Lleuger d'equipatge

El Lluís Hernández en totes les seves dimensions es va fer present dijous al vespre a la biblioteca de Singuerlín. Els seus amics no van voler deixar passar l'ocasió de retre-li un homenatge pòstum i ho van fer en un acte senzill però ple d'emotivitat, recordant la figura del primer alcalde democràtic de Santa Coloma de Gramenet des de diferents punts de vista: com a home, com a capellà i com a polític. Desenes de persones que l'havien tractat de ben a prop van voler aportar anècdotes, vivències personals i records que van deixar clar que al juliol va marxar un home estimat pels seus veïns, pels seus companys, pels seus feligresos i també respectat per altres que no compartien la seva militància política però que li agraeixen públicament el seu compromís per fer de Santa Coloma una ciutat millor. Així ho va deixar clar l'alcaldessa colomenca, Núria Parlon, que va referir-se a Hernández com un “home humil i bo, amb els seus encerts i desencerts, que ens va permetre tenir la ciutat que avui tenim”.

Familiars, veïns de les Oliveres, companys de militància política, amics i, sobretot, colomencs agraïts pel que Hernández va fer, compartien auditori amb la plana major del que va ser el seu partit, primer el PSUC i després ICV-EUiA, que va enviar una representació encapçalada per Joan Herrera, Dolors Camats, Joan Saura i Joan Josep Nuet. A sobre de l'escenari, hi havia gent molt propera a Hernández, el seu germà Jaume, el seu amic i company de partit Ferran Saro, que era un dels artífexs de l'homenatge, juntament amb Jaume Sayrach, que va tancar l'acte amb la lectura d'un poema escrit per a l'ocasió per Màrius Sampere.

Veïns de les Oliveres recordaven els primers anys de Lluís Hernández a Santa Coloma, quan va arribar per fer de capellà al barri. “No tenia cap imatge de la Mare de Déu i va posar un pòster del Che”, explicaven, i rememoraven també les primeres lluites veïnals per dignificar el barri, el seu compromís amb els més desafavorits, present en totes les etapes de la seva vida. “Ho donava tot”, deien, però també recordaven que “no era un sant ni va pretendre ser-ho”. Amant del bon menjar, del bon vi i seguidor de l'Espanyol, eren records que guarda la gent que l'havia conegut i el rememorava al voltant d'una taula i en una conversa de futbol. En uns moments en què l'ombra de la corrupció plana sobre la classe política, d'Hernández ningú no en té cap dubte. Abans de començar l'acte, un dels assistents ensenyava una foto del Lluís amb Jordi Pujol al Sevilla, que va ser el seu xòfer durant anys. “Si ara la veiés, segur que l'estriparia”, assegurava el Sevilla.

“El Lluís va morir pobre però estimat”, sentenciava el Tomàs de les Oliveres. I així va marxar, lleuger d'equipatge, com havia viscut sempre i com el recordaran tots aquells que el van conèixer.