Moviment socials i política ciutadana

A aquestes altes hores de la matinada i insomne com sóc, els pensaments i les idees es barretgen rebolicant-se, surant de principi la satisfacció pels resultats assolits per les esquerres a les proppassades eleccions. Unes diverses esquerres de major o menor credibilitat, en alguna de les quals vaig encetar des de la clandestinitat el meu recorregut polític, sovint canviant i segons m'acusaven alguns companys per tindre la cua de palla. Cosa en la qual mai he estat d'acord, encara que sí me'n reconec un cert nivell d'exigència, on a més del seu quefer clarament esquerrà, atès el fet que assenyalava Sabato en el seu darrer llibre: “Hui no sols patim la crisi del sistema capitalista, sinó de tota una concepció de la deïficació de la tècnica i l'explotació de l'home”, compte també al nostre País Valencià del fefaent exercici i consideració del nostre poble com a diferenciat i autòcton en tots els seus vessants.

Aturades ja doncs, momentàniament, aquelles primeries consabudes polítiques per la insuficiència de les dues raons per a mi imprescindibles, vaig optar aleshores pel treball colze amb colze amb aquells que tenim més a prop: el veïnat ciutadà, que exerceix una tasca gratificant exempta d'egoisme polític, on ciutadans i ciutadanes han lluitat i lluiten per resoldre els problemes que afecten els seus barris, insistint sempre fèrriament fins l'aconseguiment de l'establiment de les mesures necessàries, per aquella desitjada humanització que un tant confusament sembla s'ha perdut. No ja sols quan els xiquets es troben pegats als seus mòbils, absents de la vida al carrer per mor del progrés, com denunciava Fuster al seu “Diccionari per a ociosos”, sinó quan s'esdevé el fet de què els veïns d'un mateix barri. I de vegades fins i tot d'una mateixa finca quan el conglomerat d'eixa “massa” humana que citava Gramsci, ha perdut el sentit de la necessària convivència, ben lluny del costum d'aquella antiga Àgora grega i mediterrània.

No hi ha cap de dubte a hores d'ara, i en això supose coincidirà tothom, de què l'oblit de xafar el carrer per part dels partits denominats clàssics i, sobretot, de parlar i escoltar a la ciutadania allí on es trobe, a més naturalment de la seua majoritària corrupció, ha estat una de les causes de la seua davallada electoral, en no sentir-se representats en ells un elevat nombre de ciutadans i ciutadanes, que és clar què han optat per eixes noves iniciatives polítiques a les quals no hi són aliens. Més encara quan un d'eixos susdits partits, àdhuc majoritari tot i la seua enorme pèrdua de vots, ha dut a terme incongruents projectes i ostentacions faraòniques, en la creença supèrbia del seu manament etern que no govern, per satisfer el seu ego i, el què és molt més important, atresorant considerables ingressos propis i pel partit, per mor de la seua corrupció. És clar, doncs, que ha malbaratat a més, endeutant els valencians, eixos diners públics amb els quals operaven com si foren de la seua pertinença. I tot això, quan no es trobaven entestats en guanyar o conservar determinants seients, en eixes batalles encetades entre ells practicant allò del foc amic. Perduda gran part de la representativitat d'aquest partit, hom creu que les navallades ara per seure en algun lloc dels seus militants abans endollats, ara que han vist minvats considerablement els seus llocs d'accés, van a ser terribles. Tot i que n'és clar que no per als seus capos subalterns, als quals sempre els restarà, com ha passat amb Rita i Fabra, que no volen o els deixen formar part de l'oposició als seus llocs naturals de l'Ajuntament o el Consell, eixe reconegut cementiri d'elefants que és el Senat.

Així les coses, hom reclama el manteniment d'eixa nova esperança renascuda, sempre albirada a l'horitzó fins i tot en les més dolentes situacions, com en aquest paràgraf d'una de les cartes enviades per Miguel Hernández des de la càrcel : “Tornarem a brindar per tot allò que es perd i es troba: la llibertat, les cadenes, l'alegria i eixa estima oculta que ens arrossega a recercar-nos a través de tota la terra”. Eixa esperança que reviscola davant sobretot de l'aparició d'alguns d'eixos nous partits joves, que han entrat al terreny polític amb una força insospitada. En aquestos, nascuts al meu parer en certa mesura de les propostes raonades i raonables del 15-M, i sense obviar l'ajut i experiència d'EU, mare de quasi totes eixes esquerres que han optat amb el pas del temps per l'assumpció d'eixes noves sensibilitats, per les quals de segur el mateix Marx, reformista com era, i en contra del que semblen pensar els seus coreligionaris també hagués optat, fiem el nostre pervindre.