Sentit comú a les finances catalanes

Acaba el curs polític, laboral, escolar,... comença l'estiu. Temps que convida a la lectura, a la reflexió. Des d'aquestes ratlles convido a tots, però particularment els polítics catalans i espanyols, a invertir unes hores extres de reflexió sobre la tan deteriorada situació econòmica i financera del nostre país. Sobre com implicar-nos per millorar-la, tot reivindicant que s'apliqui –una vegada per totes– el sentit comú en el disseny del sistema de finançament de Catalunya.

Sembla obvi que en la vida, individual i social, particular i pública, els afers han d'estar dirigits pel sentit comú. És la saviesa dels vells. El coneixement acumulat de generacions. Però si revisem moltes de les situacions en què ens trobem involucrats actualment, ens adonarem d'elevats dèficits de sentit comú.

Analitzem-ho, aquí, en la qüestió del sistema de finançament de les comunitats autònomes. Sigui una unitat familiar, una empresa, una ONG, un ens territorial o una entitat política, per fer una gestió eficient de la seva despesa (a què es destinen els recursos, com es distribueixen), cal alhora que la mateixa unitat o ens gestioni també els seus ingressos. En economia es parla d'“origen dels recursos” (els ingressos) i “aplicació dels recursos” (les despeses), i de la necessitat que el centre que té autoritat en uns en tingui també en els altres, de forma que se li pugui exigir responsabilitat en els dos vessants. Els economistes especialitzats en gestió empresarial coneixen bé els avantatges de les organitzacions basades en “centres de beneficis”, és a dir, centres amb capacitat de decisió en matèria d'ingressos i de despeses. El centre té autoritat en l'origen dels recursos i en la seva aplicació, i això comportarà poder-lo responsabilitzar de les conseqüències de les seves decisions, tant en la gestió d'ingressos com de despeses, en definitiva, de la seva contribució a la riquesa global. El sistema genera internament incentius que indueixen els centres a ser eficients: es preocuparan de com aconseguir més ingressos, per així poder gastar (o estalviar) més i millor, i contribuir al benestar tant de la generació actual com de les futures.

Si ho analitzem bé, però, no es tracta d'una complexa teoria econòmica, reservada al mon universitari i intel·lectual. Sóc economista, i a les meves classes a la facultat tractem aquests temes, però no cal tenir formació universitària per entendre aquestes qüestions. És, simplement, de sentit comú. El sentit comú ens diu que no pot funcionar un sistema en què uns prenen les decisions sobre recaptació i altres gasten.

Assumit, llavors, que és necessari que la mateixa unitat amb autoritat sobre la despesa la tingui sobre els ingressos, el quid de la qüestió se'ns presenta nítidament: o bé es traspassa l'autoritat sobre despesa a qui ingressa, o bé es traspassa l'autoritat sobre ingressos a qui gasta.

I és aquí on els catalans, tots sense excepció, hem de fer sentir la nostra veu. Volem decidir sobre l'aplicació dels recursos al nostre territori, la despesa? Llavors inqüestionablement hem de poder decidir sobre les fonts d'aquests recursos, els ingressos. Qualsevol altre sistema és, per sentit comú, ineficient i insostenible. I això ho hem de saber tots, catalans, espanyols, europeus i ciutadans del món.