Aportacions a un debat en marxa

Aquest article, de forma humil i sincera, té l'esperança de contribuir d'una forma serena però crítica al debat al voltant de la unitat popular i la CUP al País Valencià. No és el primer ni serà el darrer i la intenció d'aquests és obrir un diàleg constructiu que visibilitze l'alternativa CUP més enllà dels seus espais “clàssics” d'influència, enllaçant amb experiències diverses interessades en la construcció nacional i social al País Valencià. Per tant, i sense fugir ni obviar polèmiques i aportacions constructives i destructives, passaré a valorar també, el darrer article escrit pel company Josep Villarroya i per a poder fer-ho correctament, intentaré ser concret i breu (demane disculpes ja per avançat) i molt sincer; perquè la intenció és construir i no destruir, aportar i no aclaparar, debatre i no fer ideologia o lluita dogmàtica.

Per començar he de dir que estic prou d'acord amb el company en relació a la necessitat de fer crítiques i autocrítiques constants i permanents. Tota organització de perspectiva revolucionària ha de fer-ho habitualment. Contrastant els seus desitjos amb la realitat, les seues formes d'interpretar la societat amb les seues pràctiques per a transformar-la.

I aquest treball polític i dialèctic ha de portar-la inevitablement cap a unes contradiccions que, després d'analitzar la realitat socioeconòmica concreta, haurà d'enfrontar i superar. Sabent que n'hi ha dues maneres de fer-ho que marcaran l'efectivitat revolucionària d'aquesta organització: la que es basa en una interacció concreta amb el present malgrat aquest no ser aquell que voldríem que fóra i la que supera les contradiccions només de forma teòrica o ideològica, allunyant-se del procés històric dut endavant pel poble del qual es forma part.

La diferència entre un/a filòsof/a i una persona revolucionària o que vol ser-ho, és que no es deté i frena la seua activitat davant d'una contradicció sinó que, ans al contrari, intenta superar-la en la pràctica. I en aquesta forma de superar-la està la gènesi d'un empoderament popular que camine cap a la ruptura o d'un aïllament guetista i unidireccional. I aquí ens trobem el nus que cal tallar i el debat constructiu que cal resoldre.

Dintre de la teoria revolucionària Marxista, Karl Korsch en la seua aportació Marxisme i filosofia, ve a fer una anàlisi (correcte des de la meua experiència i el meu parer) sobre el desenvolupament de les idees de Marx i de la interpretació que es feia per part d'un sector marxista concret.

Deia Korsch que l'allunyament de Marx del moviment obrer i revolucionari després de les derrotes del 48-50 (Degut fonamentalment a la derrota d'aquestes forces i a la posterior reestructuració) va generar que l'impuls analític i teòric de Marx i Engels s'allunyara de la realitat pràctica dels obrers derivant d'una teoria d'una pràctica, a una teoria d'una abstracció teòrica, creant així una teoria separada de la història: la ideologia marxista.

I afavorint una interpretació elitista d'aquesta per una part dels seus seguidors. Després els mateixos Marx i Engels varen superar aquesta divisió mitjançant la pràctica de la primera internacional i la reflexió dels fets de la Comuna de Paris.

Per què tota aquesta argumentació? Doncs per què, al parer meu, és tan perillosa la via institucional, com aquella que representa l'abstracció de la realitat i que posiciona la nostra argumentació en un plànol inintel·ligible per al nostre poble, ja que aquest es troba en un procés de reorganització social i nacional complex i difícil però tanmateix esperançador.

Que vol dir açò, que aleshores no es pot fer crítica i pràctica revolucionària? No, tan sols que cal ser conscient, ja que no som uns infants, d'aquesta separació i lluitar per què no existisca o almenys per a què confluïsca aprenent uns dels altres.

Com pensar en un context nacional els canvis radicals més enllà de la institucionalitat sense abandonar, al mateix temps, la necessitat de construir l'hegemonia socialista que ens agrupe a tots i totes i sense caure en aquesta desviació o almenys estan preparats per a contrarestar-la?

Com fer política sense caure en les tramposes xarxes de la institucionalitat i el progressisme, però sense acabar reclosos en la marginalitat política? Com tornar a col·locar en el centre de les discussions, els projectes i les estratègies revolucionàries davant el problema del poder, abandonat, eludit o fins i tot negat durant un conjunt d'anys d'hegemonia neoliberal i postmoderna?

Doncs, jo ho tinc clar, potenciant les candidatures d'unitat popular i inspirar-nos en la història (la passada i la present). En l'actual fase de la correlació de classes —esgotament capitalista expansió imperialista— necessitem generalitzar la formació política de la militància de base. No solament d'aquests que s'anomenen ja revolucionaris, sinó de tota la militància popular.

Es torna imperiós combatre el Lampedusisme espanyolista i l'imperialisme de la UE consolidant una forta cultura política en la base militant, que apunte a l'empoderament i la unificació del moviment popular. I clar, la gent ja es forma en els moviments socials per què aleshores eixa necessitat d'unificació?

Doncs per què cal fugir d'interpretacions parcials i fragmentades i assolir un espai de confluència que podien ser els consells populars però que mentre es creen les condicions per a la seua existència i malgrat que el nostre poble confie encara en la via institucional ha de ser aquestes candidatures.

Aquesta unificació és imprescindible per a la cruïlla històrica en la qual ens trobem els Països Catalans i aquesta unificació no va en detriment dels moviments socials sinó que més aviat és un aspecte més d'aquests, un enfortiment organitzatiu, que ha de lluitar per mostrar els límits reals del règim i agitar una altra forma de gestió municipal que ha de ser, també, la gènesi d'una estructura autònoma de poder divergent de la liberal capitalista i el catalitzador d'una fase determinada on les forces rupturistes ja no podran desenvolupar-se i organitzar-se dins dels esquemes oficials del règim de dominació espanyol, capitalista i imperialista.

Les relacions entre les candidatures d'unitat popular i els moviments socials són relacions d'igualtat. D'on es desprén que les candidatures no són ni els tutors ni un element superior ni més desenvolupat d'aquests moviments socials sinó que ambdós són agents conscients i interconnectats per la lluita d'alliberament enfront de les forces dominants, les seues forces es complementen i lluiten per organitzar, gràcies al seu procés d'unificació, les condicions externes i internes generals per assolir la màxima velocitat en la consolidació de la ruptura amb la dominació i el procés revolucionari per la llibertat.

No hi haurà transformació social radical al marge dels moviments socials i populars, en això estem totalment d'acord, malauradament sí que és possible la transformació social des d'un punt de vista dominant sense els moviments socials o almenys fagocitant-los. Per tant, cal una política oberta, ja que allà on estiga la nostra influència es debilitarà la del règim dominant, però taxativa; incloent però sense renúncies.

(*) Jordi Bellver és militant de Poble Lliure.