Tafaners de tombes

L'última setmana del mes de juliol passat va ser molt plujosa a Londres i a tot el Regne Unit. El famós British summer, tema de conversa recurrent entre veïns i amics, va fer avançar el calendari amb una rapidesa inusitada. De sobte, d'una calor extrema –extrema per al Regne Unit, vorejant els 31 o 32 graus a la capital– en la primera quinzena del mes, es va passar en els últims dies a la tardor, amb temperatures de 14 o 15 graus. Octubre quan encara no havia arribat agost. Temps
de cementeris, gairebé.

Però la tardor no és necessàriament l'època de l'any en què els camps sagrats de Londres –els encerclats i, entre els quals, el grup anomenat els set magnífics– reben més visitants, més tafaners interessats en la història i en les històries, així com en l'arquitectura i l'anecdotari d'uns llocs que parlen molt de la ciutat que han servit i de l'època en què van néixer: els set magnífics –Kensal Green, West Norwood, Highgate, Abney Park, Nunhead, Brompton i Tower Hamlets– són victorians, tots construïts entre el 1832 i el 1841 per descongestionar els camps que creixien al voltant de les parròquies a mesura que la població de Londres augmentava.

Els esmentats set magnífics reben visitants pràcticament al llarg de tot l'any. Es calcula que entre 80.000 i 90.000 persones participen en els tours guiats organitzats per les entitats sense ànim de lucre que els cuiden i que el 1986 es van començar a fundar per evitar el que fins aleshores havia suposat una contínua degradació dels espais.

El cementiri més famós de Londres és, sens dubte, el de Highgate, al nord de la ciutat, molt a prop d'Archway i relativament a tocar de Muswell Hill. Va ser el primer que aquest cronista va visitar, fa quinze anys, per raons tant històriques com atzaroses. En arribar a Londres, vaig anar
a viure a Muswell Hill.

L'envolten un munt de llegendes, la més adient, potser, que Bram Stoker, el creador de Dràcula, acostumava a visitar-lo al cap de poc temps d'arribar de Dublín. Stoker s'hauria inspirat en l'arquitectura i en l'atmosfera d'aquest cementiri per concebre la famosa
novel·la del vampir.

Però la fama de Highgate no es deu a contes de vells. La raó és històrica. Karl Marx hi està enterrat. Un bust desproporcionadament gran sobre un monòlit massís, bust de pensador que té al cap la sort dels treballadors del món del segle XIX i potser del XXI, en dóna fe.

Actualment, el que era un lloc de peregrinació per a militants incondicionals o curiosos ha esdevingut escenari fetitxista de selfies sense compromís. Però Marx, a la part est del cementeri, no és l'única icona de l'indret. Com si fos un mirall de la famosa escala egípcia dels magatzems Harrods, Highgate també té, entre altres joies arquitectòniques, una avinguda egípcia, reflex de les descobertes que els exploradors britànics feien al Nil durant l'època més esplendorosa de l'imperi.

Les visites als cementiris de Londres són, majoritàriament, una activitat pròpia dels residents. De turistes, se n'hi veuen pocs, molt pocs. Però sovint els turistes no poden evitar trobar-se'ls mentre passegen per la ciutat. Perquè alguns parcs públics prou freqüentats són antics cementiris. El de Brompton n'és un exemple, escenari privilegiat de pel·lícules com ara Eastern promises i Sherlock Holmes.

No és el parc públic cementiri favorit d'aquest cronista, però. Si n'hagués de triar un entre la quarantena llarga que queden al gran Londres, sens dubte triaria Bunhill Fields. Al migdia, de la primavera a l'hivern, és possible veure com molts treballadors de rang mitjà i baix de la City seuen als bancs de Bunhill Fields per menjar-se el lunch, sovint un insípid sandvitx –per recórrer al tòpic– comprat
al take away de la cantonada en sortir de l'oficina.

Hi ha enterrat Daniel Defoe, l'autor de la magnífica novel·la Robinson Crusoe. En morir (1731), tot i els seus impagables serveis a la corona que unifica la Unió, Defoe volia fugir de creditors i a la seva làpida només hi deia Mr. Dubow.

El de Bunhill Fields és un dels camps que envoltaven parròquies que van quedar saturats de morts. No s'hi ha enterrat ningú des del 1856. Els jardins són, realment, un lloc de pau. I, en un migdia assolellat, llegir Defoe o William Blake, que també hi descansa, és una agradable experiència.