Senyor Felipe González: Adéu Espanya!

El 30 d'agost, des d'un diari de Madrid, l'expresident del govern espanyol, Felipe González, escrivia una lletra “A los catalanes”, explicitava que en la seua condició només de 'ciutadà' estava compromés amb el “nostre destí comú”, que deien els de la generació del 98, els falangistes, els franquistes i tots els espanyolistes que entenen 'el destí comú' imperatiu i obligat, des de l'opressió i no des del reconeixement del dret a tenir drets i a decidir dels altres, el seu propi futur, en aquest cas, la catalana gent o els plurals pobles catalans.

Explica que “Per eixe compromís amb Espanya, ‘espai públic' que ‘compartim' durant segles em dirigesc als ciutadans de Catalunya perquè no es deixen arrossegar a una aventura il·legal i irresponsable que posa en perill la convivència entre els catalans i entre aquests i els altres espanyols”. No obstant això, fins ara no havia criticat mai el senyor González els dèficits fiscals, de reconeixement cultural, lingüístic i nacional de Catalunya o els Països Catalans per banda de l'estat espanyol, al contrari, tant la UDC,com el seu propi partit i el PP, han tractat de marginar els catalans, valencians i balears, minoritzar-los, separar-los, prohibint “constitucionalment” la federació o confederació dels Països Catalans, subordinant el català al castellà des del supremacisme espanyolista que no respecta la llibertat, els drets humans ni de ciutadania, de la catalana, valenciana i baleàrica gent.

Ara ens sermonegen sobre “l'espai públic”, quan han tractat de castrar-nos, amputar-nos i invisibilitzar-nos a l'espai públic com a catalana gent per fer-nos prescindir de la nostra catalanitat; ara diuen de “compartir” si han tractat de discriminar-nos i d'aniquilar-nos perquè no sigam sinó ciutadania ‘acatalana' o 'anticatalana', assimilada i castellanitzada… mononacional.

Agraeix González el suport que va rebre, electoralment, des de Catalunya, i que gràcies a eixa ‘sintonia' va poder representar ‘amb orgull', els catalans, ‘com a tots els espanyols', a Europa, Amèrica Llatina i el món. Afirma, sense embuts ni vergonya, que “amb la vostra ‘confiança' hem ‘progressat' 'junts', durant molts anys, “superant” la pesada herència de la dictadura, “consolidant” les “llibertats”, sentant les bases de la societat del “benestar” i reconeixent, com ‘mai abans en la història', la identitat de Catalunya i el seu dret a “l'autogovern”. Un autogovern dirigit des de la metròpoli de Madrid, amb un tractament colonialista, és una caricatura i un sarcasme d'autogovern, si no podem decidir per nosaltres mateixos, en llengua, fiscalitat, educació, cultura, economia i nació.

Si ens asfixien i ofeguen a tots els àmbits. Uns han progressat molt més que d'altres perquè les inversions de l'estat per habitant tripliquen a la zona castellana la de la catalana dels Països Catalans, com denunciaven Joan Tardà d'ERC i Joan Baldoví de Compromís a les Cors espanyoles de Madrid, on ens tracten com a bandolers per tractar de parlar en la nostra pròpia llengua catalana.

Sempre repeteixen el mantra de senyorets de “cortijo” andalús o de metròpoli madrilenya, que “mai en la història” han atorgat tants drets, llibertats i reconeixements a la catalana gent, com si hagueren d'estar agraïts i besar-los les mans i els peus als nostres cacics que han reproduït en “democràcia”, bona part de la dictadura franquista, les lleis fonamentals per a mantenir el domini i l'opressió espanyola sobre els Països Catalans.

De “reconeixement”, no ens han atorgat més que 'molles', “no ens conformem amb molles, que volem el pa sencer”, que deia l'Ovidi. Estem farts de tanta indignitat, de tants insults i misèries, de la sanya d'Espanya, que no ens apanya i mensyprea quant ignora com deia Machado.

Després, emfatitza i remarca que “Espanya deixaria de ser-ho sense Catalunya, i Catalunya no seria el que és separada i aïllada; s'interroga amb posat dramàtic: “com és possible que es vulga dur al ‘poble català' a una espècie d'Albània del segle XXI? Diu que “l'esgarrament que provoca l'aventura de Mas afectarà al nostre futur”. Adverteix que l'estranya coalició de “Junts pel Sí” està unida només pel rebuig a Espanya, i amenaça que pot ser l'inici de la vertadera ‘via morta' per a Catalunya. Trencant la ‘legalitat' (espanyola i anticatalana), cap que tinga l'obligació de complir 'LA LLEI' (sic) va a negociar res”. Així en majúscula per a deixar ben clar que la llei espanyola val moltíssim més que la catalana.

No sap González que el ‘rebuig' de Catalunya i dels Països Catalans contra l'estat espanyol és en legítima defensa, per a sobreviure davant tants atacs, insults, humiliacions, exclusions, rebutjos, censures i opressions espanyoles per exterminar-nos, com feien els nazis amb els jueus?

Només els autoritaris i supremacistes espanyols, no noten l'opressió que produeixen contra els Països Catalans perquè la consideren ‘natural' i ‘eterna' des de la seua nul·la sensibilitat política liberal i de reconeixement de les diferències des de la igualtat real, no des d'un supremacisme i racisme fastigós que subordina la catalanitat i privilegia el castellanisme o l'espanyolisme, com han fet des de la instauració de la monarquia borbònica, el 1707-1714 fins a l'actualitat.

Reitera González que “Necessitem reformes que garantesquen els ‘fets diferencials' sense trencar la ‘igualtat'”, quan hauríem de preguntar-li al senyor González, quan s'ha preocupat per garantir la “igualtat” real perquè la ciutadania catalanoparlant puga expressar-se als parlaments espanyols, europeus i mitjans de comunicació en la seua pròpia llengua amb el mateix dret que la gent castellanoparlants? Quan s'ha preocupat ell i el seu partit, perquè els habitants dels Països Catalans tinguen les mateixes inversions que les que es destinen a Madrid, Castellà-Lleó, Extremadura o Andalusia? Quan s'ha preocupat ell, Aznar i Rajoy —que caciquilment han portat els trens AVEs a Sevilla, Valladolid, Galícia— de vertebrar el corredor comunicativament mediterrani? Quan s'ha preocupat González perquè es reconegueren les diverses llengües, cultures i nacions de l'estat espanyol, de manera igualitària, com s'ha fet a Bèlgica, Suïssa o al Quebec?

Des de la seua sobergueria, pròpia d'un espanyol supremacista i anticatalanista, que ens menysprea, es pregunta fent-se en ‘desorientat' i ‘perplex': “Desconnectarien de la resta d'Espanya, trencant la Constitució, i per això, l'Estatut que garanteix “l'autogovern” i la “convivència secular” en aquest espai públic que compartim”. I afirma, insultant, autoritàriament, despòticament i cínicament: “En el límit de la “bogeria”, comencen a oferir ciutadania catalana als aragonesos, valencians, balears i francesos del sud. Hem “passat” èpoques de repressió de les diferències, dels sentiments de pertinença, de la llengua, però des de fa quatre dècades, amb el retorn de Tarradellas, entrarem en una nova fase de reconeixement de la diversitat i la construcció de l'autogovern ‘més complet' que mai hi hagut a Catalunya”…

I es pregunta, esmaperdut i ‘dolorós': Desconectarien d'Europa, de la dimensió Iberoamericana, del món? Quan afirma que la repressió és cosa del passat menteix absolutament, la repressió contra el català i els Països Catalans continua inclús “constitucionalment”; no al·ludeix a la llei Wert, ni a la sentència del TC contra el català i contra el reconeixement de Catalunya després d'haver aprovat la ciutadania catalana la reforma de l'Estatut de Maragall, en referèndum; tampoc diu ni mu del secessionisme lingüístic, cultural, social, comunicatiu i polític que s'ha ditigit des de la metròpoli de Madrid per allunyar i separar Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent, amb LAPAOS, “idioma valenciano”, formenterenco i ibicenco… I la persistent marginació política, comunicativa, fiscal, lingüística i cultural dels Països Catalans, reproduint la dictadura franquista en una “democracia” de baixíssima qualitat, que no es pot considerar realment democràcia des d'una perspectiva mínimament liberal o socialista, des del reconeixement de la diferència, de manera igualitària i sense supremacismes i racismes espanyolistes i anticatalanistes.

‘Astutament' i pícara, però, se li nota el desvergonyiment, afirma González que els catalans del “Junts pel Sí” afirmen que “només volem desconnectar d'Espanya” i es pregunta 'confús', per embolicar la troca: “De quina Espanya? La que exclou també Aragó, València i Balears?” Ara se'n recorda dels Països Catalans que durant 40 anys de dictadura i 40 anys de “democracia” han intentat soterrar i desterrat, per aniquilar la llengua, la cultura i la nació catalans, completa, de tots els Països Catalans, en la seua diversitat i riquesa.

És veritat i té raó quan afirma que vivim en societat interconnectades, però això no vol dir que hagem de renunciar a la nostra llengua, cultura i nació, deixant-nos amputar per un estat espanyol que ens imposa, totalitàriament, la nacionalitat estatal espanyola, al contrari, en un context de globalització es més urgent que mai recuperar els nostres drets i llibertats i tenir un estat propi perquè el que diu que vol ser el nostre és el principal enemic de la nostra llengua, cultura i nació de nacions que és el territori dels Països Catalans, que les lleis espanyoles intenten anorrear del tot.

Acaba, Gonzalez amb certa petulància autoritària del que coneix el futur, com un profeta bíblic, com quan va dir que les ‘proves' contra el terrorisme del GAL, no existien ni existirien mai: “No crec que Espanya es vaja a trencar, perquè sé que això no va a ocórrer, siga quin siga el resultat electoral. Crec que el ‘desgarrament' de la convivència que provoca aquesta aventura afectara el nostre futur i el dels nostres fills i tracte de contribuir a evitar-ho. Sé que en l'enfrontament perdrem tots. En l'enteniment podem continuar ‘avançant' i ‘resolvent' els nostres problemes”.

Mai Espanya ha escoltat Catalunya i menys encara els Països Catalans, no hi ha cap tradició democràtica de reconeixement, d'escoltar l'altre diferent, de liberalisme polític, de respecte a la diferència des de la igualtat de les lengües, cultures i nacions, tinguen o no estat propi… Per tant, el que conta Gonzalez és una “sarta de embustes” per embaucar els catalans.

El que va ser diputat i senador pel PSC-POSE a Madrid, Xavier Rubert de Ventós, ha explicat perfectament perquè el que conta Felipe González només són que contes de la lletera, sense cap base real ni cap fonament seriós, una bogeria narcisista de cacic andalús enriquit amb negocis amb el rei de Marroc o amb els cacics llatinoamericans o àrabs. Ara, que es veuen amb “l'aigua al coll”, els estadistes o exestadistes, ‘reaccionen' i diuen que ens hem d'entendre, i no ens hem d'enfrontar, que potser una ‘reforma' federal de la Constitució ho solucionaria, quan tots els partits espanyols, des de la UCD, el PSOE, el PP, C's, Podemos, etc. han construït la seua ideologia i praxis política espanyolista atacant, a mort, Catalunya i els Països Catalans.

No hi ha res a parlar, mentre ens tracten com una colònia, mentre ens maltracten com a maltractadors patriarcals seculars, només separar-se i acomiadar-se: Adéu Espanya! Respecteu la llibertat dels pobles i el dret a l'autodeterminació de Catalunya i dels Països Catalans.