Companys, arrauxat o conciliador?

Els historiadors Hilari Raguer i Jordi Pomés van definir el president Companys com un home pacificador, desmentint les valoracions crítiques a la seva trajectòria, en la Jornada Lluís Companys (7 d'octubre, seu de l'IEC) organitzada pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Jordi Pomés el va qualificar com un pacificador des del seu rol influent a la Unió de Rabassaires en favor del pagès no propietari i com un “autèntic reformador del camp català”, que va evitar conflictes majors i vessar més sang en uns moments tan convulsos. Hilari Raguer va destacar de Companys l'actitud decidida vers el salvament de religiosos i persones de dreta durant les persecucions desfermades el 1936, i va combatre les acusacions que era responsable del descontrol revolucionari que va seguir al 18 de juliol. Va concloure que tenia “simpatia pels catòlics catalans més oberts” i que “l'Església catalana està en deute amb Companys”.

La vida política de Companys certament va ser agitada, de vegades contradictòria, impulsiva, amb alts i baixos, fruit del seu caràcter ciclotímic entre altres motius. Erràtica en alguns moments, amb errors com el 6 d'Octubre, en què es va deixar dur per la precipitació, per no disposar de prou informació, per un error de càlcul, per demostrar que era prou catalanista o fins i tot per un impuls èpic. Però va ser molt generosa, de lliurament total, conseqüència també de la seva manera de ser i del seu compromís ideològic al servei dels treballadors, dels pagesos, del poble senzill, del progrés social general del país, també dels perseguits en perill de mort durant el període de guerra.

Hi ha un episodi poc conegut de Companys, que patentitza tant el seu respecte a la religió com una actitud moderada i de contenció. El 18 de novembre de 1933 participava en un míting de final de la campanya de les eleccions generals en què ell mateix era candidat per la coalició ERC-Unió Socialista-Republicans. Era el dia anterior a les eleccions, al Teatre Bosc de Mataró, i en tenim el testimoni de l'activista Esteve Albert en el seu llibre La memòria de l'Esteve Albert (Voliana Edicions, 2013), del qual vaig tenir l'encàrrec de l'edició.

Aquell dia abans de Companys van parlar dos dirigents locals. El primer, Jaume Comas i Jo, dirigent ugetista del tèxtil i regidor a l'Ajuntament per la Unió Socialista, havia dit: “S'ha d'acatar el sentit laic i antireligiós de la República... si no implantarem la dictadura del proletariat.” Comas va ser elegit diputat a Corts en aquella contesa i revalidat el 1936. Després va intervenir Joaquim Bilbeny, diputat per ERC al Parlament. Es va adreçar a la gent de la CNT i de la FAI així: “Companys de lluita al carrer, cal que anem junts en tot! Ja que si perdem també ens tindreu al costat i també serem al carrer nosaltres amb les armes a la mà a fer la revolució!”

La crònica d'Esteve Albert a la premsa local el 22 de novembre diu molt del capteniment del polític republicà, tot i que en el llibre esmentat remarca que el maig de 1931 havia sentit el mateix Companys en un míting en què “havia practicat un discurs forassenyat com el que ara esverava a ell”. Segons Albert els darrers oradors del novembre de 1933, Manuel Serra i Moret i Lluís Companys, esgarrifats, van mirar d'atenuar l'ambient. Companys, referint-se a les realitzacions dels primers governs republicans, va exposar: “L'escola, laica; les lleis, laiques; antireligioses no, perquè els liberals lliurepensadors sabem que els homes tenen un sentiment d'infinit que se satisfà en una religió o altra i no el podem aterrir.” En pronunciar aquestes darreres paraules es va girar d'esquena al públic i es va posar de cara al candidat Comas, que es va aixecar i se'n va anar de la taula. Va continuar Companys: “No parleu, si perdem, de llançar-vos al carrer, perquè quan el poble unànime i organitzat que ens votava el 12 d'abril no s'hi havia llançat, no s'hi llançarà dilluns, si [...] no ens vota [altra vegada d'esquena al poble i de cara al diputat Bilbeny, que presidia]. La revolució ha d'ésser una votació unànime de demà i res d'abstencionisme eixorc i contraproduent, res de revolució demà passat al carrer; la revolució cívica, demà a les urnes.”

Les eleccions les van guanyar les dretes en el conjunt d'Espanya, i a Catalunya també a Barcelona ciutat, Lleida i Tarragona, mentre que a Barcelona província i Girona van triomfar les esquerres. El poble no es va llançar al carrer, però al cap d'un any, l'octubre de 1934, Companys ja com a president de la Generalitat va proclamar “l'Estat Català dintre la República Federal Espanyola”, al conjunt d'Espanya es va convocar vaga general revolucionària i a Astúries va triomfar una revolució socialista durant quinze dies. Companys, que té les seves llums i les seves ombres, en aquell acte la vigília electoral de 1933, va expressar gran fermesa, recriminant uns coreligionaris en un acte públic, i va posar de manifest una personalitat forta i responsable en un moment tens i delicat.