“Això del TC és una paradoxa de la història”

Mai hi ha dos processos idèntics, però la decisió del TC “és una paradoxa de la història”. Així ho analitza el periodista Martí Anglada, i ho diu amb coneixement de causa després d'haver analitzat amb detall, al llibre Quatre vies per a la independència, els processos dels anys 90 d'Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. I és que, segons ell, “Catalunya és l'únic lloc on no hi ha hagut ruptura legal amb la Declaració de Sobirania, o almenys no s'ha fet amb aquest ànim, i en canvi el tribunal central creu que sí, i la suspèn”. I és que en la majoria de precedents, com alguns dels estudiats per ell però també en altres d'antigues repúbliques soviètiques i bàltiques, la declaració no era sols d'intencions, sinó que va tenir efectes jurídics, però no en canvi una resposta judicial des de l'estat matriu.

D'entrada, el cas eslovè és el que sembla més proper al català, almenys en la resposta del govern iugoslau, que també va considerar “anticonstitucional” la declaració que va fer el juliol de 1990. “La presidència no permetrà canvis en la Constitució federal per mètodes anticonstitucionals”, va declarar llavors, abans d'amenaçar que empraria “totes les mesures legals” per mantenir la integritat de Iugoslàvia. Les autoritats eslovenes el van desafiar, i els fets es van precipitar. Els comunistes eslovens es van retirar del congrés iugoslau –llavors era el partit únic–, i el després dictador Milosevic va intentar convocar una macrotrobada proiugoslava a Ljubljana, capital eslovena, que avortaria a última hora. De fet, un any després el país alpí declarava la independència, després d'unes eleccions plebiscitàries que va poder convocar gràcies a la derogació, amb la seva declaració de sobirania, del règim de partit únic. Belgrad hi va intentar enviar els tancs, però les hostilitats militars no durarien ni una setmana gràcies als aliats que Eslovènia ja s'havia buscat a l'exterior.

A Estònia i Letònia, la declaració va ser posterior a les eleccions plebiscitàries, i va consistir a declarar il·legítima l'annexió soviètica de les dues repúbliques el 1940, a més de totes les lleis que se'n derivaven. La Unió Soviètica, òbviament, tampoc no la va reconèixer d'entrada, però, “estant ja molt avançat el final de l'era Gorbatxov, i amb aliats importants com ara els EUA o els països bàltics, que mai havien reconegut l'annexió, en un any van fer la declaració formal d'independència i no va passar res”, explica Anglada. Lliçons d'història...