Se'n va l'alcalde que no tenia amics

En política, la mancança d'amics passa sempre factura. En el cas d'Ignazio Marino, li ha costat el càrrec: dilluns va firmar la dimissió com a alcalde de Roma. Cirurgià genovès, divulgador científic amb aire despistat i maldestre, va guanyar l'alcaldia el juny del 2013, en segona volta, amb més del 60% dels vots. No era el candidat de l'ala oficial del seu partit, el Demòcrata (PD), ni del primer ministre Matteo Renzi, que no amaga la poca simpatia per un alcalde esquerranós i sense habilitat ni interès pel màrqueting polític.

Marino va iniciar el mandat amb un nivell de popularitat –i d'expectatives– molt alt. Però encara era més elevat el nombre d'enemics. S'havia posat en contra el seu propi partit denunciant-ne les irregularitats. També tenia en contra els principals lobbies econòmics de la ciutat, perquè va voler tallar els privilegis de les famílies que històricament s'han repartit el pastís romà. Per si fos poc, la seva militància en favor dels drets dels homosexuals i de la fecundació assistida van procurar-li l'oposició frontal també del Vaticà.

Quan feia poc que governava, va esclatar un escàndol monumental del qual va sortir indemne: Màfia Capital. Es va descobrir que, des de feia anys, els mafiosos s'havien infiltrat en les institucions municipals, amb la complicitat tant dels polítics de dretes com dels del centreesquerra. L'exalcalde Gianni Alemanno, predecessor de Marino i exmilitant feixista, està investigat per associació mafiosa, juntament amb 36 polítics i empresaris més. El Partit Demòcrata (PD) romà, que l'actual ministra de l'Administració Pública, la demòcrata romana Marianna Madia, va definir com “una associació de delinqüents”, va quedar ben enfangat.

Ningú no va posar en qüestió l'honestedat de Marino, aliè al PD local, però va quedar palès que no era un polític perspicaç: no s'havia adonat de res. S'havia ficat a la gola del llop, envoltat d'enemics: els funcionaris i tècnics de l'Ajuntament que havien fet els ulls grossos o col·laborat amb l'entramat mafiós continuaven allà mateix. Havia de governar la ciutat amb ells. “No serà fàcil, tinc la sensació que em volen fer la traveta a cada pas, des de dins de l'Ajuntament”, va dir Marino aleshores.

I així va ser. Marino va decidir, per primer cop, fer públiques les despeses detallades com a alcalde. Mirat amb lupa per tots els mitjans, es van descobrir dues factures de restaurant equivocades: una de 120 euros i una de 180. Constaven com a sopars de feina, però en realitat havien estat sopars amb la família.

Tot i que l'error havia estat dels funcionaris que li portaven els comptes, la poca destresa de Marino i una forta pressió mediàtica han posat en safata el seu cap, que Renzi demanava des de feia temps. Ara la guàrdia de finança repassa una per una les factures, sense cap acusació formal. No hi haurà eleccions a la capital fins, com a mínim, al maig. Al lloc del molest Marino, hi posaran un comissari que sigui de confiança del primer ministre i també del Vaticà. El mes que ve s'inicia l'any del jubileu: que desagradable que hauria estat per a la Santa Seu celebrar-lo amb un alcalde que no era del seu gust.