L'incomprès del pont aeri

El poble de naixement sovint imprimeix caràcter, però en el cas de Josep Antoni Duran i Lleida (Alcampell, 1952) haver nascut a la Franja l'ha obligat a conviure amb la ironia de ser igual d'incomprès i amb equidistància des de Barcelona i des de Madrid. Des que el 1982 va accedir a la presidència del comitè de govern d'Unió, un càrrec que ha ocupat fins a dia d'avui –amb un breu parèntesi entre 1984 i 1987–, Duran és l'artífex del protagonisme conquistat durant el pujolisme pel soci minoritari de CiU, la coalició i més tard federació on ell ara abandona el timó de la secretaria general.

Entregat a un catalanisme més pragmàtic que emocional, Duran va confiar a finals dels noranta a rellevar Jordi Pujol com a candidat a president de la Generalitat. Però l'ambició tenia un peatge: cohabitar com a conseller de Governació i Relacions Institucionals en un govern que tenia Artur Mas com a conseller d'Economia. Nomenat el 29 de novembre del 1999, Duran va resistir a Governació catorze mesos. El detonant de la dimissió: l'aposta de Pujol per Mas com a delfí ascendint-lo a conseller en cap. “És una decisió legítima, però partidista”, va dir Duran el 5 de febrer del 2001 que abandonava l'únic càrrec de gestió en tres dècades. Quan algú ja el donava per amortitzat, Duran va advertir als presents que recordessin la final de Champions del 1999 al Camp Nou, en la qual el Bayern de Munic anava guanyant 1 a 0 des del minut 6 fins al 89 i el Manchester United es va endur el títol marcant als minuts 90 i 92. El partit no ha acabat, venia a alertar Duran als seus.

Abandonada la Generalitat i erigit en l'home fort de CiU a Madrid, on ha estat diputat al Congrés en la segona, tercera, quarta, vuitena, novena i ara desena legislatures, Duran ha exhibit les seves habilitats de pacte amb el PSOE i el PP i s'ha convertit en un dels polítics més ben valorats, tot i sumar només un any de gestió pública. Tenint l'hotel Palace com a lloc de residència, Duran ha abanderat sovint en solitari l'oposició responsable, com quan al maig del 2010 l'abstenció de CiU va ser el que va salvar per un sol vot l'ajust de Rodríguez Zapatero que Rajoy jugava a fer avortar per forçar el rescat integral d'Espanya. Els seus gestos d'estadista breument lloats, però, no han impedit que la majoria de diputats de PSOE i el PP s'aixequin i marxin sorollosament de l'hemicicle cada cop que ell intervé en clara mostra de desinterès.

Igual que al Congrés, a Catalunya l'aposta per la consulta sense dir què votaria ell no el fa un dirigent comprès. “Duran i Lleida votarà el que decideixi CiU i el que li passi pel cap en aquell moment, falta molt d'aquí al dia de la consulta i poden passar moltes coses”, va arribar a dir el 12 de desembre com a mostra de la seva incomoditat. “Vostè ha d'escollir entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d'Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses al mateix temps”, va dir Niceto Alacalá Zamora a Cambó. “Es produïa en mi aquella antinomia”, reconexia anys més tard Cambó a les seves memòries. Duran no ha publicat encara les seves ni revela les antinomies amb els extrems del pont aeri, sempre fidel a l'equidistància de la incomprensió.