Sense negar-li mèrits

A la gran manifestació per l' autonomia del 1977 es va corejar el crit de “Suárez cabut, volem l'Estatut”, aquest eslògan fou inventat,sorprenentment, per un diputat del grup parlamentari de la UCD, un bon amic valencianista Paco Burguera, que com recordareu formava part de l'esmentada coalició, fins que l' abandonà a juny de 1978,en estar en desacord amb com tractava la qüestió valenciana el govern Suárez. Burguera sabia que la UCD no volia que el País Valencià esdevingués una quarta nacionalitat històrica.

Després d'aquella manifestació, el govern creà per Decret un Consell Preautonòmic, presidit per Albiñana, en el qual la dreta franquista tenia un pes considerable, al formar-hi part les diputacions que encara no s' havien democratitzat i, per tant, seguien regides per gent de la dictadura. A aquest fet tenim que afegir la desestabilització que es va produir a partir de l'any 1978 contra autoritats democràtiques i en general contra allò que Abril Martorell qualificava com “contradicciones nacionalistas”.

El professor Alfons Cucó, al seu darrer llibre· ”Roig i Blau, la transició democràtica valenciana”, aportà al seu dia un rigorós anàlisis del procés seguit al nostre país, amb unes conclusions finals que com a mínim qüestionen l'encert de l'aleshores President de Govern.

Cucó remarca com a partir de la signatura del Compromís Autonòmic, es produí un desembarcament del sector més dur de la UCD, al que altre membre de les mateixes sigles, Emilio Attart, denominava la “ división azul”, amb una estratègia i unes noves tàctiques que canviaren l' escenari de la política valenciana, tot dins del projecte de la refundació de la UCD.

El que es evident i tots els cronistes o historiadors constaten, és un punt d'inflexió, l'equip que va dirigir la política valenciana del partit del govern, sota la direcció del que era Vicepresident del Govern, Abril Martorell, encoratjant, o al seu cas manipulant, la pressió de la desestabilització “blavera” per tal d'aigualir les reivindicacions estatutàries, doblegant a l'esquerra parlamentària, la qual segons el professor Cucó era d'“escassa maduresa ideològica”.

Doncs bé podem interrogar-nos, fins quin punt Suarez coneixia o tolerava allò que feien els seus al nostre país? Igual Paco Burguera en sap quelcom més que nosaltres, o hi ha estudiosos que podrien aportar llum, el cas és que hi ha ombres la tasca de govern, la qual aquestos dies comentaristes i polítics han estimat modèlica o perfecta.

L' espiral d' agitació “blavera” va anar creixent des del 1978 fins l'aprovació de l'Estatut, moment en el qual Suárez ja havia estat apartat, no es pot ignorar: bombes a Fuster, Sanchis, Guarner i al claustre de la Universitat ferint un subaltern, agressions, insults, i altres coaccions, resten encara impunes, doncs, no tot va estar tan net , ni tan providencial.

Va haver-hi encerts, per tant mèrits, però, des del punt de mira del nostre autogovern, podem afirmar que per acció o segurament omissió, el polític que acaba d efer el seu traspàs, va cometre errades de calat.