El lèxic sí que importa

En un procés tan complex i complicat com el català, cal cuidar al màxim tots els detalls per insignificants que semblin. El lèxic és un d'aquests detalls que, sobretot, Junts pel Sí intenta mimar i acaronar i ho fa articulant un discurs positiu i amable, als antípodes de l'agressivitat. Per això Mas, Junqueras, Romeva i companyia eviten, sempre que poden, termes com desobediència i ruptura, que els cupaires tradicionalment més transgressors sí que utilitzen habitualment.

Fa poques setmanes el president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, va reconèixer en una entrevista a Rac1 que “desobediència és un terme que a nivell internacional no ens ajuda en res. Hem de presentar-ho com un procés d'autoafirmació”. Partint d'aquesta premissa, Junts pel Sí ha esborrat la paraula del seu full de ruta i mai parla de desobeir la legalitat espanyola o les institucions de l'Estat espanyol. En tot cas, en el procés per a la independència els polítics i el govern “obeiran el mandat democràtic” dels ciutadans que va emanar del 27 de setembre, igual com les noves lleis que s'aprovin al Parlament. Obeir sí, desobeir no. “No es tracta de saltar-se legalitats, el que està reclamant una part molt important d'aquest país és substituir les legalitats, una d'espanyola, per una de catalana. Per tant, no es tracta d'anar a la il·legalitat, sinó d'ajustar-se en els marcs legals, però uns marcs legals diferents”, va subratllar el mateix Mas en el segon debat d'investidura de dijous.

Aquesta tesi també es deixa veure en la declaració de l'inici del procés per a la república catalana que es va aprovar la setmana passada i en què Junts pel Sí va demanar explícitament que no aparegués el mot desobediència enlloc, una situació que la CUP va acabar acceptant. Tampoc, per exemple, hi ha ruptura. “Artur Mas sap que una part del seu auditori es pot espantar amb paraules heavys”, explica el filòleg català Pau Vidal, que també és l'autor del llibre Manual del Procés. Vocabulari imprescindible de combat (Angle Editorial). L'obra repassa la terminologia que s'està fent servir més els últims anys en el món polític català: adoctrinar, adversari, diàleg, eleccions, legalitat, plebiscitàries, full de ruta i un llarg etcètera. També hi apareix una paraula que està, a hores d'ara, en boca de tothom: declaració, que tal com s'explica al llibre, prové de clar. “Es fa una declaració per deixar les coses clares”, diu el text. Veurem si al Parlament les coses també queden tan meridianament clares.

En aquest mateix sentit, Vidal recorda que la llengua sempre permet elaborar eufemismes més suaus: “Situant-nos en el marc de la vida conjugal, aixecaràs més misericòrdia si parles de fer el salt que d'infidelitat.” Vidal també ressalta que un dels mots que més s'evita en tot el procés català és el de guerra i això que, segons la seva opinió, és un dels que defineix més bé la situació que actualment es viu a Catalunya i a Espanya.

Per la seva banda, Núria Puyuelo, filòloga catalana i col·laboradora del suplement Cultura d'El Punt Avui, remarca que els polítics són uns “experts” a buscar paraules boniques: “Per això, en plena crisi econòmica es parlava de préstec bancari o línia de crèdit per no dir la paraula rescat, o s'utilitzava el mot desajustos per evitar dir retallades. Són eufemismes que intenten amagar la realitat i que els polítics fan servir per defugir els temes que més els incomoden.”