres creadors que des de Dau al Set van trencar la grisor artística de postguerra. Però aquesta visió col·lectiva el va portar a caminar cap a una creixent introspecció, tant personal, com artística.
L'artista va ampliar de manera brillant la nòmina de creadors catalans universals
Els anys van millorar la seva obra. L'energia creativa li va durar fins la mort
Del col·lectiu artístic va passar a un fort individualisme
El creador va sobreviure als qui eren els seus hereus

un dels grans defectes que tenim els catalans és que ens conformem amb un de cada. Un gran poeta, un gran esportista, un gran empresari, un gran... de tot. I així tenim orgull i joia. Amb Antoni Tàpies vam ser feliços. Vam tenir el gran artista de reconeixement internacional que ens feia sentir la pertinença a un univers d'elit creativa. Tàpies va ampliar la gran galeria de significatius autors catalans que van escriure amb tipografia de titular de portada la història de l'art del segle XX: Picasso –Catalunya va ser el motor de la seva revolució plàstica i conceptual–; Dalí, que, a més de ser un geni del surrealisme, va ser un capdavanter de les performances i de la utilització de la imatge de l'artista com a obra; i Miró, l'artista total que encara ensenya moltes coses als creadors del segle XXI. Tàpies va tancar el segle XX de l'avantguarda artística catalana amb una brillantor tan forta que fins i tot va enlluernar els artistes que representaven el relleu artístic dins d'aquesta jerarquia monàrquica de l'art català. Tàpies va sobreviure a Ràfols-Casamada, a Guinovart i a Hernàndez Pijoan, autors situats al segon nivell de l'estructura piramidal. La més gran longevitat de Tàpies ha fet que en aquesta visió tancada de l'art català, la tercera línia successòria no hagi accedit a ocupar el seu lloc per la dispersió i l'anonimat de tots aquells creadors que no han figurat en la llista reconeguda –oficiosa o oficial– del nostre art.

Cert és que la majoria de ciutadans que s'atreveixin a opinar sobre el tema coincidirien a parlar de Jaume Plensa o Miquel Barceló –en aquest artista es visualitza la sensitiva concepció de Països Catalans que té la població–. Però Catalunya ha de mirar els seus artistes des d'una òptica moderna i diferent. Menys reverencial i més interconnectada amb la realitat. Àmplia i plural. I deixant espai perquè hi càpiguen molts més grans artistes que ben segur hi haurà. Només cal evitar que la brillantor emergent de molts artistes joves no es barri perquè es pengi el cartell de «tot complet». Per l'art sempre hi ha d'haver espai. És l'aliment de les sensacions.

I aquest és el llegat de Tàpies que no sempre ha estat ben interpretat. Als seus darrers anys, a Tàpies se l'homenatjava com a part del passat. I cal entendre que a un artista sempre cal adreçar-s'hi en present. Fins i tot quan ja és mort. Tàpies viu i ensenya amb la seva obra. La seva visió de l'angoixa humana a la recerca de la llum i l'esperança és ben present als seus treballs. Les obres d'art són per definició éssers vius. I és en aquesta vitalitat que hem de parlar de Tàpies no només lloant el que va ser –com ara revifador, amb el Grup Dau al Set (Cuixart, Brossa, Arnau Puig, Tharrats i Ponç), de les avantguardes artístiques esmorteïdes per la dictadura franquista– sinó pel que encara és.

Per això, els seus darrers anys van ser tan vitals. El cos anava defallint però l'esperit va conservar una gran força. Les darreres obres, lluny de confirmar la decadència de l'edat, reafirmaven que els artistes ho són per transmetre un missatge. Entre copets a l'esquena molts no van escoltar el crit o, millor dit, el bram, de Tàpies contra la guerra, quan va esclatar la segona onada de conflicte bèl·lic al Golf.

Per això, si l'evolució de l'artista cap a la maduresa el va portar cap al clàssic individualisme artístic, la cocció de les seves experiències, de la seva pintura, dels seus escrits, de les seves reflexions –molt influïdes per la filosofia oriental– van orientar el seu discurs cap a la generositat. Sinó, no s'entén la força matèrica dels seus darrers treballs. I és en aquest punt que la successió de Tàpies no pot recaure en un sol artista que, al seu torn, passi el testimoni a un altre futur cap de llista.

De Tàpies, el pintor informalista, povera i matèric, que va fer de l'abstracció un dibuix ben nítid de l'ànima humana, cal extraure la lectura de la importància que té per un país l'art com a cohesionador de sensibilitats, com a camí de recerca, com a signe d'identitat i universalitat alhora. La seva obra es una referència per emprendre aquest camí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Tribunal de Comptes culmina la repressió al 9-N

Barcelona
opinió
Lluís Falgàs

Evitar el bloqueig judicial

El bipartidisme tria Marchena

madrid

Puja a Califòrnia el nombre de desapareguts pel foc

WASHINGTON

ERC confia en l’anul·lació de tots els judicis de Franco

barcelona

El jutge discret

barcelona

Figueres no homenatjarà la Constitució el dia 6

FIGUERES
JOAN BERNADAS
ALCALDE DE TOSES

“El municipi de Toses s’ha anat fent conegut”

Toses

May no llança la tovallola

Londres