‘Cui prodest'?

És l'estoic llatí Sèneca qui posa en llavis de la seva Medea l'afirmació cui prodest scelus, is fecit, que es tradueix com “aquell a qui beneficia el delicte és qui l'ha comès”. Passat el temps, la locució llatina cui prodest? ha passat a ser un axioma imprescindible en les investigacions policials o judicials per descobrir el culpable d'un crim de tal manera que el crim perfecte passarà necessàriament per l'ocultació o simulació del mòbil que ha portat el seu autor a cometre'l. D'això tracta Irrational man, la darrera genialitat fílmica de Woody Allen, com també ho va tractar Gide en la novel·la Les caves del Vaticà relatant la impunitat de l'assassinat sense mòbil (el crim gratuït) i Patricia Highsmith en Estranys en un tren –passada al cinema per Alfred Hitchcok–, en què el mòbil s'oculta per l'intercanvi de víctimes entre els ordidors de sengles homicidis.

Si traslladem el criteri utilitarista cui prodest a la nostra actual situació política, haurem de preguntar-nos a qui beneficia la liquidació política del president Mas i, seguidament, com una altra cara de la mateixa moneda, a qui és d'utilitat que Artur Mas piloti des de la presidència de la Generalitat el procés de transició cap a un estat català. La resposta a la primera qüestió no és gaire complicada ateses les abundants proves que han deixat pel camí els nombrosos masicides. La liquidació política d'Artur Mas beneficia, abans que ningú, els contraris al procés, els quals el volen liquidar pel civil (modificació ad hoc i per urgència de la llei orgànica del Tribunal Constitucional) i pel criminal (querella per inhabilitar-lo i empresonar-lo). Tanmateix, pel mateix criteri cui prodest s'arriba a la conclusió, a la vista de repetides proves orals i escrites, que la liquidació de l'actual president també beneficia aquells que, des d'una posició clarament minoritària dins el sobiranisme, el consideren un obstacle per portar a terme els seus objectius radicals. No em direu que no és sospitosament paradoxal, i això hauria de fer reflexionar més d'un, que des de l'endemà de les eleccions aquells mitjans espanyols que fins fa pocs dies havien tractat falsament la CUP com una colla de proetarres antisistema, ara es dediquin a animar-los a ser ferms i coherents com a braç executor de l'eliminació política del president de la Generalitat. Les bateries de Madrid podrien assolir el crim perfecte: l'enemic número 1, liquidat per l'independentisme.

Ara ens toca intentar resoldre la segona cara del cui prodest: més enllà de raons de justícia democràtica o de solidaritat amb qui és perseguit per posar les urnes; és útil la figura d'Artur Mas per al bon fi del nostre procés de transició nacional? La resposta crec que la podem trobar en dos grans processos de transició política de la història europea recent. No hi ha cap historiador que dubti que tant a Espanya, amb Adolfo Suárez, com a la Unió Soviètica, amb Mikhaïl Gorbatxov, la clau de l'èxit de les respectives transicions fou que menés el procés un home que venia de l'statu quo fins a la seva liquidació tranquil·la. En el nostre cas, Artur Mas; aquest burgès provinent de l'autonomisme pujolista i que, contra tot pronòstic, ja ha portat grans sectors moderats de la societat catalana cap a l'independentisme fins a fer-lo hegemònic, ha de ser, juntament amb els altres caps de colla sobiranistes elegits democràticament, qui ha de fer majoritari l'independentisme fins a assolir aquella massa crítica transversal que convertirà en inapel·lable el nou estat català davant del món.