El dret a decidir és un punt d'inflexió per capgirar-ho tot

Estem vivint temps molt interessants, temps que marcaran el futur del nostre poble i la forma que aquest tindrà d'apropar-se a la llibertat. Avui, tot allò que fem en política i que articulem des de la base social, ha de caminar envers els objectius d'alliberament i l'apoderament popular.

La lectura feta pel règim espanyol de les eleccions catalanes d'ara, de les del País Valencià i les illes i també dels brots rupturistes dintre del cor de l'espanya “única, grande y libre” articulen una resposta ràpida per part de la seua estructura defensiva. I en la línia neoliberal que domina avui el món, però també en la línia continuista de les formes del franquisme, que determina la vessant política real de l'estat espanyol (cal considerar obertament que el franquisme no va ser una anomalia dintre del funcionament estatal sinó més aviat la norma de funcionament i la seua expressió històrica del moment) l'articulació d'una xarxa de legitimació burocràtica-legal del seu autoritarisme és un pas fonamental per a la defensa de l'ordre establert.

És ací, on cal enquadrar la reforma de la llei orgànica del tribunal constitucional (LOTC), la llei mordassa i la llei antiterrorista. Tres lleis que blinden, en les vessants de la política institucional, l'activisme social i la militància política revolucionària, l'autoritat totalitària del règim.

La resposta autoritària de l'estat davant de processos democràtics rupturistes o reconstituents i l'escalada de mecanismes de legitimació cada vegada més totalitaris, tan sol pot ser aturada des d'un moviment popular que tinga com a eix vertebrador el dret a decidir-ho tot (en el fet nacional, social i personal) i que tinga com a marc polític d'intervenció la Unitat Popular a les institucions i, sobretot, al carrer; i on les classes populars hem de jugar un paper dirigent tant al País valencià com a la resta de la nostra nació.

El poble valencià és un poble resistent i les seues classes populars són aquelles que han destacat en la resistència des d'aquell 25 d'abril de 1707 fins avui en dia. Són aquelles que han fet perviure les nostres tradicions, la nostra llengua, i que han bastit unes xarxes de resistència contra la burgesia i l'oligarquia pròpia i aliena i que, malgrat la situació d'agressió permanent, viuen i es desenvolupen envers la construcció d'un subjecte polític, autònom i sobirà.

Per tant, hem d'estar a l'aguait, però també hem de començar a llevar-nos pors i complexos, organitzar-nos i caminar lliurement sense crosses ni bastons, sense tuteles ni vergonyes. Hem de passar d'un moment de resistència, a un moment de reafirmació social i nacional, on la contradicció entre el capital i el treball es manifeste i es visibilitze també davant de la contradicció entre unionisme espanyolista i l'alliberament nacional de tota la nació completa.

Per tant, la lluita del nostre poble ha de dirigir-se simultàniament, i amb la mateixa força, contra l'absolutisme i el colonialisme espanyol i contra l'explotació capitalista i els seus mecanismes imperialistes d'intervenció (TTIP, UE, FMI, BCE, BM).

Aquest tarannà ambivalent, el de l'empoderament popular i nacional, ha d'expressar-se en la reivindicació del nostre dret a decidir sobre quin model econòmic volem i quina forma política és la més adient per al model de societat que desitgem. Avui en dia, les classes populars, hem d'educar-se, unir-se i dirigir-se a nosaltres mateixos en el curs de la lluita quotidiana i orientar, amb decisió, la nostra lluita cap a la consolidació d'una realitat lliure de la vella forma estatal i lliure de la dominació econòmica del capital; on el dret a decidir es presenta com l'eina per a unificar les més amplies capes de les forces populars, i els seus aliats, en la lluita directa per l'alliberament social i nacional.

(*) Jordi Belver, és membre de Poble Lliure.