“Els refugiats interessen quan arriben a Europa”

És molt confús. Fins i tot parlar d'una derrota de la revolució i d'una guerra civil en curs. És més complicat que això. El règim controla, amb el suport iranià, rus, iraquià i de Hezbol·là, menys del 20% del territori. La resta està sota controls canviants i esmunyedissos. No podem parlar d'autèntiques línies de demarcació. És important subratllar que, un any després de l'inici dels bombardejos dels aliats occidentals contra Estat Islàmic (EI) i un mes després dels bombardejos russos –suposadament– també contra EI, aquest últim avança i obté “victòries” sobre el terreny. Els grups moderats, que existeixen, malgrat la denigració cada cop més estesa entre els diplomàtics occidentals, també controlen zones, amb molt pocs mitjans. Combaten sobre dos fronts: d'una banda, el règim i els seus aliats i, de l'altra, EI.

Em temo que totes les parts se senten còmodes exhibint aquestes converses. Cadascú per una raó diferent i potser contradictòria. Mentrestant, els sirians moren sota els barrils de TNT o a causa dels bombardejos aeris russos o també, encara que menys, a causa dels crims dels terroristes d'EI. Cal remarcar també l'absència dels partits sirians en la taula de negociacions. Això denota una voluntat d'imposar, tard o d'hora, una solució sense tenir en consideració les seves opinions. Els iranians estan molt contents d'estar implicats en les converses sense ni tan sols haver de proposar solucions. Els russos perceben el perill que s'eternitzi la seva intervenció, amb tots els costos que això representa per a la seva economia. Els nord-americans, amb la seva falta de visió i d'estratègia, volen asseure els actors regionals i internacionals al voltant d'una taula sense intentar ni tan sols traçar un full de ruta. I els europeus estan sota el xoc superficial de la crisi dels refugiats i les seves repercussions. Malauradament, les eleccions als diversos països dicten les decisions diplomàtiques. Amb tot, les negociacions de Viena són necessàries, però els falta contingut i consistència.

Igual que un empresari que no aconsegueix els seus objectius ha de dimitir, un “president” que, amb la política heretada del seu pare, condueix el país cap a una catàstrofe humanitària, econòmica i fins i tot ecològica, s'ha de retirar. No obstant això, podria ser que, sense una visió política clara i amb una voluntat d'imposar una solució viable per als sirians, la comunitat internacional prevegi un escenari espanyol per al futur pròxim a Síria: Occident va rehabilitar Franco per combatre el comunisme esborrant el seu passat i la seva aliança amb nazis i feixistes. De la mateixa manera, a Síria, res impediria rehabilitar el dictador per combatre els “terroristes” que ell mateix ha contribuït a fer emergir i a fer créixer.

Això només comença a interessar a la comunitat internacional a partir del moment en què els refugiats comencen a arribar a Europa. Malauradament, constatem un augment de la xenofòbia vinculat a l'avenç dels partits de dreta nacionalista en diversos països. Era hora que Occident tractés les qüestions humanitàries amb més humanisme i lluny dels càlculs electorals. La situació també és molt difícil als camps de refugiats a Jordània i al Líban. Només Turquia assegura una acollida decent. Som ara en una nova fase: després de la destrucció material del país per culpa d'una voluntat diabòlica d'aferrar-se al poder, ve la destrucció humana.

Una bona part dels refugiats provenen de la classe mitjana amb estudis. La reconstrucció es farà amb aquesta categoria de la població. Si desapareix, si se'n va, la reconstrucció en el moment en què “els altres” decidiran instaurar “la pau” en aquest país serà molt difícil.