Estil Enric Millo

Tot i que no sóc unionista, els tinc un profund respecte democràtic malgrat que, en qüestions econòmiques, defensin les seves posicions més amb el cor que no pas amb el cap. Davant la manca d'un relat econòmic que sostingui per què hauríem de continuar junts, potser seria hora que posessin valor a un fet que no he vist recollit enlloc: una Espanya sense Catalunya seria una mica més pobra com a resultat de la pèrdua de les transferències fiscals catalanes, però segurament viuria molt més tranquil·la, sense aquest focus històric de conflicte que manté amb el nord-est del seu territori.

Mentre això no arriba, cal dir que en un món cada vegada més globalitzat i demostrada la tesi que aquest fenomen és favorable a l'aparició d'estats petits, entestar-se a mantenir per la força l'statu quo és d'una altra època. Als països desenvolupats, les posicions es defensen a base de debat, de contraposicions documentades, de rigor argumental i, al final de tot, de les decisions democràtiques. Sensu contrario, les actituds que descansen en “això no pot ser, perquè a més a més és impossible” tenen cada cop menys recorregut.

La imatge del diputat Enric Millo estripant el document Crònica d'una ofensiva premeditada davant dels mitjans és un acte de bilis, una manera de negar el debat, de fer-ne escarni públic. Sorprèn el fet que el document que estripava era una denúncia del que ell pateix en pròpia carn, a base de retallades en serveis o d'infraestructures insuficients, entre d'altres. Rabejar-se en el patiment o en les humiliacions infligides per altri té un nom en el diccionari, i el senyor Millo és lliure de gaudir-ne.

El gest del diputat Enric Millo és equiparable als que fa un unionista recalcitrant com Boadella. La diferència és que el bufó pot fer una certa gràcia, en canvi el senyor Millo, menystenint un inventari de l'origen del patiment i de la humiliació de tanta població, en ple segle XXI, genera tristesa. Cinquanta anys enrere, hauria fet por.