“El cor em diu sí i sí, però...”

Toros que travessen els carrers apressats, caixes apilades que es mouen constantment, camions que carreguen i marxen, altres que arriben. Al migdia d'un dimecres, Mercabarna no afluixa, tot i que la intensitat de la feina es concentra unes hores abans, quan el sol encara no despunta. Roser, la cap de premsa del gran mercat de Barcelona, ens fa de cicerone a través del mercat de la fruita i la verdura. Al ben mig del carrer Major d'aquesta ciutat mercat es col·loquen els pagesos de la rodalia amb els seus productes de proximitat. Un jove observa atentament les caixes de verdures i encetem la conversa. En Paco treballa a la botiga que la seva mare té a la plaça del Virrei Amat de Barcelona, situada en un dels nou barris del districte que duu aquest nom i que es va fer gran en la dècada dels seixanta per acollir la immigració de l'Estat que arribava a Catalunya, i també acollia moltes famílies catalanes de classe treballadora. “Sóc català i després espanyol”, ens diu quan li parlem del 9-N. En Paco fa sis anys que va acabar la carrera però mai ha pogut treballar com a enginyer, i ens diu que està “molt cremat amb aquest tema”. Per ell, “els polítics són tots uns lladres, tant els d'aquí com els d'allà”.

Del mateix parer és en Jaume, un pagès del Maresme que ve al gran mercat a vendre les seves verdures. És del parer que Catalunya també necessita l'Estat espanyol, tot i que puntualitza que “els nostres governants haurien de treure més de Madrid per no haver de mantenir altres províncies”. La gran preocupació que plana a Mercabarna és la incertesa per l'endemà. Pateixen pels seus negocis, per la seva estabilitat laboral i financera, i una gran majoria creu que és millor per a tots que girem full.

Entrem amb la Roser en una de les naus i topem amb en Fernando, un majorista que ens explica que diumenge passat va ser a la plaça de Catalunya, a la concentració convocada per Societat Civil Catalana. Per ell, les lleis es poden canviar però mai per arribar a la independència, perquè, puntualitza, “és com demanar la democràcia a Corea del Nord”. Rumiant en la comparació, ens endinsem en la nau i parlem amb la Carme, majorista de fruita. “Vull que la consulta es faci perquè un país té dret a decidir, però jo votaria no a la independència.”

Passem cap a una altra nau, i allà l'Albert, de 39 anys, enceta els partidaris del sí i sí. “De país, frontera, bandera i religió, no en vull sentir a parlar. Ah! Em descuidava la monarquia!” Li fan vergonya tots els polítics, detesta la corrupció. Tot i això, assegura: “Encara que en el fons és el mateix, m'estimo més un govern català. Crec que aquí no els permetrien certes coses, com el cas de les targetes opaques de Caja Madrid”, i afegeix que “votaria sí i sí, bàsicament com a protesta contra tots aquells”.

En la conversa hi participa cada cop més gent. En Josep, un català i espanyol de Badalona, que ens assegura que “Catalunya és Espanya”; en John, un jove xinès de Cunit, que ve a carregar per a la seva botiga i que diu que no sap res del que passa; o en Mohamed, que volta pel mercat en bicicleta per localitzar la fruita i la verdura que portarà després a la botiga, a Ripollet, i que creu que “un país gran sempre és més fort i es pot defensar millor que un de petit”; o en José, un equatorià que fa quatre anys que treballa a Mercabarna i que està convençut que si la independència arriba a Catalunya “només es quedaran els catalans –assegura–, la resta haurem de marxar”.

Enfilant la sortida, ens creuem amb en Cèsar, que baixa cada dia des de Barberà del Vallès per vendre els números de l'ONCE. Vol
votar “perquè el poble espanyol
vegi que volem la independència”, i ens diu: “No és només una qüestió econòmica. És que jo em sento diferent.” Poques passes més enllà, seu l'Oriol, un jove empresari fill d'empresari. Preveia la trencadissa dels partits de fa uns dies. “La consulta s'ha de fer; si no, haurem fet el ridícul.” I si es fa “ben feta” anirà a votar, tot i que encara no té decidit el vot. “El cor em diu sí i sí, però si penso en l'empresa... Ens haurien d'explicar com quedarà tot després, perquè nosaltres treballem molt per a la resta de l'Estat.”