Política

opinió

Una pèrdua de temps

Em va tocar comparèixer sobre el tema i vaig analitzar després al CAREC per encàrrec del president Mas: contingut i continent del pacte fiscal. Avui tothom em recorda que va ser una pèrdua de temps. Només va merèixer desqualificació per la part suposadament pactant i desànim per la que creia que es perdia un fre d'un xoc de trens que agafaven cada cop més velocitat. Potser era ingenu pensar en pacte (quelcom que requereix el reconeixement de dues parts), fiscal (tot i que la recomposició afectava molts altres àmbits danyats de les relacions economicofinanceres). El referent del País Basc era un mirall que permetia concretar el diferencial català entre aportacions (territorialització d'ingressos, punts de connexió per xifres de negoci) i de transferències rebudes, per a fer explícita una devolució, una quota per la que no es negava la solidaritat que avui no inclou el cupo foral. Un simple càlcul que emulava la situació basca donava un finançament addicional d'entre el 50 i el 60% per sobre del rebut per Catalunya: una pluja anual de mils de milions que en clau interna obviava per alguns totes les retallades i per altres permetria fer un nou país de benestar business friendly, mentre que en clau externa situava una acció redistributiva estatal de gestió política inimaginable, vista la dinàmica dels dos grans partits nacionalistes espanyols. El pacte havia de ser un instrument autocontingut, no un sostre de partida per a començar a negociar a la baixa, ja que amb la interpretació equívoca de la territorialització d'ingressos i en la determinació de la solidaritat fàcilment ens podíem acabar situant amb més del mateix, amb dotzenes de pàgines de matisacions, fondos y subfondos, reserves i topalls, d'enganyifa tot plegat ja coneguda. Ni com a objecte de negociació l'administració central i els seus adlàters polítics a casa nostra han volgut considerar la proposta de pacte, fet que ens ha deixat el tren de l'emancipació nacional a vies tan ràpides com d'incert resultat.

Sempre vaig pensar que a la taula del pacte fiscal s'hi asseuria el president registrador de la propietat a empenta dels banquers clau del país que en vistes de la situació emergida buscarien fer seny al polític per ells no prendre mal (la unitat del mercat, se n'hi diu). Però quan la seva prima d'emissió bancària, ni desmarcant-se de la marca Espanya aconseguia baixar valor, aquesta alternativa es va diluir. Qui pot fer seure avui Rajoy en una negociació de pacte fiscal? Potser contràriament al que alguns diuen, Brussel·les, que vegi que una Espanya sense País Basc i Catalunya esdevé definitivament insolvent i perilla el deute extern subscrit. I per què s'hi pot encara seure a última hora el president Mas? Perquè les incerteses, sobretot empresarials, obliguen a convenir coses tan significatives i de base com ara on han de pagar els ciutadans i les empreses els seus impostos. I això ho pot facilitar la part de contingut del pacte de creació de l'Agencia Tributària Catalana: certament per l'Estat, a risc de perdre'n definitivament la clau, i per a Catalunya, amb la incertesa d'entrar en un nou parany gradualista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

1.600 milions més i poc marge

barcelona

La còlera dels “armilles grogues”

París
Marta Felip
Alcaldessa de Figueres

“Qui m’atribuïa tots els mals ara deu estar recalculant”

FIGUERES

Salvador Illa lamenta l’absència de Cs, el PP i la CUP en la cimera del Palau

MAIÀ DE MONTCAL

Volen més despesa social i canvis fiscals

barcelona

Europa, amb parada a Madrid

Barcelona

La policia alerta sobre ‘el silenci’ de Tarragona del dia 22

Tarragona

Els ministres euroescèptics volen que May renegociï l’acord del ‘Brexit’

Londres
Estats Units
Les reflexions de l’exprimera dama

Michelle Obama pren la paraula

Nova York