Memòria d'Hiroshima

La Sadako Sasaki tenia dos anys quan els Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima, el 6 d'agost del 1945. Deu anys després, els metges li van diagnosticar leucèmia i una esperança de vida d'un any. Carregats d'esperança, els amics de la petita Sadako van recordar que, segons una llegenda japonesa, a qualsevol persona capaç de fer 1.000 grues de paper a mà se li concedeix un desig. La resta de la seva curta vida, Sadako va doblegar grues de paper amb l'anhel d'assolir la xifra, però tan sols va poder arribar a les 644. Després de la seva mort, els amics van continuar doblegant grues i van recollir prou diners perquè la ciutat alcés un memorial en honor seu, una estàtua de la Sadako que rep la visita de nens i nenes d'arreu del món. El memorial s'ha convertit des d'aleshores en un record de les atrocitats de què va ser objecte Hiroshima.

Quan el president dels Estats Units Harry Truman va conèixer l'èxit del projecte Manhattan, va assumir que s'havia d'enfrontar a una decisió d'una gravetat sense precedents. L'exèrcit nord-americà i la població civil evidenciaven signes d'esgotament després de quatre anys de guerra al Pacífic. Les forces dels EUA havien ocupat Okinawa i Iwo Jimo i bombardejaven de manera constant i amb foc intens desenes de ciutats japoneses. Comandats per l'emperador Hirohito, els militars nipons, però, es negaven a renunciar a la lluita, malgrat l'evidència d'una derrota imminent. Truman era conscient que l'exèrcit nord-americà havia concebut l'arma més terrible mai coneguda per l'ésser humà i, sabedor que disposava de la capacitat per posar fi a la Segona Guerra Mundial, va exigir al Japó la rendició incondicional.

El comandament militar nipó va rebutjar les exigències i, el matí del 6 d'agost del 1945, un avió batejat com a Enola Gay va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima.

Més enllà de la destrucció de la pràctica totalitat de la ciutat, unes 70.000 persones hi van perdre la vida a l'instant i més de 160.000 van morir en total entre els dos i els quatre mesos posteriors. Dos dies després, els EUA van llançar una segona bomba, en aquest cas sobre Nagasaki, i van posar fi així a la vida de 80.000 persones més. El 15 d'agost, el Japó va anunciar la rendició.

Des d'aleshores, diversos analistes i experts militars han debatut sobre la necessitat d'emprar armes de destrucció massiva contra un enemic que ja estava abatut. Segons el Centre Internacional d'Estudis Estratègics (CSIS), el llançament de la bomba atòmica estaria argumentat tant per la necessitat de justificar els més de 1.600 milions d'euros gastats el 1945 amb el projecte Manhattan com per la consideració estratègica de contenir la Unió Soviètica, un poder cada cop més emergent i que Truman volia enfocar des de la confrontació.

El CSIS recorda, alhora, que quan un general nord-americà va plantejar objeccions a l'ús de la bomba, Truman va recordar el bombardeig de Pearl Harbor i va asseverar que “quan fas front a una bèstia, l'has de tractar com una bèstia”.

Setanta anys després, Hiroshima s'ha convertit en un símbol de pau. La setmana vinent, l'alcalde de la ciutat japonesa, Kazumi Matsui, instarà els líders mundials a fomentar la confiança mútua a través del diàleg. “Faré una crida als líders d'arreu del món, el Japó inclòs, perquè deixin de prendre decisions que causen desconfiança per tal que, així, ningú torni a ser víctima d'un atac nuclear”, va afirmar Matsui.

L'alcalde d'Hiroshima no va citar directament les noves lleis de seguretat japoneses, que han posat en dubte les aspiracions pacifistes de la constitució, però va assenyalar la necessitat d'establir un diàleg més ampli en lloc de fer preparatius militars davant de possibles amenaces. Setanta anys després, el govern nipó fa passos per deixar enrere la constitució de postguerra i permetrà per llei el desplegament de soldats japonesos a l'exterior. Hiroshima, però, es continua erigint en un símbol de pau, conscient dels horrors soferts, tot i el pas del temps.