Vaticinis fallits, teories arriscades

Quan el tripartit va pujar al poder el 2003 no eren poques les veus que vaticinaven l'enfonsament de CiU sobre la base que la federació no podia sobreviure allunyada de l'escalf del poder. La predicció no es va complir durant tres anys, però quan Artur Mas es va estavellar de nou contra l'aritmètica parlamentària l'any 2006 els mateixos endevins van augurar que, aquest cop sí, CiU es desfaria com un terrós de sucre. Però Mas va superar una segona travessa del desert i va arribar el seu moment de glòria el 2010 amb l'accés a la presidència de la Generalitat. Segurament fatigat per la travessa, des de llavors les seves metàfores són sempre marineres. En paral·lel, durant els anys del tripartit la direcció d'ERC va alimentar la teoria segons la qual el seu pacte amb el PSC tenia per objectiu posar els socialistes en una contradicció que afavorís la seva davallada i, eventualment, provoqués la seva substitució electoral pels republicans. El pla era tan temerari que alguns dirigents d'ERC temien que la combustió interna del PSC rostís, de retruc, la mateixa ERC. I en va faltar ben poc: la formació republicana va patir una traumàtica escissió interna i va perdre més de la meitat dels escons a les eleccions del 2010, incinerant la carrera política de Joan Puigcercós i el seu lideratge nou de trinca. L'estratègia republicana es va acabar complint finalment, però quatre anys més tard del que preveien.