El crim perfecte

L'actuació que s'imputa a Fèlix Millet no és ben bé una estafa. En una estafa clàssica, les víctimes no són gent de bona fe sinó gent que es pensa que estafarà l'estafador. En els timos de l'estampeta o del tocomocho, per posar els exemples més coneguts d'aquest gènere delinqüent, l'estafat creu que enganya l'estafador, al qual pren per un idiota perquè es fa l'idiota. Al Palau de la Música ha passat el contrari. Un viu ha enganyat uns pardalets. S'ha de ser pardalet, dispensin, per deixar-se enganyar pel senyor Millet. Jo, que no tinc cap importància, si un dia em trobava a missa i a l'hora de la col·lecta se m'acostés en Millet amb la safata els puc assegurar que no li donaria ni mig euro perquè estic segur que no arribaria a la sagristia. I no parlo d'ara, que no tindria cap mèrit, sinó que parlo de sempre. Hi ha cares que paguen i la cara de Millet pagava i qui diu la cara diu la manera de vestir, de pentinar-se i de parlar de música: no hi entenia gens. Musicalment era sord com una campana. Es pot no entendre de música i sostenir una institució musical, és clar. Però llavors s'ha de ser un bon gestor. Ja veiem quin bon gestor era Fèlix Millet: ha enganyat governs, ajuntaments, patrocinadors, espectadors, els cantaires de l'Orfeó Català i tota aquesta burgesia que quan sent un cognom de llinatge es fon. Ei, que és un Millet! De totes maneres, alguna forma d'estafa clàssica acabarà sortint per poc que s'investigui. Algú hi haurà que s'aprofitava de Millet, entre els que ara fan cara de consternació.

Per evitar la presó ha escrit una inculpació i ha dipositat uns milions. Com que són diners dels mateixos robatoris, si se'n surt serà el crim perfecte. Falten molts milions, encara. I les cases. Ja en parlarem d'aquí vint anys, quan se celebri el judici, si és que Millet, que ara en té 73, hi pot assistir. Al món hi ha moltes famílies de gran consideració social que deuen la fortuna i les cases a l'avi pirata. Amor d'avi, que es va arriscar pensant en els fills i néts. El crim perfectíssim.